Mirem Barcelona des dels turons

Sota l’escalfor del sol d’octubre hem caminat per una cadena de petits turons que formen part de la serralada Litoral catalana, separats del massís de Collserola per una falla.

En aquesta falla s’estén un corredor partit pel coll dels Quatre Camins que juntament amb el relleu dels turons dóna lloc a tres conques hidrogràfiques: la riera d’Horta, les rieres de Sant Gervasi i de Vallcarca i la riera Blanca.

Hem començat pel turó d’en Modolell, hem continuat pel turó del Putget, el turó de les Tres Creus, el turó de la Creueta del Coll, el turó del Carmel i el turó de la Rovira fins arribar al turó de la Peira on hem dinat.

Durant el camí, ens han anat explicant les característiques i la història de cada indret. Hem gaudit d’una vista esplèndida i hem pogut contemplar la immensitat de Barcelona des d’una perspectiva diferent a la que veiem quan estem endinsats en ella.

 

En finalitzar la jornada, el Jordi ens ha repartit un petit regal: un rubicard de diferents places de Barcelona, la Cèlia ha gravat uns vídeos del que ha representat el pas a pas i hem celebrat que la Fina i el Jaume han participat en totes les sortides, des de la primera fins a l’última.

(Carme O´Callaghan)

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

Revista Time Out

Us enviem l´enllaç de la revista de Time Out de Barcelona amb el subapartat que fa referència al turisme de Barcelona.

Mireu i remeneu, hi ha coses molt interessants.

https://www.timeout.cat/barcelona/ca

 

 

 

 

 

 

La Barcelona de Juan Marsé

Un recorregut pels escenaris de les seves obres: des de ‘Últimas tardes con Teresa’ a ‘Caligrafía de los sueños’

Carlos Zanón proposa una travessia pels escenaris més emblemàtics del territori Marsé. Bars, carrers, ponts, esglésies i places on literatura i realitat es fonen a la magistral obra de l’escriptor més barceloní

La vio salir de Las Ánimas con dos compañeros de su misma edad. Lucían polvo de reclinatorio en las rodillas y vestían igual“.

En el cinema, qualsevol poble té una comissaria, una cantina i una església. En l’obra de Marsé l’església és la de les Ànimes. Actualment es diu Església de Sant Miquel dels Sants. Estem al barri de Gràcia. D’aquí surt Rosita, la nena que l’inspector de Ronda del Guinardó ha de portar al Clínic perquè reconegui un cadàver. Però la Rosita té poques ganes de veure morts i molta feina per fer. El seu via crucis (amb reminiscències de La Ronda de Max Ophüls) la portarà fins al Cottolengo del Pare Alegre. Al costat, La Maya té un local amb aroma de torrefacte i problemes. Però també l’Església de les Ànimes és important a Si te dicen que caí. Javalollas, el nen Java, pateix una sobtada conversió religiosa en forma de nena, funció de pastorets i sexualitat adolescent. Tot això sorprèn els seus amics del carrer, que frisen per sentir les seves aventures. A l’última novel·la de Marsé, Caligrafía de los sueños, els personatges passen per davant de les Ànimes. Sembla que encara continua dempeus custodiant els secrets dels nens ferotges.
Escorial, 163 T. 93 213 07 33

Al pasar frente al bar Delicias escuchó piropos indecentes de una vulgaridad que, sin embargo, no conseguía ahogar una nota plañidera, triste“.

El Pijoaparte és previsible. No diu on viu però tothom sap on trobar-lo. “En el bar Delicias, junto a la estufa y jugando a la manilla con tres jubilados“.  De tant en tant, envia un xaval a buscar un paquet de Chester. A l’interior d’un cotxe, una rossa que l’ha vingut a buscar es posa color. Ara la Teresa tindria més problemes d’aparcament però les tapes encara s’ho valen. Especialment les braves de dos colors, secret de la casa.
Muhlberg, 1 T. 93 429 22 02

“Desde la cumbre del Monte Carmelo y al amanecer hay a veces una ocasión de ver surgir una ciudad desconocida bajo la niebla, distante, casi soñada”.

La mare de la Teresa Serrat creia que “el Monte Carmelo era algo así como el Congo, un país remoto e infrahumano con sus leyes propias, distintas“. Prejudicis d’una burgesia que no mira sota les catifes ni darrere seu, a la perifèria. Fa molt de temps que el Carmel és un barri ‘normalitzat’ del districte d’Horta-Guinardó. S’ha de dir, a més, que mai no va ser el Congo. Milloren els accessos i les prestacions en un barri els veïns del qual encara ‘van a Barcelona’. Voluntat de ser una barriada més però amb identitat pròpia donada especialment per l’orografia. El pont de Mülhberg, els antiaeris, l’església de la Mare de Déu del Carme (d’aquí el nom del barri i de la muntanya). Ara també gaudeixen de l’esplèndida Biblioteca municipal El Carmel-Juan Marsé (Murtra, 135-145; T. 93 407 28 70). Està especialitzada en l’obra de Marsé i en novel·la barcelonina. Construïda sobre un antic abocador d’escombraries, és motiu d’orgull en un barri ja orgullós. Va ser inaugurada el 2003.

“Señala con el dedo un vetusto balcón del otro lado de la calle junto al metro de Fontana. Recuerda ahora a su padre en el herrumbroso balcón llorando”.

Caligrafía de los sueños. L’escena ens mostra un nen de pocs anys i el seu pare en un balcó de Gran de Gràcia davant del metro de Fontana. L’home té un puro a la boca. Apagat. Potser ni l’ha encès. No importa. En un moment determinat l’home comença a plorar. Sense fer soroll. El nen se n’adona i per mimetisme també plora ell. Al carrer Gran de Gràcia les tropes del general Franco desfilen cap al centre de Barcelona. Juan Marsé és un mestre perquè fa coses així. Pot ser tendre però mai sentimental. Directe en el cop sec. Sense clixés ni llocs comuns. Res no és gratuït a la seva prosa. Fa semblar senzill el sentit complex de les nostres relacions, el joc de miralls que ens envolta. I generalment diu més sobre la derrota, sobre la fraternitat, l’amistat o la traïció que la majoria d’escriptors en noveŀles senceres.

De pronto se acordó del Tibet y cogió un taxi. Naturalmente: si estaba en Barcelona ¿dónde podía esperarle sino en el Tibet, cerca del Carmelo?“.

Aquesta vella torre dels anys 30 reconvertida en restaurant és l’únic del que, creu Pijoparte, pot presumir el barri. Per això quan vol convidar la Teresa a sopar és la primera i única opció. El Tibet està regentat per la família Sala des de sempre o gairebé. Decoració rústica -“falsa cabaña, troncos barnizados, techos de paja, luz embotellada“- ofereix cuina catalana, senzilla, casolana, de tota la vida.
Ramiro de Maeztu, 34 T. 93 284 50 45

“El Capitán Blay a veces tenía ganas de resignarse a ser nadie tomando el sol tranquilamente sentado en un banco en la Plaza Rovira”.

El territori de Marsé a la part més important de les seves noveŀles són els barris del Carmel, el Guinardó – “maldito barrio de sube y baja y escóñate“- i Gràcia. La draperia del Java (Si te dicen que caí) es trobava al carrer Secretari Coloma. Un dels personatges més meravellosos del nostre home, el Capità Blay a El embrujo de Shanghai, viu al número 8 del carrer Sant Salvador. Encara que té el costum d’oblidar la seva identitat (“Oye, chaval dime cómo me llamo y donde vivo porque lo he olvidado“). En el fons, vell i cansat, narcotitzat per l’oblit i la pudor de gas del carrer, aspira només a ser ningú. Això sí, un ningú que pren el sol assegut en un banc de la plaça Rovira. Molt a prop hi ha la comissaria de Lesseps de Ronda del Guinardó.  I també el cinema Roxy, amb l’interior ple de fantasmes. Tot això ho assegura en un conte Marsé i també, en música, un altre superheroi de barri: Joan Manuel Serrat. Per cert, a la pel·lícula de Trueba el personatge del Capità Blay l’interpretà Fernando Fernán Gómez: mai no trobarem un millor Blay.

“Sarnita y su madre se fueron unos días al pueblo, vestidos de luto los dos: el padre había aparecido colgado en la portería del campo de fútbol del Europa”.

Els nens ferotges i els porcs senglars baixen de tant en tant a la ciutat. Des de les seves muntanyes, barraques i famílies. Tant vénen atrets per l’olor dels diners com pels somnis. Baixen fins a la plaça Lesseps, es fiquen al barri de Gràcia i la força totèmica de l’estadi de l’Europa CF els atrau. Aquest club fundat el 1907 és dels pocs que encara existeixen a l’interior de la ciutat. A Si te dicen que caíels perillosos “kabileños del Carmel merodeaban por los alrededores del campo de fútbol de Europa y los descampados de la calle Cerdeña“. Però això no és tot. Com en algunes de les pel·lis de doble sessió del dissabte al barri també han penjat un home. Però a Barcelona als anys 40 fins i tot els arbres estan malalts, humiliats, envellits. Potser per això el pare del Sarnita (Si te dicen que caí) el pengen d’una de les porteries. Juga el vermell i perd.
Camèlies s/n T. 93 210 25 51 http://www.ceeuropa.cat

“Pijoaparte bajó por la carretera del Carmelo hasta la plaza Sanllehy, saltó sobre la primera motocicleta que vio estacionada y se lanzó a toda velocidad”.

Serpenteja des de la plaça Sanllehy, el Cottolengo, el Parc Güell i amunt, fins a la muntanya del Carmel. A Últimas tardes con Teresa, Manolo Reyes, el Pijoaparte, baixa per aquí a tota velocitat amb una moto robada i fam de somnis. Busca una porta i aquesta és la Teresa Serrat, burgeseta excitant i excitada davant la irresistible nostalgia de raval de Manolo. La figura retallada de moto i Pijoaparte a la muntanya Pelada evoca la del cavall, el cowboy i la muntanya. La carretera del Carmel és la rampa de llançament, però també la via més ràpida per a una fugida. L’accés per darrere a un escenari que es diu Barcelona. Un aparador, un teatre però res no és suficientment real per a un nouvingut a qui ningú vol ni espera. El Pijoaparte és un emigrant del sud que vol la seva part del pastís. L’any 1965 era murcià. Actualment, seria equatorià o marroquí. L’ascensió al barri del Carmel per aquesta carretera “negra, caliente y olorosa al atardecer” encara té molt d’aquella mística. Ascendeixes o descendeixes d’un lloc on encara els xavals desitgen coses que passen en d’altres llocs d’una ciutat que diuen és la seva.

“Desde la ventana podía ver también el puente de Vallcarca, adusto y gris y con su larga lista de suicidas, y más lejos, en lo alto de una degradación de azules, el Tibidabo.

El barri de Vallcarca i els Penitents, dins del districte de Gràcia, comença a la plaça Lesseps i acaba a Collserola. Barri amagat entre el turó del Putget i el del Coll. Lloc d’estiueig en un principi que va propiciar que, per salvar la vall, es fes el pont o viaducte de Vallcarca. Des d’aquí, la Montse, la protagonista de La oscura historia de la prima Montse, un dels grans personatges de Marsé, es rendeix. No pot més. Va intentar de trobar l’equilibri impossible entre classes socials, entre família i negoci, entre el Déu de les sotanes i la fam del depredador. La poc i mal estimada Montse -bleda, santa i bona- es rendeix i salta al buit des d’aquest viaducte del barri de Vallcarca. Si ho fes avui, els primers que trobarien el seu cadàver serien els okupes que es resisteixen al desallotjament. A la Montse li hauria agradat que fos així.
Av. Ports d’Europa, 100

“Torrente de las Flores. Siempre pensó que una calle con ese nombre jamás podría albergar ninguna tragedia”.

Aquesta és la primera frase de Caligrafía de los sueños. És a dir, Marsé dóna galons a aquest carrer de quaranta cantonades, una amplada de set metres i mig, edificis de poca altura i, això sí, tres tavernes. Una d’elles, el bar Rosales, epicentre de les coses que succeeixen a la novel·la. En el número 117 viu la senyora Mir, mig boja, enamorada d’estar enamorada. Disposada a ser feliç sense donar gaire importància a si el preu és el ridícul o les xafarderies. El fracàs és no intentar-ho. Quedar-te esperant que et treguin a ballar és la millor manera de no ballar mai.

******************

Altres subapartats… (no us els acabareu)

https://www.timeout.cat/barcelona/ca/llocs-dinteres/foto-galeria-del-tancament-de-la-model

https://www.timeout.cat/barcelona/ca/barcelona-barris

Publicat dins de 42 Barcelonès | Deixa un comentari

Històries de Sant Andreu del Palomar

La Cúpula

Com ja sabeu des de fa uns quants anys tenim al nostre poble el Centre Comercial de la Maquinista. El que pocs saben, és que un dels requisits que va donar l’ajuntament, en el moment de donar les llicencies per a la construcció d’aquest gran centre comercial, va ser que la Maquinista es tenia de fer càrrec d’arreglar la cúpula de l’església de Sant Andreu que fa uns anys va caure.

Com tots podeu veure cada dia, la cúpula continua estar sense arreglar i el Centre comercial ja fa uns quants anyets que va fent caixa.

Coses de la política……………..

Fabra i Coats

A Sant Andreu a l’any 1903, es va fundar la companyia Anònima Hilatures de Fabra i Coats, resultat de la fusió dels Successors de Fabra y Portabella amb el grup britànic Coats Ltd.

 

Era tanta la gent que treballava, es diu que en el moment més àlgid serien unes 3000 persones, que quan els treballadors sortien del seu torn de treball ( hi havien 3 torns) aquests paraven el tràfic del carrer Gran de Sant Andreu.

Era una empresa, on hi havia una sèrie d’avantatges socials pioneres en aquell moment, ja en aquella època tenien una guarderia pels fills de les treballadores, deixaven a les mares sortir per donar el pit els fills, a l estona d’esmorzar, les treballadores podien anar a encarregar la compra al mercat …..

Els treballadors de la fabrica disposaven també d’uns metges d’empresa, un economat, un club social…

Posteriorment, amb la crisis, el Club Natació Sant Andreu va compra els terrenys de les filatures ( club social) , menys el camp de futbol propietat del F.C Barcelona. L’any 1973 i gràcies a l’aportació d’alguns socis , el Club Natació Sant Andreu va comprar el camp de futbol .

(Gemma Ruiz)

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

Nou Barris que son 13

Els Nou Barris, que en realitat són onze, comencen on s´acaba Sant Andreu i acaben on comença Horta. Aquesta va ser una zona molt poc poblada fins a mitjans del segle XX, que a partir dels anys 50 i durant 15 anys es va urbanitzar molt ràpidament i de forma caòtica.

 

Vint anys després, ja en el periode democràtic, l´Ajuntament va intentar racionalitzar un urbanisme que no mereixia aquest nom. Va obrir rambles, va fer places i parcs i va col.locar monuments- creats pensant en aquests barris- per dignificar una zona que feia vergonya. A la fi del segle, i esprés de les transformacions que van comportar l´impuls dels Jocs Olímpics, encara hi perviuen alguns racons rurals.

(Josep Maria Huertas)

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

Gràcia, més que un barri

El meu barri és Gràcia. És un barri que té una gran varietat de persones, un gran ventalls d’activitats, un munt de places, carrers, artistes, mercats i unes llegendàries festes de barri.

Hi ha gent de tota mena. Des de persones que han viscut tota la vida a Gràcia fins a bohemis en busca d’inspiració. Turistes, joves d’intercanvi, famílies i infants.

A Gràcia faig moltes activitats. He fet castells a la vila de gràcia, piano a l’escola de música, anglès, alemany a l’escola d’idiomes, etc. Alguns vespres vaig a plaça del Sol a tocar la guitarra amb els meus amics i amigues. Les places de Gràcia sempre estan plenes de gent que vol compartir l’ambient de festa. També m’agrada anar a fer un gelat a qualsevol plaça o anar als cinemes independents que hi ha. De tant en tant, els caus i esplais que hi ha a Gràcia monten concerts a les nits.

Són molt conegudes les seves festes. Una setmana on s’agrupa molta gent de tot arreu per a veure com els veins i veïnes d’aquest increible barri decoren els carrers i omplen el barri de gresca. Hi ha concerts, jocs, olimpíades, xocolatades, activitats pels infants i cinemes a la fresca.

Gràcia m’agrada en tots els seus aspectes: la gent, l’ambient i tots els petits racons que s’hi amaguen. Gràcia és un petit poble dins d’una gran ciutat i això es nota per la gran família que es forma una vegada i ets a dins.

(Irene Gasch)

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

Records de la infantesa a Sants-Monjuic

La meva infància va trancòrrer entre els carrers Consell de Cent, Bejar, Rector Triadó, Tarragona, Moianés, Creu Cuberta, Vilardell, Olzinelles, …. Sóc filla d’Hostafrancs i molts anys i unes quantes vivendes més, sempre recordaré el meu barri amb molta nostàlgia. Vivíem al avui desaparegut, Consell de Cent numero 65. Eren dos blocs de pisos molt molt antics, del 1900. Els meus avis van anar-hi a viure amb els seus pares i quan els meus pares es van casar, van quedar-se a viure a la mateixa escala. Encara recordo l’escala, tota de pedra gris i amb unes baranes molt maques de fusta. Era una escala on tots ens coneixíem, i erem com una gran família, de fet crec que vaig estar a tots i cadascun dels pisos. Molts cops em donaven 100 pesetas per fer algun encàrrec a alguna veïna. La veïna del 5è pis, la Sra. Margarita era una dona molt carinyosa, molt amiga de la meva àvia, i molts dissabtes a la tarda pujava a casa seva a veure vídeos del Fred Astaire, em va enganxar als musicals.

Teníem el parc de Joan Miró davant de casa i a l’estiu ens passàvem tota la tarda jugant a la part on hi ha un petit llac. Allà es on vaig aprendre anar amb bicicleta, a patinar i on em vaig passar hores i hores passejant la nostra gossa. També per Sant Joan baixàvem a veure la foguera que hi feien. A prop de casa també teníem dos restaurants, Ca l’Isidro i Cal Marti. El que m’agradava més era Ca l’Isidro perquè tenien un gos molt gran sempre assegut fora al carrer i em saludava sempre que anava a l’escola.

Molt a prop teníem la Plaça Espanya. Allà hi havia una desapareguda plaça de braus, i també molt a prop un canòdrom on feien carreres de galgos. Cap de les dues coses m’agradaven gaire, però. També teníem els cinemes “Bohemio” i “Arenas” i una petita botiga on venien pollets i ous que m’encantava.

El carrer Creu Cuberta el teníem a 3 o 4 carrers de casa i es on anàvem sempre a comprar al seu mercat i a les seves botigues. El meu avi, temps enrere, també hi va tenir una botiga d’olis i sabons. Una miqueta més amunt m’enrecordo especialment d’unes botigues que m’agradaven molt. Una era una cistelleria “Can Siscart” i un altra una botiga de fotos “Royal”. Sempre que tornava de l’escola per la tarda, paràvem un moment a veure els seus aparadors. També recordo el forn Esplugues, on els dissabtes m’enviaven a comprar molts barres de pa i la botiga de núvies on, podeu imaginar, deixava volar la meva imaginació.

Anava a l’escola al Carrer Olzinelles, a la “Sagrada Familia de Sants”. No quedava gaire a prop de casa, tenia caminant uns 15 minuts ben bons, però mai se’m feia pesat per que m’encantava passejar pel barri.

Un altra parc que teníem molt a prop i que vaig disfrutar molt es el de l’Espanya Industrial. Hi ha un drac de ferro que és un tobogan gegant i un gran estany amb ànecs i una gran figura de Neptú en mitg. Allà es on vaig aprendre a remar amb el meu tiet…

Per les Olimpiades del 92 van voler remodelar tot el barri i vam haver de marxar. Va ser molt trist perquè la majoria de gent que van expropiar, era gran i mai havien viscut a cap altra lloc. Després de molts anys, encara continuem mantenint el contacte amb els que queden vius d’aquella escala, sobretot els meus pares i s’han trobat alguna vegada.

Són molts els records que tinc d’aquell barri. Es on vaig néixer i créixer i sobretot on tinc la majoria de records més divertits i més entranyables de la meva família. Per tot això i molt més, sempre dic i amb molt d’orgull que sóc filla d’Hostafrancs.

(Marta Sambola Folch)

 

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

El parc de Sant Martí

Aquest parc es va crear en uns antics camps de conreu entre els molts que, fins a mitjan segle passat, van ocupar una bona part del districte de Sant Martí, un dels darrers reductes de la Barcelona agrícola.

El triangle irregular que dibuixa el parc de Sant Martí és ple d’arbres, on hi destaquen les tipuanes, els xiprers i el gran om de Sibèria que s’emmiralla a les aigües del llac. Ben a prop, una filera de verns ens recorda l’espècie que bateja el barri.

L’esglèsia de Sant Martí de Provençals, que presideix el parc, té un origen incert, tot i que va ser reconstruída entre els segles XV i XVII en estil gòtic. Destaca la façana, obra de Joan Aymerich. Un altre element artístic del parc és una font-escultura d’Antoni Roselló, de gairebé 5 metres d’alçada.

Dins del parc troben tres antigues masies, Ca l’Arnó, Can Planes i Can Cadena, actualmente són espais cívics pels veïns, com una ludoteca, un centre residencial i un centre d’investigació d’agricultura biológica, que inclou un hort urbà i animals de granja.

Aquest parc és un dels pulmons de Barcelona, i és una zona molt agradable per passejar, a més hi disposa de un camp de futbol i vàries pistes esportives de les quals els veïns fan ús. A mi particularment em transmet molts records de la meva infantesa, ja que he passat molts estius jugant a la ludoteca, formava part de l’equip de futbol femení, i per tant entrenava 3 cops per setmana, corrent al voltant del parc, i jugava els partits al camp dins del parc, a més de les nombroses tardes que he passat amb els amics allà.

(Andrea Rodríguez)

 

 

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

El Raval i la històrai de la Juliana Morell, la primera doctora en lleis

El Raval de Barcelona, conegut com a Barri Xino des de que el 1925 el periodista Àngel Marsà bategés amb aquest nom la part sud d’aquest barri, aleshores ple de bars, sales d’espectacles i cases de cites…Hi havien proliferat després que aquesta zona anés perdent la gran activitat industrial tèxtil i manufacturera que l’havia caracteritzat durant els segles XVIII i XIX; El carrer Tallers hi va veure néixer la UGT l’any 1888.

El Raval recupera poc a poc el seu nom a partir dels anys 80 del SXX, i també la seva història i la seva dignitat… diuen que és el barri amb més oferta cultural de tota Europa..

Tot comença molt lluny en el temps… Abans del S.XIV el Raval era només un camp amb terres de conreu que abastaven la ciutat de Barcelona, però el Monestir de Sant Pau del Camp ja hi era, de fet va ser el primer nucli important del Raval i consta anterior al S.X. Al seu voltant hi va créixer una petita vila medieval vinculada al Monestir.

Entre el S.XV i la coneguda Desamortització de Mendizábal el 1837, el Raval es va convertir en “terra de convents”. Molt terreny edificable per a les ordres religioses en el marc de la Contrareforma impulsada pel Concili de Trento (1543-1563).

És en aquests anys que el Raval veu néixer la Juliana Morell, el 1594.

La Juliana tenia unes capacitats extraordinàries i el seu pare va posar tots els mitjans possibles per potenciar-les. Es van traslladar a Lió, ciutat occitana on va continuar els seus estudis. A quatre anys la Juliana ja llegia i escrivia. A dotze dominava el llatí, el grec, el castellà, el francès i l’hebreu …estudiava filosofia, teologia, música, ciències i dret. A catorze, va obetnir el grau de doctora en lleis després de defensar la seva tesi al Palau dels Papes d’ Avinyó.

Per alguns la sapiència de la noia era un “miracle del seu sexe”, però el seu pare donava una explicació ben diferent: era el resultat de bons mestres, bons llibres i vuit hores diàries d’estudi des de que era molt petita.

Era l’època de l’Humanisme, que creia en la igualtat intel.lectual dels homes i de les dones, però això no volia dir que elles deixessin d’estar sotmeses a l’autoritat masculina…

Per viure més lliure d’aquesta dependència, o per genuïna vocació religiosa, quan tenia tretze anys la Juliana va manifestar que es volia fer monja. Els plans de casament que li volien imposar no van servir de res , i el 1610 va ingressar al convent de les dominiques d’ Avinyó, on va viure seixanta anys, estudiant i creant.

Avui , Juliana Morell, nascuda al Raval, és una de les dues úniques dones representades al Paranimf de la Universitat de Barcelona, juntament amb Teresa de Jesús.

La Juliana és una de les petites grans històries que amaga el Raval. Val la pena passejar-hi amb els ulls ben oberts i un llibre de la seva història a la mà, o participar d’ alguna de les rutes guiades que s´hi fan..Un barri que ha estat refugi de la bohèmia, de la prostitució, de la indigència, de les arts, de les lletres… I que avui refugia immigració, disseny i avantguarda.

I és que aquest itinerari ens mostrarà el passat del Raval, ens farà entendre el seu present en transformació i ens mourà a indagar, curiosos, com una vella zona d’horts s’ha convertit en l’espai més cosmopolita de Barcelona.

(Marta Sendra)

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

La guia per a votar al referèndum del primer d´octubre

 

 

 

 

********************************

Els catalans han estat convocats a votar sobre el futur polític de Catalunya en el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre. Elpresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, i tot el govern han signat el decret de convocatòria, emparat en la llei del referèndum (pdf ). Us expliquem tots els aspectes que cal tenir en compte per votar.

La pregunta
‘Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?’ Serà redactada en català, castellà i en occità. S’hi podrà respondre sí, no o en blanc, si no es marca cap de les dues caselles anteriors. Aquesta és la butlleta.

Qui pot votar?
Podran votar els catalans més grans de divuit anys amb ciutadania espanyola residents a Catalunya i els catalans residents a l’estranger. Per tant, és convocat a votar tothom qui tingui dret de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya i qui sigui inscrit al cens elaborat per l’Oficina del Cens Electoral de Catalunya. Es farà servir un cens tancat el dia 30 de març de 2017. El govern ha elaborat el cens del referèndum a partir de les dades de la població de Catalunya, elaborades per l’Oficina del Cens Electoral i que la Generalitat té a l’abast. Durant el procés electoral, com sempre, els ciutadans rebran la targeta censal perquè hi puguin participar amb la màxima normalitat.

I els catalans residents a l’exterior?
Els catalans que resideixen a l’estranger podran votar si són inscrits al Registre de Catalans a l’Estranger.  És un registre del Departament d’Afers Exteriors que estableix els canals de relació entre la Generalitat i els catalans al món. Per a poder-s’hi inscriure, cal haver-se inscrit prèviament al Cens Electoral de Residents Absents (CERA), de l’estat espanyol. Aquells catalans que viuen a l’estranger, però no s’han inscrit al cens espanyol i encara són empadronats al seu municipi, seran tractats com els ciutadans que viuen a Catalunya. És a dir, hauran de desplaçar-se al municipi de la seva última residència oficial per votar en el col·legi electoral que hom els hagi assignat per zona. Més informació, ací.

Si complim aquests requisits, com podem votar des de l’estranger?
És previst que en un termini màxim de set dies a partir de la convocatòria, els inscrits al registre català rebran la comunicació de l’administració electoral del govern de la Generalitat, en virtut de la qual podran sol·licitar d’exercir el dret de vot. Quan ho hagin demanat, rebran les instruccions i la documentació per a votar. El vot haurà de ser exercit per correu postal mitjançant la tramesa d’un sobre model C4 dirigit a l’adreça que la Generalitat notifiqui. En aquest sobre s’hi haurà d’introduir una fotocòpia del document d’identificació i un sobre que contingui la butlleta de votació. Aquesta informació haurà d’arribar a l’adreça designada abans de l’1 d’octubre a les vuit del vespre, hora catalana. En cas de qualsevol incidència, cal adreçar-se a: votexterior@referendum.cat

Hi haurà vot anticipat per correu?
Només podran votar anticipadament per correu els catalans residents a l’exterior.

On seran els punts de votació?
Els punts de votació seran els mateixos de sempre. Si hi ha cap canvi es comunicarà a cada elector. Segons la llei, els ajuntaments proporcionaran els locals de votació, però si això no és possible, la Generalitat habilitarà locals alternatius. Junqueras i Puigdemont ja han enviat una carta a tots els batlles perquè diguin si cediran els col·legis electorals o no.

Quin serà l’horari de votació?
La votació començarà a les nou del matí i s’acabarà a les vuit del vespre, per bé que si queda cap elector dins el recinte electoral podrà votar. En cas que hi hagi cap interrupció, s’allargarà l’hora de tancament tant com hagi durant la pausa, però amb un màxim d’una hora.

Com es formaran les meses electorals?
Tal com es fa en totes les eleccions, hi haurà un sorteig fet per l’autoritat electoral sobre el total del cens per a triar els membres de la mesa i els suplents. Els membres elegits per sorteig rebran una notificació personal. Se’n podran excusar a la Sindicatura Electoral, al·legant objecció de consciència. Si un membre de la mesa no es presenta i els suplents tampoc, se seguirà el procediment habitual. I si manca cap membre per a constituir la mesa electoral, el primer elector que hi hagi a la cua per a votar passarà a formar-ne part. Més informació, ací.

Com podem saber si formem part d’una mesa electoral?
El sorteig de membres de la mesa es farà del 8 al 13 de setembre. Els escollits rebran una notificació abans del 15 de setembre. Es podran presentar al·legacions per formar part de la mesa fins al 18 de setembre. La resolució d’aquestes al·legacions es faran públiques abans del 20 de setembre.

Què passarà si guanya el sí al referèndum?
El resultat del referèndum serà vinculant. Aquesta és una de les principals diferències respecte de la consulta del 9-N. Si guanya el sí es proclamarà la independència de Catalunya vint-i-quatre hores després de la proclamació dels resultats definitius. Aquests resultats, els publicarà la Sindicatura Electoral i es faran públics entre tres i catorze dies després de la votació. Si guanya el no, es convocaran eleccions autonòmiques. Així ho estableix la llei del referèndum aprovada ahir.

Per quin percentatge ha de guanyar el sí o el no?
L’opció que tingui més vots haurà guanyat el referèndum. No s’ha establert cap mínim de participació, atenent la recomanació d’organismes internacionals com ara la Comissió de Venècia: fixar un percentatge mínim de participació podria facilitar el boicot d’una de les parts.

Com funcionarà la campanya?
La campanya del referèndum serà de quinze dies. Començarà el 15 de setembre a mitjanit i s’acabarà el 29 de setembre a mitjanit. Com acostuma a passar, els cinc dies previs al referèndum, resta prohibida la publicació d’enquestes o sondatges en mitjans de comunicació. Per una altra banda, les formacions polítiques amb representació al Parlament de Catalunya tenen el dret d’ús del 70% dels espais públics i dels espais informatius gratuïts en els mitjans públics destinats a la campanya. Els espais es repartiran de manera proporcional al nombre d’escons obtinguts en les darreres eleccions al parlament. El 30% restant es repartirà entre les organitzacions interessades acreditades, d’acord amb el nombre de signatures presentades. La Generalitat ja ha començat la campanya del referèndum amb una crida a la participació.

La Sindicatura Electoral Nacional
La Sindicatura Electoral Nacional serà el màxim òrgan que regularà el funcionament i tot el procediment del referèndum. Ahir el parlament en va aprovar la formació. La sindicatura és formada per Marc Marsal, Jordi Matas, Marta Alsina, Tània Verge i Josep Pagès. JxSí i la CUP també han proposat que Josep Costa i Eva Labarta en siguin els suplents. Aquesta sindicatura validarà el cens electoral, que haurà d’elaborar el govern, a partir del qual es farà el sorteig dels membres de les meses. A més, farà d’àrbitre del referèndum i tindrà funcions similars a la Junta Electoral Central espanyola. S’encarregarà de l’escrutini i certificarà els resultats de la votació. També vetllarà per la imparcialitat i el pluralisme en els mitjans de comunicació, sancionarà qui contravingui la llei del referèndum i acreditarà els observadors internacionals.

Qui col·laborarà en l’organització del referèndum?
La Generalitat no obligarà ningú a col·laborar amb el referèndum. S’obrirà una borsa i el govern acreditarà els agents electorals necessaris, que cobraran una retribució econòmica per les hores de feina, com es fa sempre. A més, la Generalitat ha obert la web referendum.cat amb un formulari per a la inscripció com a col·laboradors del referèndum. Els Mossos d’Esquadra i les policies locals garantiran la normalitat democràtica de la jornada electoral.

Quin paper hi tindran els ajuntaments?
Els ajuntaments hauran de col·laborar-hi com fan sempre en una jornada electoral. El govern els demana específicament que posin a disposició els locals habituals de votació. La llei i la Generalitat garanteixen que a tots els municipis es podrà votar com sempre. Hi haurà un coordinador local, que serà un representant de l’administració designat per a coordinar el procés electoral a cada municipi. A diferència de la llei electoral espanyola, la llei que fa possible el referèndum no obligarà els secretaris municipals a ser els delegats de la Junta Electoral de Zona.

Què faran els representants de l’administració?
Seran els encarregats de la logística de la jornada electoral: confirmaran l’obertura dels locals, supervisaran la configuració de les meses, recolliran les dades relatives a la participació electoral i transmetran la informació de les dades de l’escrutini provisional de cada mesa al centre de recollida de dades. La Generalitat no obligarà ningú a exercir aquest paper. S’obrirà una borsa i el govern acreditarà els representants de l’administració o agents electorals necessaris. La Generalitat serà l’encarregada de formar-los. Es preveu que en caldran més de set mil. La Generalitat els acreditarà a partir de la borsa.

Hi haurà observadors internacionals?
El govern i l’administració electoral fomentaran la presència d’observadors electorals internacionals. Per això convidaran organitzacions internacionals i observadors qualificats en aquesta mena de tasques. El decret de convocatòria del referèndum estableix que des de demà fins al 25 de setembre hi haurà un procés d’acreditació d’observadors internacionals per tal que garanteixin la transparència de la votació. Es preveuen dues classes d’acreditacions. D’una banda, els observadors i d’una altra els visitants. Segons el decret, els observadors no podran tenir nacionalitat espanyola i hauran de ser membres de la comunitat acadèmica en l’àmbit de les ciències socials o les humanitats. A més, hom els reclamarà experiència política o haver tingut una trajectòria en defensa dels drets humans, a més d’experiència prèvia com a observadors

 

Publicat dins de Catalunya | Deixa un comentari

Les Corts

Qui no associa Les Corts amb el camp del Barça?

Però aquest petit poble nascut abans del segle XI, segons varis documents, i ara barri, des del 1897, de Barcelona, va molt més enllà del futbol.

Format per Les Corts, La Maternitat, Sant Ramon i Pedralbes, si ens endinsem pel nucli antic, aquest quadrat quasi bé semi-peatonal ( Avinguda Diagonal, Numància, Travessera de les Corts i Avinguda Carles III) descobrirem un món més enllà dels tòpics de barri elitista. Un barri-poble ple d’història del camp, obrera, modernista i, fins i tot, de l’època de la Guerra Civil i el franquisme.

Can Batllori, la Maternitat, durant molt de temps on naixien nens “no volguts” o seu dels Jocs Olímpics, la presó de dones, algunes d’elles afusellades al camp de la Bota, la fàbrica Castells o les Cristalleries Planell, anomenada fàbrica exemplar pel franquisme, són només part d’aquesta història que arriba fins als nostres dies.

Però sobretot, sobretot, el que exemplifica el poble de Les Corts són les seves dues places personificades amb dos personatges com foren en Pau Farinetes i el senyor Déu . Dos il·lustres emblemàtics que si es vol entendre la idiosincràsia d’aquest barri cal visitar.

Espero que en gaudiu.

(Lluís Riera)

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

L´Eixample. Història del districte

La relació entre la ciutat i els pobles del pla era molt intensa. Del portal de Sant Antoni sortia el camí cap a Sants, i del portal de l’Àngel, el camí de Gràcia. El trànsit era tan intens que es van instal·lar serveis regulars de cotxes de cavalls. El 1824 es van plantar quatre fileres d’arbres al voltant del vell camí de Gràcia, que es va convertir en un passeig tant per als barcelonins com per als graciencs. Més endavant es van construir jardins amb berenadors i locals a l’aire lliure on es feia teatre, ball i concerts i hi havia atraccions; eren el Prado Catalán, els Camps Elisis i el Tívoli, entre altres.

Entre el 1854 i el 1856 s’enderroquen les muralles en un període breu de govern progressista, però fins al 1858 no es va permetre fer un pla per eixamplar la ciutat.

Va ser l’any 1859 quan el consistori barceloní va convocar un concurs de projectes urbanístics, el guanyador del qual va ser el projecte de l’arquitecte Rovira i Trias. Paral·lelament, el Govern central en va encarregar un altre a l’enginyer Ildefons Cerdà; el Govern va imposar aquest pla mitjançant un decret que anul·lava la decisió de l’Ajuntament de Barcelona. Aquella intromissió no va agradar gens a la ciutat, malgrat que proposava un projecte millor. Barcelona rebutjava el pla Cerdà perquè suposava una mesura centralista del Govern de Madrid i perquè desaprofitava molt espai, que destinava a zones verdes. El pla de Cerdà no estava pensat només per a l’espai que avui ocupa el districte de l’Eixample; plantejava un Eixample entre Montjuïc i el riu Besòs, incloent-hi el terme de Sant Martí.

L’Eixample es va construir en els anys de la industrialització de Catalunya, a la darreria del segle XIX i al començament del XX. La part central, la Dreta de l’Eixample, va ser el barri de la burgesia, que va introduir a casa seva un estil propi, el modernisme, reflex d’aquell moment. Malgrat que es concentraven en aquesta zona un bon nombre d’edificis significatius, la resta dels que hi havia en altres barris com el Fort Pienc, la Sagrada Família, Sant Antoni o l’Esquerra de l’Eixample van ser influïts per aquest corrent. Tot l’Eixample constitueix un conjunt arquitectònic modernista únic a Europa.

 

El pla Cerdà

Amb el seu pla urbanístic, Cerdà volia dissenyar una ciutat igualitària, on no es diferenciessin uns barris dels altres per les condicions de vida imposades. Preveia oferir els mateixos serveis a tothom.

El pla de Cerdà es basava en una gran xarxa de carrers perpendiculars i travessers, tots ells uniformes, excepte dues vies esbiaixades superposades (la Diagonal i la Meridiana) i la Gran Via de les Corts Catalanes. El punt on es trobaven aquests eixos era el gran centre de comunicacions de l’Eixample, on es preveia construir una gran plaça, la de les Glòries Catalanes. Amb un gran rigor, l’arquitecte va preveure el repartiment uniforme de zones de serveis, com ara mercats, centres socials i esglésies, a més de grans parcs.

Les illes no eren ben bé quadrades, ja que, per facilitar la visibilitat, a les cantonades es tallaven els angles en forma de xamfrà. A l’interior de cada illa només es permetia construir en un o dos costats, i la resta de l’espai es deixava per al jardí dels veïns. Les cases no havien de tenir més de tres pisos d’alçada (16 m), i tampoc no havien de ser gaire profundes. Cerdà ho va concebre així perquè considerava que la salut dels ciutadans depenia de si vivien en unes cases ben il·luminades per on circulés l’aire net dels jardins.

Pel que fa als jardins, a més dels arbres dels carrers i els jardins de cada illa de cases, a cada barri es feia un gran parc d’entre quatre i vuit illes d’extensió. A més, a la zona del Poblet, avui barri de la Sagrada Família, Cerdà hi va preveure un gran hipòdrom, i també va concebre un gran bosc a l’extrem de llevant de la ciutat, a la riba del Besòs. També estava previst construir tres hospitals fora de la trama de carrers.

Tot i que en aquell moment era difícil imaginar-se l’existència de l’automòbil, es van deixar carrers espaiosos, per on podien circular els carros, els cotxes i els tramvies de cavalls. En definitiva, Cerdà volia fer una ciutat on s’evités l’amuntegament de cases de la ciutat vella.

L’encant de l’Eixample no són només els edificis més valuosos, sinó tot el conjunt; les cases que són més senzilles tenen una cornisa, una barana o una porteria amb un detall significatiu de l’arquitectura que les caracteritza.

 

LEixample, districte modernista

L’arquitectura modernista barrejava les noves tècniques i els nous materials del moment amb la utilització dels recursos que proporcionaven les diverses tècniques decoratives tradicionals: els estucs, els esgrafiats, els vidres emplomats dels vitralls, la forja… El treball dels artesans es posava al servei del disseny i la concepció dels arquitectes modernistes. Es tractava d’una nova arquitectura i un nou concepte de l’espai que recollien les antigues tècniques tradicionals i les més noves, en una harmonia al servei de la llibertat creativa.

Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí i molts altres arquitectes van crear, de mica en mica, el nou districte. S’encetava un nou estil que s’allunyava de la monotonia de l’eclecticisme dominant fins en aquell moment.

(Fonf Wikipèdia)

*********

Què voleu que us digui. L´Eixample de Barcelona és un districte estrany. El que potser té menys personalitat perquè és molt nou però el que cus tots els barris. El que és més homogeni però també un dels més característics de Barcelona. El que té un model que va ser imposat des de Madrid en contra del nostrat Pla del Rovira i Trias però que ha resultat ser la millor solució per la circulació a tota la ciutat. L´únic que toca quasi tots els altres districtes (tret de Nou Barris i Sant Andreu). Aquests octògons repetitius i el pla que es va impulsar va ser força malmès ja que es va construir més alçada de la prevista i no es van respectar els patis d´illa però tenen un encant especial i està ple de tresors,  com les cases modernistes que van anar apareixent de manera progressiva. És un racionalisme salpebrat de modernisme. Una combinació original més de Barcelona.

(Jordi Gasch)

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

El Guinardó (Horta-Guinardó)

Una de les coses que més trobo a faltar del Guinardó, ara que visc a la seva falda, són les seves pujades, aquelles pujades que quan era més petita em semblaven inacabables i inabastables. Aquelles pujades que tot i representar una llarga travessia, em servien per arribar a casa, on trobava la pau i la calma de la meva llar… És ara quan veig i sento que van forjar el meu caràcter, el caràcter d’un barri de gent treballadora que mai es dóna per vençuda! En alguns aspectes és un barri dur, però un gran i divers barri, al cap i a la fi. Per a mi, el Guinardó, és i sempre serà el meu barri.

Visca el Guinardó!

(Anna Bertal)

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

Ressons de Sarrià

La Fina viu al seu Sarrià de tota la vida. Quan els seus fills es casaren varen optar per emigrar a Sant Cugat, una localitat més adaptada per viure amb tots els requeriments de la modernitat familiar. Quan la Fina va fer els 85 anys, tota la família li va proposar d’anar a viure en una residència a prop d’ells, però ella es va oposar amb contundència a abandonar el seu Sarrià.

El nét de la Fina es diu David i estudia medicina a la Central. Un dia a la setmana, el David aprofita que té una hora lliure després de les pràctiques d’endocrino i s’arriba a dinar a casa la seva àvia. D’ençà que ell va començar els estudis a la universitat, aquesta cita setmanal s’ha convertit en una estona ben especial on les confidències es vesteixen de delicadesa, afecte i admiració per les dues parts.

Els dies especials, les rutines diàries de la Fina canvien un poc perquè tot ha d’anar més organitzat. Es lleva, s’abilla i després del frugal esmorzar surt de casa per acomplir els seus “compromisos”. D’inèrcia recorre un itinerari traçat en la memòria dels temps: Carrer de Setantí, passatge de Mallofré, Major de Sarrià, plaça del Consell de la Vila,…

En passar per davant de l’església de Sant Vicenç de Sarrià no se’n pot estar d’entrar-hi. Aquí s’hi va casar, va batejar els seus fills i hi va enterrar el seu marit. Sentiments tant divergents la capturen en aquest lloc,… S’agenolla amb respecte davant el sagrari i deixa que el silenci es converteixi en confiança, en esperança, en record, en agraïment,… Temps regalat al misteri.

En sortir creua el noble passeig de la Bonanova i s’endinsa al mercat de Sarrià amb el seu bullici habitual. Allí selecciona, amb cerimoniosa expertesa, el recorregut de parades amb millors productes: l’horta de la pagesa de Cardedeu, el peix de l’Encarni, les cerveses de la Casa Dalmases que tant agraden al seu nét,… Al cap dels anys són tantes les amistats, farcides de converses, vivències i anècdotes, que un ritual tant ordinari com la compra diària esdevé un àlbum recopilatori del que som.

Retorna d’aquest periple pels mateixos camins resseguits milers de vegades des de les primeres etapes de la infància conscient. No es queixa però cada cop es fatiga més. Asseguda en un banc de la plaça Sant Vicenç es pregunta si no fora hora de canviar d’aires i anar a viure a prop dels seus fills cap el Vallés. Dubta. Se sent fràgil per decidir.

Amb ulls cansats contempla de nou el seu vell Sarrià. Recorda altres temps quan aquell entramat de carrerons d’ambientació rural, l’empresonaven. Necessitava aire pensava. Va haver de lluitar les seves opcions i la fidelitat al seu dia a dia ha tingut els seus fruits. Desprendre’s de falòrnies i ofertes mundanes l’hi ha donat saviesa i la perseverança l’hi ha imprès fortalesa. Amb aquest bagatge ha construït la seva vida on familiars, amistats i veïns s’hi recolzen i sense voler-ho, ha esdevingut far, en les crisis i en els èxits, en les antigues i en les noves generacions.

No! No marxarà. No podria viure en un lloc millor. Aquí està tot el que ha viscut, el que ha creat i el que ha estimat. Aquesta convicció li recorda que avui ve el seu nét a dinar i que encara ha de posar l’olla al foc. S’alça i mentre enfila carrer Cornet i Mas avall, les finestres miren amables i els balcons somriuen davant el pas d’una senyora de Sarrià.

(Ramon Melgosa)

Publicat dins de 42 Barcelonès | Deixa un comentari

Introducció als discrictes Barcelona

 

A les properes entrades escriurem sobre els districtes de Barcelona. Aquests tenen una personalitat molt definida ja que molts d´ells eren antigament viles del pla de Barcelona. Tenen un nucli antic al voltant d´una església o una plaça central i han anat creixent al voltant d´elles.

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

Us penseu que al Barcelonès només hi ha Barcelona? (centralistes!)

Barcelona fa 101.3 Km2. El Barcelonès fa 144.7 Km2. Per tant, hi ha 43.4 Km2 que configuren l´àrea dels altres municipis: L´Hospitalet, Badalona, Santa Coloma de Gramanet i Sant Andrià del Besós. Entre aquests 4 municipis superen els 600.000 habitants (semblant a la població de Navarra).  I tenen molts encants i motius per ser visitats. Us fem un tastet.

L´Hospitalet

Raó per visitar: impressiona la gran transformació que ha tingut tot el centre, la Gran Via i moltes zones com la zona de la Farga.

Museu interessant: Museu d´història de l´Hospitalet

Passejada:  està a tocar del Delte de Llobregat i la vessant oest de Montjuic pertany a aquesta ciutat

 

 

 

 

Badalona

Raó per visitar: tota la ciutat romana de Baetulo (que sembla que és anterior a Barcelona)

Museu interessant: Museu de Badalona

Passejada:  per la zona de la serra de Marina (Sant Jeroni de la Murtra i el GR92) i pel passeig marítim (pont del Petroli i fàbrica Anís del Mono).

 

 

 

 

Santa Coloma de Gramanet

Raó per visitar:  les masies antigues o modernistes com  la Torre Pallaresa,  Torre Valldovina, Can Mariner o Can Roig i Torres

Edifici emblemàtic: l´ església major de Santa Coloma

Passejada:  pujar fins el poblat ibèric del Puig Castellar des del barranc de les Bruixes

 

 

 

Sant Adrià de Besós

Raó per visitar: té un refugis de la Guerra Civil a la plaça de l´ajuntament

Museu interessant: museu de la Immigració

Passejada:  la llera del Besós que està recuperada (des de la Trinitat fins a la desembocadura)

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

Barcelona des de les xarxes socials

Alfons Puertas és un metereòleg de l´Observatori Fabra que fa unes fotos espectaculars del pla de Barcelona.

Té un twitter on les va penjant (@alfons_pc). Us pengem algunes per tal que gaudiu tant com ho fem nosaltres.

https://twitter.com/alfons_pc/status/862703248607764480/photo/1

Continuant amb les xarxes socials, també podeu accedir al facebook i mirar aspectes de Barcelona coneguts o no tant.

https://www.facebook.com/ExplicamBarcelona/

Publicat dins de 42 Barcelonès | Deixa un comentari

Història de la riera d´Horta

Per mi, persona que vivia a l’altra banda d’Horta,  la Riera era el lloc on es plantava l’envelat i la fira per la festa major. L’envelat s’aixecava normalment en les terres de Can Bransi i com setembre sempre ha estat una època conflictiva pels hortencs pel perill de riuades, més d’un cop l’aiguat l’havia ensorrat o s’havia fet  el ball del fanalet amb paraigua.
També era el lloc on s’ubicava el mercat d’Horta, allà on acompanyava a la mare a carregar el cistell de queviures. Recordo vivament la paradeta on venien carn de toro de lídia, en l’ultim passadís de l’esquerra al fons,   o la tenda del carrer esquerra al  mercat on es venia la carn de cavall que la meva mare comprava perquè era més barata i alimentava més, o això deien en l’època, el que si us puc dir és que era bastant dura.
Però a part del records personals que tenim tots nosaltres sobre la riera d’Horta,  que és en realitat i que significa pels hortencs històrica i emocionalment la riera principal de la contrada.
L’origen de la Riera d’Horta explica la historiadora d’Horta Carlota Giménez, integrant del grup d’estudis històrics d’Horta – Guinardó, que “La Riera d’Horta era el curs d’aigua més important de Barcelona. Es formava per un seguit torrents que davallaven de la serra del Collserola: El d’en Besora que

 s’unia al de Sant Genís i passant per la Clota anava a parar a la riera. Els torrents de Montbau, d’en Generet i de Montbau, que junts formaven la Riera d’en Marcel·lí, que també anava a parar a la riera. Els torrents de Can Cortada també anomenat del Notari i del Garrofers de Can Travi, que finalment s’unien i també arribaven a la Riera.

On ara hi ha el Cap d’Horta, al carrer Lisboa ( i , abans a l’altra banda hi havia la casa noble de Cruïlles, Can Don Joan d’Ardena) ), era aproximadament el punt d’unió de tots els torrents (que baixaven pel que ara és l’Avinguda de l’Estatut). La Riera transcorria pel poble d’Horta donant vida i personalitat als seus habitants. Passava per sota el pont de la Crta d’Horta que venia de Barcelona i continuava recollint aigües del torrent d’en Mariner, del de Carabassa, formada per torrents menors que baixaven dels turons del Coll i del Carmel i algun més de la Rovira.

Llavors vorejava el turó de la Peira per on avui hi ha el carrer Cartellà. Aquesta és la riera hortenca però continuava el seu camí per Sant Andreu del Palomar. Encara podem robar el carrer de la riera d’Horta que passava per aquell municipi. I l’ultim tram, ja directe cap el mar, en el que avui és la Rambla Prim.”.

A partir de la riera es van desenvolupar activitats diverses que aprofitaven l’aigua pels camps de conrreu, vinya, arbres fruiters, etc. Cal recordar que al segle XVII, àrea del Pla de Barcelona era la zona agrícola més productiva de tota Catalunya. El mercat principal d’Horta estava situat a la vil·la de Gràcia i Sant Andreu de Palomar.

Justament per aquesta abundor d’aigua va condicionar la vida dels habitants d’Horta i Vilapicina al llarg dels segles i va influir en la localització d’una munió de masies i cases de pagès que aprofitaven el tresor hidràulic pel conreu dels seus horts i l’us domèstic de les masies, totes les quals tenien els seus pous d’aigua potable.

Durant molts anys Horta va ser bàsicament un poble amb grans extensions de vinyes i horts on l’habitatge natural era la masia  i la indústria era molt minoriatària.

A partir de 1910, els amos dels masos comencen a vendre les seves terres com a solars i zona urbana, guanyant terreny a les finques rurals, convertint-se tot plegat en un negoci de primer ordre.

El que ara és el carrer Lisboa va dur el nom de Riera d’Horta, un tros Olmatell i del Raig en 1913. A partir de la prolongació del carrer Tajo a Lisboa es preveu la creació d’una via que durà del Pg. De Maragall fins l’avinguda de la Vall d’Hebron, curcumstància que ara mateix ja és una realitat.

El carrer Lisboa es despertava cada matí amb el soroll del carros i cavalls, era l’habitual tragí del Cal Furrier, en Joan Marí era el recader d’Horta i començava la feina enganxant carros i cavalls(Mingo Borràs, Històries d’Horta)

Pel que fa respecte al que ara es coneix com carrer Tajo, per a la gent del poble d’Horta no havia canviat de mai de nom; continua essent la Riera d’Horta, nom amb la que se la coneix en documents de 1888. Hom no entén perquè se li va canviar el nom natural que no és altre que el de Riera d’Horta pel de Lisboa o Tajo, ja que l’únic vestigi que existeix sobre la tant important riera, s’ha de buscar en Sant Andreu on existeix un carrer anomenar de la Riera d’Horta.La riera era a principis del segle XX el lloc natural de jocs de la canalla de la contrada, allà on vivien les seves aventures i practicaven el noble esport de llancement de pedres, fos sobre la superfície de l’agua (quan la hi havia)  o contra la colla contrària.Al costat del carrer Tajo havia hagut l’estació del Tramvia de vapor d’Horta, els usuaris havien de travessar a peu la riera per poder arribar al centre del poble, auxiliats per mossos pagats per l’Ajuntament del poble. Quan va començar a transitar el tramvia elèctric, es va construir un pont a la fi que aquest pogués arribar fins a la pròpia plaça Eivissa.Ens els anys 30, solia recórrer la Riera un pastor de cabres amb el seu ramat tot venent la llet dels seus animals. Els veïns sortien de casa i aquells que volien llet els hi venia tot munyint les cabres al mateix carrer omplint els recipients amb la quantitat de llet que li demanaven. Aquest bon home, sempre feia el mateix recorregut pel pont de la riera, el carrer Fulton, carrer Horta, Sant Tomàs, carrer Fontanet fins arribar altre cop a la riera.Algú quan contempla la fotografia de sota, somnia que quan era nen corria riera avall amb les fortes cames dels vailets i amb l’empenta de la llibertat als peus. Més enllà de l’ampla riera, prop dels esbatanats ulls del Pont del carrer Fulton, la bella imatge d’un nodrit ramat d’ovelles passivament pasturant sota la tutela del seu oveller. L’oveller amb la pipa als llavis que fumeja tot caminant seguit del ramat, al seu pas un núvol de pols i de terra remoguda tot desapareixent engolit pels ulls del pont.Aquest pont ja fa anys que va ser soterrat per anivellar el carrer Tajo, primer una part després l’altra però el pont encara resta allà sota l’asfalt, enterrat viu. Tots aquests records els recull en Mingo Borràs en un del seus llibresEn 1940, l’Ajuntament de Barcelona, va asfaltar la Riera d’Horta, des del carrer Fulton fins al torrent de Mariner però, l’asfaltat en la seva totalitat no va finalitzar fins 1981.

En èpoques més recents:Com no havia prou terreny per edificar, en els anys 50 als 70, les ments clarividents de molts constructors, propietaris de terrenys no edificables i poc rendibles, administracions corruptes, se’ls va acudir la lluminosa idea d’edificar en la llera de moltes de les rieres del país. Aquelles construccions edificades amb materials de escassa qualitat eren poc fiables però, hi havia tanta necessitat d’habitatge entre la classe treballadora més modesta que totes es van vendre sota l’eufèmic nom de “viviendas sociales”.En les luctuoses inundacions de l’any 1962, de trist record, aquests tipus de construccions van caure i desfer com si fossin de paper.En el carrer Cartella, nom que se li va donar per tapar que en realitat era una riera, cada any pel mes de setembres es reproduïa el mateix problema, el de les inundacions de soterranis i plantes baixes dels seus habitatges, degut a la defectuosa conducció de les aigües que baixaven directe de la muntanya, com ho havien fet sempre.Una de les més dures que va provocar més desperfectes es va produir en setembre de 1978.La Vanguardia del dia 6 de setembre de 1978, se’n feia eco i parlava així del greus problemes que es van produir en aquest indret, a rel del gran aiguat que va caure el dia 5 d’aquell mes:

Però us volíem parlar una mica del carrer de Cartellà que, amb la seva prolongació com a carrer de Costa i Cuixart fins l’avinguda de Borbó, esdevingué la rambla del barri: les inundacions del setembre de 1978 per les fortes riuades, van obligar als veïns a tallar el trànsit a Borbó, davant de les cotxeres. I és que aquest fenomen no era la primera vegada que es produïa encara que no pas amb aquella intensitat. Afortunadament, entre els veïns previnguts, no es produí cap víctima. Fins i tot, van forçar al alcalde Socías-Humbert a visitar les destrosses. Aquest es va comprometre a buscar solucions (que passaven per la construcció d’un col·lector amb més capacitat i ampliar la xarxa de clavegueram), per la qual cosa va demanar ajut al llavors governador civil José María Belloch Puig (pare del actual alcalde de Saragossa).

 

 BLOC: El Pou. Bloc administrat per Carme Martín. memoriadelsnostresbarris@gmail.com

Hi ha un vídeo prou interesant amb el títol l’Antiga Riera d’Horta. Deixo link:
http://www.youtube.com/watch?v=vDFp1wmMJ5Y11 de novembre de 2012, 19:39

https://clousc.com/player.php?ver=3.0&ref=apihttps://clousc.com/player.php?ver=3.0&ref=apihttps://clousc.com/player.php?ver=3.0&ref=apihttps://clousc.com/player.php?ver=3.0&ref=apihttps://clousc.com/player.php?ver=3.0&ref=api

https://clousc.com/player.php?ver=3.0&ref=api

Publicat dins de 42 Barcelonès | Deixa un comentari

Les Rambles de Barcelona

 

«Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?
Hi ha més pelats que rics, més gent guillada
Que gent amb el cervell apuntalat.
I massa fum, neguit i terregada,
I un món una miqueta estomacat
Un fa ballar el despit, l’altre la mona.
Les noies tendres fan ballar-hi el cor.
És la sala de ball de Barcelona,
I el sol ve a fer-hi de catifa d’or.
La pela de taronja, aquí, no enganya…
Tothom, per relliscar-hi, hi és admès.
Vénen de mar i vénen de muntanya,
Per entrar dins del ball, no es paga res.
De vegades, la cobla s’embarbussa
I el ball s’omple de crits i crida fort.
I entre xiulets i sabres i batussa
S’engega una pistola i cau un mort.
Però és un “ai” i torna la riuada.
I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.
I tornen els ocells dalt la brancada,
Fent tremeliadures de cristall.
I les floristes amanim les toies
I els gossos fugen, rosegant un os.
I brillen les dents blanques de les noies
Davant les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s’adona
Que aquest vermell molsut, tibant i humit,
És el color que dura més estona
Damunt del llavi fresc de Barcelona,
Que no es cansa de riure, dia i nit.
És tot un cel de blau i d’alegria
Aquesta Rambla meva i em fa esglai
Pensar que puc deixar-la sola un dia…
La Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai!
I quan sigui una vella corsecada,
Amb tot aquest cabell pansit i blanc,
Em trobaran al peu de la parada,
Com si jo hi defensés la meva sang.»

(JM Sagarra)

Publicat dins de 42 Barcelonès | Deixa un comentari

Deures d´estiu

Per aquest estiu us recomanem una sèrie i una web.

La sèrie és la anomenada 300, que es va emetre a TV3 fa dos o tres anys. Son 6 episodis dedicats a: llengua, economia, violència,  … Es fa un repàs històric des del 1714 prenent com a excusa històries particulars que ens il.lustren el pas dels anys.

http://www.ccma.cat/tv3/300/

La segona recomanació és una web sobre un registre de totes les cerveses que hi ha. Perquè pogueu fer una bona tria aquest estiu (la beguda d´estiu per excel.lència amb permís de l´orxata, els finos, el vichy i la cocacola d´entre altres)

http://birrapedia.com/

 

BON ESTIU!!! ENS RETROBEM EL SETEMBRE PER PREPARAR LA SORTIDA DEL BARCELONÈS.

Publicat dins de geografia | Deixa un comentari

Pas a pas pel Barcelonès: Convocatòria

La darrera sortida de l´aventura al Pasapas serà al cap i casal de Catalunya. Farem una passejada pel Pla de Barcelona.

És fàcil imaginar-se el Pla de Barcelona com una extensió orientada cap el mar que s´inicia a la serra de Collserola i enquadrada entre els rius Besós i Llobregat. Està creuada per tres grans rieres que dibuixen unes divisions: són la Riera Blanca i la Riera d´Horta als dos extrems i la Riera de Vallcarca que baixa per ´actual carrer Balmes fins les Rambles. A nivell travesser el pla està dividit per dues unitats (la costanera i la d´interior) per mitjà d´una petita continuitat de turons que estan entrellaçats. Com no som menys que els romans també tenim set turons a Barcelona. La nostra ruta intentarà passar per ells.

L´interès de la ruta serà veure la Barcelona que tots coneixeu amb unes prespectives una mica diferents i amb uns apunts culturals.

 

 

Dades generals

Diumenge 22 d´octubre (Barcelonès)

Hora: 9:30h del matí

Lloc de sortida:  cantonada Santaló- Via Augusta

Itinerari/Temps: creuarem el Pla de Barcelona pels turons que avui en dia configuren uns parcs urbans. Temps estimat de la ruta no més de 4h.

Distància: 10.6 Km

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=11961710

**********

Si hi ha algun esdeveniment d´actualitat que fa necessari canviar el dia de la sortida es postposarà a un altre diumenge. Avisaríem per nota al bloc, al twitter i al facebook. Estigueu atents!!.

Publicat dins de 42 Barcelonès, convocatoria | Deixa un comentari