UN MAR VERD A LA SEGARRA

Avui volem recuperar la passejada que va quedar postoposada per tot l´inici del Covid fa un any.

La passejada d´avui ens portarà per un terreny pla, que en aquesta època de l´any està molt verd i salpebrat de colors com els vermells de les roselles i altres flors silvestres. Com diu aquell, la Segarra no és per mirar, és per observar i gaudir-la a totes les èpoques de l´any. Farem una ruta de petits pobles amb nuclis medievals al voltant de Guissona, el municipi amb el percentatge de població nouvinguda més gran de tot Catalunya.

. Dia i hora: Dissabte 8 de maig 2021  a les 9:15 h. Matí

. Lloc de trobada– Plaça Major de Guissona

. L´excursiò es de 15,82 km ,el desnivell és només de 185 m. i es fàcil .És molt plana

La vila de Guissona es troba a la comarca de la Segarra, a la Catalunya central, està a 125 km. de Barcelona (compteu prop de 90 minuts des de Barcelona).

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/la-curta-guissona-torrefeta-bellvei-el-llor-st-guim-guissona-45157895

Publicat dins de Catalunya | Deixa un comentari

CONEIXEM ELS EXTREMS DE COLLSEROLA: LA RIERADA

Avui ens hem proposat fer una nova passejada per Collserola. Deixem de banda els neguits del covid i fem una trobada a l´aire lliure amb totes les precaucions necessàries.


Tenim la proposta d’excursió pel diumenge 14 de març
-Quedarem: estació de Les Planes (Ferros Catalans)
-Hora: 8:45 per sortir puntuals a les 9h
-Ruta: anirem a buscar Can Calopa de Dalt, Santa Creu d’Olorda, la Rierada. Circular. Acabarà a l’estació un altre cop.
-Distància: uns 14-15km
-cal portar: aigua i dinar. Quelcom per compartir al dinar
**Ja sabeu: sortida oberta a tothom. ‘Els amics dels amics son els nostres amics’ 😀
Començarem a l’estació de tren de La Floresta
(No cal que confirmeu. Qualsevol problema concret m’ho dieu per privat)
Fins diumenge!

Publicat dins de Catalunya | Deixa un comentari

La Mola dels Quatre Termes (carenant per la serra de Prades)

Bon dia grimpaires!

Sense saber encara quina situació tindrem en quant a confinaments i salut en general, intentarem fer una sortida per respirar natura i agafar forces per aquest inici del curs que pot ser complicat des de diferents punts de vista. Per tant, la intenció és fer aquesta caminada. Creurarem els dits per tal que no passi com amb la de la Segarra de la primavera passada.

 

.

 

 

 

 

 

. Dia i hora: Diumenge 20 de setembre  2020 a les 9:20 h. Matí

. Lloc de trobada– Rojals (pedania de Montblanc, Conca de Barberà). De Barcelona a Rojals hi ha 130Km (calculeu 1:40h de viatge aprox). Rojals està a uns 7 Km de la capital de la comarca per una carretera que puja fins els 970m.

. L´excursiò es de 13 km ,el desnivell és només de 390 m. La classificaríem de categoria 6-7/10 de dificultat.

La passejada no és complicada tot i ser una mica llarga. La major part del camí seguirem el GR171.

 

El nostre objectiu és arribar a la Mola dels Quatre Batlles (punt que comparteixen els municipis de Montblanc, Vimbodí, Mont-Ral i Prades). Les vistes son espectaculars de la vall del riu Brugent. Pel camí trobarem pintures rupestres, fonts, masos abandonats i un cim comarcal si ens animem (pic de la Barrina). Ens amenitzarem una mica l´excursió entre tots  amb explicacions geogràfiques i històriques.

Us esperem!. Aneu reservant agendes. De moment, molt bon estiu!

 

https://es.wikiloc.com/wikiloc/download.do?id=2893249

Publicat dins de Catalunya | Deixa un comentari

Creuant Collserola pel GR92

 

Bon dia,
Avui proposem una sortida que creua la serra de Collserola des de Montcada i Reixach al Baixador de Vallvidrera. La passejada és amb molt bones vistes a banda i banda (Pla de Barcelona i el Vallès). Aquesta és la “sortida del descofinament”

Dades de la sortida:
. Data: diumenge 14 de juny del 2020
. Convocatòria: estació de Montcada i Reixach (Montcada-R Manresa és el nom de l’estació)
. Hora: 9 matí
. Recorregut: 16 km (hi ha alguns punts per entrar i sortir)
. Seguirem el camí del GR92 (Mediterrani)
. Arribada: estació dels F.Catalans al Baixador de Vallvidrera
. Precaucions: estarem en fase 2. Sols cal estar en grups de màxim 15 i portar la mascareta per si ens creuem amb altres grups (en teoria no caldria per fer esport)
. Portem dinar, aigua i quelcom per picar
Envio recorregut
http://senders.feec.cat/gr-92/gr-92-etapa-18

Publicat dins de Catalunya | Deixa un comentari

Un mar verd a la Segarra

 

 

 

AQUESTA SORTIDA QUEDA POSTPOSADA FINS A NOU AVÍS. (#joemquedoacasa)

La passejada d´avui ens portarà per un terreny pla, que en aquesta època de l´any està molt verd i salpebrat de colors com els vermells de les roselles i altres flors silvestres. Com diu aquell, la Segarra no és per mirar, és per observar i gaudir-la a totes les èpoques de l´any. Farem una ruta de petits pobles amb nuclis medievals al voltant de Guissona, el municipi amb el percentatge de població nouvinguda més gran de tot Catalunya.

. Dia i hora: Diumenge 26 d´Abril 2020 a les 9 h. Matí

. Lloc de trobada– Plaça Major de Guissona

. L´excursiò es de 15,82 km ,el desnivell és només de 185 m. i es fàcil .És molt plana

La vila de Guissona es troba a la comarca de la Segarra, a la Catalunya central, està a 125 km. de Barcelona (compteu prop de 90 minuts des de Barcelona).

 

 

 

 

 

El nostre centre del recorregut serà Guissona, una antiga ciutat romana que es deia Iesso. Al tornar de l´excursiò farem una volta pel nucli central.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/la-curta-guissona-torrefeta-bellvei-el-llor-st-guim-guissona-45157895

 

Publicat dins de Catalunya | Deixa un comentari

La sèquia de Manresa: una passejada amb història

Bon dia família,

comencem l´any tornant a caminar. Cal baixar els torrons però seguint les indicacions de la Fina i l´Elena farem una excursió sense desnivell (perdó, farem un desnivell de baixada  de menys de 10 metres). Es tracta del camí de la Sèquia de Manresa que comença a Balsareny i acaba al parc de l´Agulla de Manresa. És un itinerari ple de sorpreses i racons molt interessants. En total son 26 Km però farem uns 17Km ja que pararem abans (més o menys a nivell de la Sala de Sant Ponç (on hi ha el Roure Gros)

Dia-Hora: 12 de gener. Hora: 9:15 a Balsareny

Lloc de trobada: restaurant d´Els Traginers de Balsareny (a l´entrada del poble, un cop sortida de la C16, c/ Carrilet 105, polígon de La Coromina)

https://www.tripadvisor.es/Restaurant_Review-g2284072-d16738118-Reviews-Restaurant_Els_Traginers_Balsareny-Balsareny_Bages_Catalonia.html#MAPVIEW

Accès: Des de Barcelona en cotxe es triga 1h per la C16.

Tot el camí de la Sèquia té una llargada de 26 Km però farem 2/3 parts, fins la Sala de Sant Ponç (on hi ha el Roure Gros); son uns 15 Km.

Al ser una ruta lineal caldrà portar alguns cotxes al lloc d´arribada de l´excursió i per això necessitarem 20 min per la logística automobilística.

Porteu roba còmode per caminar, els entrepans, aigua i quelcom per compartir. La idea és dinar pel camí i després de buscar els cotxes anar a fer el nostre cafè-beguda-tertúlia postcaminada al parc de l´Agulla, entorn màgic i molt sorprenent aprop de Manresa.

Durant el recorregut farem alguna explicació cultural i fins potser aprendrem alguna cosa nova.

Us hi esperem!!!

***********************

La Séquia de Manresa, localment la Séquia, és un canal de regadiu cabdal en la història de Manresa. Se n’inicià la construcció l’any 1339 i fou acabada l’any 1383. Té un recorregut de 26,7 km, un desnivell de 10 m i un cabal d’1 m³/s. En fou autoritzada la construcció pel rei Pere III. La tradició popular, relaciona la construcció de la Séquia amb el famós miracle de la llum.

La Séquia de Manresa és una de les obres d’enginyeria més importants fetes al Bages durant l’edat mitjana. Aquest canal, projectat amb una extraordinària visió de futur, va servir per acabar amb els problemes de sequera a la ciutat i, encara actualment, aporta un cabal d’aigua suficient per abastir Manresa i algunes poblacions de la rodalia. És una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
https://view.gooltracking.com/diba/routes/view/ruta-de-la-sequia-de-manresa

Publicat dins de Catalunya | Deixa un comentari

Trescant pels Carcaixells d´en Cama i el Montclar a l´Ardenya

Bon dia!

Us proposem una nova ruta, és la 48 de la sèrie i correspondria a l´entrada de la tardor (recordeu que en teoria ens havíem proposat fer una a cada canvi d´estació)

Farem una excursió al Montclar (401m) . Es un itinerari circular pels cingles granítics de la serra de l´Ardenya (al Baix Empordà)

Durada: 8,25 km

Temps total efectiu (sense parades): no arriba a les 3 hores

Punt de trobada masia de Can Llaurador (hi ha molt lloc per deixar els contxes). 

Hora de trobada: 9:30 hores del matí (no arriba als 90 minuts des de Barcelona). Dia: 6 d´octubre

L´atractiu d´aquest itinerari és que vas trescant per la carena de roca i cal fer en alguns punts una mica de grimpada o ajudar-te de cadenes per pujar. L´hem fet ara per comprovar el grau de dificultat i pensem que està a l´abast de tothom . No hauria d´haver cap problema amb la gent que pugui sentir vertígen. No té res a veure amb l´excursió de Tavertet tot i que hi ha alguns passos aeris. La vista és espectacular del Baix Empordà i té l´atractiu d´aquesta grimpada que comentàvem ajudada per cadenes en algun punt.

COM ARRIBAR-HI EN COTXE

Arribem a Can Llaurador per la carretera C-65 des de Llagostera en direcció a Santa Cristina d’Aro. Prenem la sortida 5 en direcció a Santa Cristina/Solius/Romanyà. Ens incorporem a la C-250z i arribem a una rotonda, on prenem la GIV-6611 en direcció a Santa Maria de Solius. Passat 1 km, davant d’un restaurant, prenem el trencall de l’esquerra i seguim per pista, primer asfaltada i després de terra, fins a Can Llaurador. Just passada la casa, en una cruïlla, hi ha un petit espai on podem aparcar.

Mira aquesta ruta!  https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/solius-40743729 (Solíus) a Wikiloc

Publicat dins de Catalunya | Deixa un comentari

Passejada pel bosc de ribera del riu Glorieta (Alcover)

Us proposem una sortida a una zona força ombrívola del pla de Tarragona: seguint el riu Glorieta a Alcover.

Lloc de trobada: aparcament de l´ermita del Remei (Alcover, Alt Camp)

Accès: A Alcover (rètols indicadors cap a Ermita del Remei i mas de Forès) prenem una pista pavimentada que marxa vers ponent i en tres quilòmetres, passant per davant de l’Ermita del Remei, ens deixa a l’ampli aparcament dels Molins de Tarrés, a la finca del Mas de Forés. Son un 14 Km però es pot escurçar si cal. Si es fa sencera ens ocuparà una

 

 

 

mica més d’una matinal.

Dia-Hora: 6 de juliol, a les 9:30 (atenció: no hi ha bar on poder prendre un cafè o agafar entrepans a l´arribar)

Itinerari circular de baixa dificultat que ens aproparà a uns indrets deliciosos a la vora del riu Glorieta a l’Alt Camp amb un doble interès: naturalístic i d’arqueologia industrial. Es tracta de la 2a zona amb més molins paperers de Catalunya (després del riu Anoia).

Punts de referència del camí: Molins de Tarrés, Molins Nous, Niu de l´Àliga, Bassa de la Canaleta, riu Sec, Aixàviga, Bosc de l´Estelada.

Porteu banyador perquè hi ha la possibilitat de posar els peus o remullar-se a algun gual. I com sempre, aigua, dinar  i alguna  cosa  per  compartir.

Ref del wikiloc:  https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/muntanyes-de-prades-el-riu-glorieta-1662584

Publicat dins de Catalunya | Deixa un comentari

Cingles de Tavertet-Puig de la Força

 

 

 

L´excursió que el Miquel ens ha preparat pel proper dia  5 de maig promet ser molt intensa: la mirada del pantà de Sau tothora, vista dels canvis de colors de la natura i molt bona companyia.

Temes pràctics:

. Lloc: al costat de l´ajuntament del poble, a la “Pedra del Mil.lenari” (us suggereix alguna cosa aquest nom?)

. Hora 9:30 del matí pels que vulguin fer un cafè i a les 10h pels que vinguin directament

. Com sempre: calçat còmode per caminar, aigua, dinar i alguna cosa per compartir.

. És una trobada oberta. Tothom pot afegir-se i portar amics sense límit

 

Motivació de l´excursió

CINGLES DE TAVERTET-PUIG DE LA FORÇA-RIERA DE BALÀ-CINGLES DE LES BAUMES-TAVERTET

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cingles-de-tavertet-puig-de-la-forca-riera-de-bala-cingles-de-les-baumes-tavertet-4809800

Si em demanes de triar per on anar a caminar, et diré cap amunt i per on l’aigua corri. Els símbol del ‘handicap’ de la muntanya és el del reptes de la vida i de l’esforç de superació i el del aigua que brolla és el símbol de la vida. La ruta de Tavertet aporta tot això, es camina pel cap de la serralada i per vora del pantà i del riu pels voltants de Tavertet el poble on vivia el filosof català d’origen indi Panikar així que segur que el paisatge també convida a la reflexió. No conec l’indret de primera mà però tot indica que tindrem vistes al paisatge, esplugues, saltant d’aigua i sent tardor, previsiblement boscos de colors. En tot cas com a experiència pel camí s’hauran de pujar escales adossades a la roca. Un camí sense reptes, sense paisatges a descobrir que ens sorprenguin fora un sembrat sense collita. Així que ens podem donar una nova oportunitat properament.

(Miquel)

Tavertet ruta proposta

Publicat dins de Catalunya | Deixa un comentari

Sortida d´hivern: els meandres del riu Llobregat

El diumenge 3 de febrer d´enguany farem la sortida    d´hivern a la plana de Bages a prop de la llera del Llobregat (a uns 50 Km de Barcelona). Ens anem a passejar per Castellbell i el Vilar i el seu entorn. És una bona excursió al costat dels meandres del riu Llobregat amb magnífiques vistes del massís de Montserrat.

És una ruta d´uns 8 km que es pot allargar fins a l´ermita de sant Vicenç.

 

Quedarem a les  9:20

On: plaça de Lluís Companys de la COLÒNIA BURÉS  de CASTELLBELL I EL VILAR

Llargada: 8.4 Km (més algun afegit). Desnivell 200m. Temps 4h.

https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/castellbell-i-el-vilar-un-volt-

Com a motivació de la passejada podem dir que segons l´Albert Fortuny (de l´Institut Nova Història, del grup del Jordi Bilbeny) el pont de Castellvell i el Vilar és el que va fer servir el Leonardo de Vinci per pintar el quadre famós de la Mona Llisa. Segons aquest autor, la protagonista és Isabel d´Aragó i al fons hi ha el meandre del riu Llobregat amb el pont que hem dit. El dibuix es va fer des del castell que veurem. Al fons s´entreveuen unes muntanyes que podrien ser Montserrat. Si voleu parlarem de tot això el dia de         l´excursió.

https://www.inh.cat/articles/La-Gioconda-es-Isabel-

Publicat dins de Catalunya | Deixa un comentari

Conegueu els ocells amb el Pere Alzina

Tenim una sortida del Pasapas per les estacions organitzada pel dia 3 de juny a Bagà per escoltar el ocells. Aprendrem molt del Pere Alzina Bilbeny que és un naturalista molt didàctic que sap de tot allò relacionat amb els ocells, plantes, paisatges… (i em quedo curt).

Podeu apuntar-vos a la web de sota!.

Recordeu: el 3 de juny a Bagà a les 9 del mati.

 

Inscripcions:
http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/detalls/Activitat_Agenda/2018-06-03_Cants

I si volelu anar fent oïda: http://www.sioc.cat/

******************

Pere Alzina i Bilbeny

http://www.beyondbarcelona.com/blog.php

Nature, Mountain & Travel Guide/Guia de Natura, Muntanya i Viatges/Guía de Naturaleza, Montaña y Viajes
Barcelona

(+34) 618 611 640

facebook.com/beyondbarcelona

Publicat dins de PaP estacions | Deixa un comentari

Vídeos per aixecar l´ànim i ser feliç

 

https://www.youtube.com/watch?v=S_tNeXKWxso

https://www.youtube.com/watch?v=ia2wwLtgJew

http://videos.marca.com/v/0_huckqmmt-el-video-que-demuestra-que-la-union-hace-la-fuerza?count=0

 

Publicat dins de pindoles | Deixa un comentari

Avui el Pere Casaldàliga fa 90 anys!!!

Petita bibliografia (wikipèdia)

Fill d’una família tradicional, Casaldàliga estudià a la Gleva (les Masies de Voltregà) es va traslladar a Vic per estudiar al seminari.[1] El 31 de maig de 1952 va ser ordenat sacerdot a Montjuïc (Barcelona) i es va unir a l’orde dels claretians.[2]

Pere Casaldàliga va dur a terme la seva tasca de sacerdot a SabadellBarcelonaBarbastre i Madrid.[1] Des de 1968 viu al Brasil, primer com a fundador d’una missió claretiana al Mato Grosso.[3] El 27 d’abril de 1970 fou nomenat administrador apostòlic de la prelatura, i el 23 d’octubre de l’any següent fou nomenat bisbe titular d’Altava i prelat emèrit de São Felix do Araguaia.[3]

Seguidor i predicador de la teologia de l’alliberament, Casaldàliga ha estat bisbe d’aquesta prelatura durant quaranta anys.[3] En complir els 75 anys, a Casaldàliga se li va recordar des del Vaticà que —com tots els bisbes en arribar a aquesta edat— havia de presentar la seva dimissió. El religiós va decidir romandre a la diòcesi que havia presidit durant més de 35 anys i va reclamar la participació de la comunitat en l’elecció del seu successor,[4]tot i que la Santa Seu li va recomanar abandonar el país. El 2 de febrer de 2005 en va ser rellevat,[2] però continuà treballant amb els indígenes i camperols.[3]

La seva denúncia pública dels grans terratinents, els quals culpa de la misèria local, li ha comportat amenaces de mort en diverses ocasions:[3] dos col·laboradors seus, el pare Jósimo i el sacerdot João Bosco, van ser assassinats i són recordats emocionadament en romiatges. Ha destacat per la seva posició a favor de l’anomenada teologia de l’alliberament, condemnada pel Vaticà, en defensa dels pobles que aquest corrent de pensament rebutja anomenar «pobres» per anomenar-los empobrits, atès que han estat explotats pels països rics.[3]

Els problemes amb el Vaticà van començar amb l’arribada de Joan Pau II, ja que fins llavors havia comptat amb tot el suport de Pau VI.[5]

El 2013 s’estrenà una minisèrie amb la participació de TV3 sobre la seva vida titulada Descalç sobre la terra vermella, que està basada en el llibre homònim que va escriure Francesc Escribano.[6] L’abat de Montserrat, Josep Maria Soler i Canals publicà una biografia il·lustrada en forma de conte per a nens.[7]

 

 

L.enllaç per si us interessa veure el reportatge “Pere Casaldàliga. Les causes i la vida” que va emetre TV3 en el programa “Sense ficció”  http://www.ccma.cat/tv3/casaldaliga/.

 

 

 FRASES D’EN PERE CASALDÀLIGA

• “Si no hi ha causes grans la vida no té sentit”

• “La paraula ‘radicalitat’ prové d’arrel’, i jo, com més va, amb més força sento les meves arrels”

• “El fet de ser català m’ha tornat més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m’ha ajudat a no caure en l’imperialisme cultural”

• “El consumisme està consumint les persones”

• “Un poble només és lliure quan és independent, autònom, sobirà”.

• “El capitalisme per definició és lucre acumulat, és privilegi del capital, és exclusió de la majoria”

• “El gran atemptat diari és la fam al món”

• “La major part de la humanitat, avui dia, sobreviu en comptes de viure”.

• “On no hi ha llibertat no hi pot haver justícia”

• “Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió”

• “El que dono és el que em fa, no el que tinc. Quan més dono, més tinc perquè soc més. Quan més tinc i dono menys, tinc menys perquè soc menys”

• “Els valents són aquells que vencen la molta o poca por que tenen”

• “En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat”

• “L’expressió ‘no violència’ no ha de ser sinònim de passivitat”

• “Si veus infelicitat, és difícil sentir-te plenament feliç, però si mires de ser solidari i senzill, hi ha una mena de felicitat de fons que es manté”

• “La causa indígena m’ha fet més català. Les tribus prohibides m’han ajudat a retrobar la meva sempre maltractada tribu”

• “Només aquell qui s’aventura es pot equivocar”

• “Em sembla que la vellesa és una espècie de sagrament. Tot i que perds oïda, hi sents més, perquè escoltes la vida, no els sorolls… I compares, saps relativitzar més. A la llum de la mort, la vida adquireix un pes específic, més definitiu”

• “La lluita per la terra ha estat la lluita llatinoamericana. Tota acumulació suposa exclusió”

• “Jo soc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida”

• “No acceptem la fatalitat del sistema capitalista neoliberal que ens imposen, que redueix la vida a un mercat”

• “La ciència, la tècnica, el progrés només són dignes del nostre pensament i les nostres mans si ens humanitzen més”

• “La tasca primordial i comuna d’humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat”.

• “No n’hi ha prou amb ser creient, també s’ha de ser creïble”

• “Al final del camí em diran: ‘Has viscut? Has estimat?’ I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms”

Publicat dins de Catalunya, pindoles | Deixa un comentari

Hivern 2018: el Maresme (Teià)

Excursió pel voltant de Teià  (MARESME)
Lloc de trobada; davant l´Ayuntament de TEIA a les 9´30 MATI
L´excursiò sera circular, tindrà 11 km. de llargada i 500 m. de desnivell
Sortirem de Teià pel Passeig de la Riera , després passarem per les fonts del Senglar i de Grill , més endavant pel Crist de Teià, Font de les Perdius,Refugi la Ferreria del Vedat, Turó d´en Baldiri on veurem bones vistes del Barcelonès, al Maresme, Montserrat,i el Vallès, Més tard anirem a les runes arquelògiques de la Cadira del Bisbe, font i ermita de Sant Mateu, i Turó de Sant Mateu. Tornarem a Teià passant pel Mirador de la Cornisa i font del Vedat.
Publicat dins de Catalunya, PaP estacions | Deixa un comentari

Mirem Barcelona des dels turons

Sota l’escalfor del sol d’octubre hem caminat per una cadena de petits turons que formen part de la serralada Litoral catalana, separats del massís de Collserola per una falla.

En aquesta falla s’estén un corredor partit pel coll dels Quatre Camins que juntament amb el relleu dels turons dóna lloc a tres conques hidrogràfiques: la riera d’Horta, les rieres de Sant Gervasi i de Vallcarca i la riera Blanca.

Hem començat pel turó d’en Modolell, hem continuat pel turó del Putget, el turó de les Tres Creus, el turó de la Creueta del Coll, el turó del Carmel i el turó de la Rovira fins arribar al turó de la Peira on hem dinat.

Durant el camí, ens han anat explicant les característiques i la història de cada indret. Hem gaudit d’una vista esplèndida i hem pogut contemplar la immensitat de Barcelona des d’una perspectiva diferent a la que veiem quan estem endinsats en ella.

 

En finalitzar la jornada, el Jordi ens ha repartit un petit regal: un rubicard de diferents places de Barcelona, la Cèlia ha gravat uns vídeos del que ha representat el pas a pas i hem celebrat que la Fina i el Jaume han participat en totes les sortides, des de la primera fins a l’última.

(Carme O´Callaghan)

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

Revista Time Out

Us enviem l´enllaç de la revista de Time Out de Barcelona amb el subapartat que fa referència al turisme de Barcelona.

Mireu i remeneu, hi ha coses molt interessants.

https://www.timeout.cat/barcelona/ca

 

 

 

 

 

 

La Barcelona de Juan Marsé

Un recorregut pels escenaris de les seves obres: des de ‘Últimas tardes con Teresa’ a ‘Caligrafía de los sueños’

Carlos Zanón proposa una travessia pels escenaris més emblemàtics del territori Marsé. Bars, carrers, ponts, esglésies i places on literatura i realitat es fonen a la magistral obra de l’escriptor més barceloní

La vio salir de Las Ánimas con dos compañeros de su misma edad. Lucían polvo de reclinatorio en las rodillas y vestían igual“.

En el cinema, qualsevol poble té una comissaria, una cantina i una església. En l’obra de Marsé l’església és la de les Ànimes. Actualment es diu Església de Sant Miquel dels Sants. Estem al barri de Gràcia. D’aquí surt Rosita, la nena que l’inspector de Ronda del Guinardó ha de portar al Clínic perquè reconegui un cadàver. Però la Rosita té poques ganes de veure morts i molta feina per fer. El seu via crucis (amb reminiscències de La Ronda de Max Ophüls) la portarà fins al Cottolengo del Pare Alegre. Al costat, La Maya té un local amb aroma de torrefacte i problemes. Però també l’Església de les Ànimes és important a Si te dicen que caí. Javalollas, el nen Java, pateix una sobtada conversió religiosa en forma de nena, funció de pastorets i sexualitat adolescent. Tot això sorprèn els seus amics del carrer, que frisen per sentir les seves aventures. A l’última novel·la de Marsé, Caligrafía de los sueños, els personatges passen per davant de les Ànimes. Sembla que encara continua dempeus custodiant els secrets dels nens ferotges.
Escorial, 163 T. 93 213 07 33

Al pasar frente al bar Delicias escuchó piropos indecentes de una vulgaridad que, sin embargo, no conseguía ahogar una nota plañidera, triste“.

El Pijoaparte és previsible. No diu on viu però tothom sap on trobar-lo. “En el bar Delicias, junto a la estufa y jugando a la manilla con tres jubilados“.  De tant en tant, envia un xaval a buscar un paquet de Chester. A l’interior d’un cotxe, una rossa que l’ha vingut a buscar es posa color. Ara la Teresa tindria més problemes d’aparcament però les tapes encara s’ho valen. Especialment les braves de dos colors, secret de la casa.
Muhlberg, 1 T. 93 429 22 02

“Desde la cumbre del Monte Carmelo y al amanecer hay a veces una ocasión de ver surgir una ciudad desconocida bajo la niebla, distante, casi soñada”.

La mare de la Teresa Serrat creia que “el Monte Carmelo era algo así como el Congo, un país remoto e infrahumano con sus leyes propias, distintas“. Prejudicis d’una burgesia que no mira sota les catifes ni darrere seu, a la perifèria. Fa molt de temps que el Carmel és un barri ‘normalitzat’ del districte d’Horta-Guinardó. S’ha de dir, a més, que mai no va ser el Congo. Milloren els accessos i les prestacions en un barri els veïns del qual encara ‘van a Barcelona’. Voluntat de ser una barriada més però amb identitat pròpia donada especialment per l’orografia. El pont de Mülhberg, els antiaeris, l’església de la Mare de Déu del Carme (d’aquí el nom del barri i de la muntanya). Ara també gaudeixen de l’esplèndida Biblioteca municipal El Carmel-Juan Marsé (Murtra, 135-145; T. 93 407 28 70). Està especialitzada en l’obra de Marsé i en novel·la barcelonina. Construïda sobre un antic abocador d’escombraries, és motiu d’orgull en un barri ja orgullós. Va ser inaugurada el 2003.

“Señala con el dedo un vetusto balcón del otro lado de la calle junto al metro de Fontana. Recuerda ahora a su padre en el herrumbroso balcón llorando”.

Caligrafía de los sueños. L’escena ens mostra un nen de pocs anys i el seu pare en un balcó de Gran de Gràcia davant del metro de Fontana. L’home té un puro a la boca. Apagat. Potser ni l’ha encès. No importa. En un moment determinat l’home comença a plorar. Sense fer soroll. El nen se n’adona i per mimetisme també plora ell. Al carrer Gran de Gràcia les tropes del general Franco desfilen cap al centre de Barcelona. Juan Marsé és un mestre perquè fa coses així. Pot ser tendre però mai sentimental. Directe en el cop sec. Sense clixés ni llocs comuns. Res no és gratuït a la seva prosa. Fa semblar senzill el sentit complex de les nostres relacions, el joc de miralls que ens envolta. I generalment diu més sobre la derrota, sobre la fraternitat, l’amistat o la traïció que la majoria d’escriptors en noveŀles senceres.

De pronto se acordó del Tibet y cogió un taxi. Naturalmente: si estaba en Barcelona ¿dónde podía esperarle sino en el Tibet, cerca del Carmelo?“.

Aquesta vella torre dels anys 30 reconvertida en restaurant és l’únic del que, creu Pijoparte, pot presumir el barri. Per això quan vol convidar la Teresa a sopar és la primera i única opció. El Tibet està regentat per la família Sala des de sempre o gairebé. Decoració rústica -“falsa cabaña, troncos barnizados, techos de paja, luz embotellada“- ofereix cuina catalana, senzilla, casolana, de tota la vida.
Ramiro de Maeztu, 34 T. 93 284 50 45

“El Capitán Blay a veces tenía ganas de resignarse a ser nadie tomando el sol tranquilamente sentado en un banco en la Plaza Rovira”.

El territori de Marsé a la part més important de les seves noveŀles són els barris del Carmel, el Guinardó – “maldito barrio de sube y baja y escóñate“- i Gràcia. La draperia del Java (Si te dicen que caí) es trobava al carrer Secretari Coloma. Un dels personatges més meravellosos del nostre home, el Capità Blay a El embrujo de Shanghai, viu al número 8 del carrer Sant Salvador. Encara que té el costum d’oblidar la seva identitat (“Oye, chaval dime cómo me llamo y donde vivo porque lo he olvidado“). En el fons, vell i cansat, narcotitzat per l’oblit i la pudor de gas del carrer, aspira només a ser ningú. Això sí, un ningú que pren el sol assegut en un banc de la plaça Rovira. Molt a prop hi ha la comissaria de Lesseps de Ronda del Guinardó.  I també el cinema Roxy, amb l’interior ple de fantasmes. Tot això ho assegura en un conte Marsé i també, en música, un altre superheroi de barri: Joan Manuel Serrat. Per cert, a la pel·lícula de Trueba el personatge del Capità Blay l’interpretà Fernando Fernán Gómez: mai no trobarem un millor Blay.

“Sarnita y su madre se fueron unos días al pueblo, vestidos de luto los dos: el padre había aparecido colgado en la portería del campo de fútbol del Europa”.

Els nens ferotges i els porcs senglars baixen de tant en tant a la ciutat. Des de les seves muntanyes, barraques i famílies. Tant vénen atrets per l’olor dels diners com pels somnis. Baixen fins a la plaça Lesseps, es fiquen al barri de Gràcia i la força totèmica de l’estadi de l’Europa CF els atrau. Aquest club fundat el 1907 és dels pocs que encara existeixen a l’interior de la ciutat. A Si te dicen que caíels perillosos “kabileños del Carmel merodeaban por los alrededores del campo de fútbol de Europa y los descampados de la calle Cerdeña“. Però això no és tot. Com en algunes de les pel·lis de doble sessió del dissabte al barri també han penjat un home. Però a Barcelona als anys 40 fins i tot els arbres estan malalts, humiliats, envellits. Potser per això el pare del Sarnita (Si te dicen que caí) el pengen d’una de les porteries. Juga el vermell i perd.
Camèlies s/n T. 93 210 25 51 http://www.ceeuropa.cat

“Pijoaparte bajó por la carretera del Carmelo hasta la plaza Sanllehy, saltó sobre la primera motocicleta que vio estacionada y se lanzó a toda velocidad”.

Serpenteja des de la plaça Sanllehy, el Cottolengo, el Parc Güell i amunt, fins a la muntanya del Carmel. A Últimas tardes con Teresa, Manolo Reyes, el Pijoaparte, baixa per aquí a tota velocitat amb una moto robada i fam de somnis. Busca una porta i aquesta és la Teresa Serrat, burgeseta excitant i excitada davant la irresistible nostalgia de raval de Manolo. La figura retallada de moto i Pijoaparte a la muntanya Pelada evoca la del cavall, el cowboy i la muntanya. La carretera del Carmel és la rampa de llançament, però també la via més ràpida per a una fugida. L’accés per darrere a un escenari que es diu Barcelona. Un aparador, un teatre però res no és suficientment real per a un nouvingut a qui ningú vol ni espera. El Pijoaparte és un emigrant del sud que vol la seva part del pastís. L’any 1965 era murcià. Actualment, seria equatorià o marroquí. L’ascensió al barri del Carmel per aquesta carretera “negra, caliente y olorosa al atardecer” encara té molt d’aquella mística. Ascendeixes o descendeixes d’un lloc on encara els xavals desitgen coses que passen en d’altres llocs d’una ciutat que diuen és la seva.

“Desde la ventana podía ver también el puente de Vallcarca, adusto y gris y con su larga lista de suicidas, y más lejos, en lo alto de una degradación de azules, el Tibidabo.

El barri de Vallcarca i els Penitents, dins del districte de Gràcia, comença a la plaça Lesseps i acaba a Collserola. Barri amagat entre el turó del Putget i el del Coll. Lloc d’estiueig en un principi que va propiciar que, per salvar la vall, es fes el pont o viaducte de Vallcarca. Des d’aquí, la Montse, la protagonista de La oscura historia de la prima Montse, un dels grans personatges de Marsé, es rendeix. No pot més. Va intentar de trobar l’equilibri impossible entre classes socials, entre família i negoci, entre el Déu de les sotanes i la fam del depredador. La poc i mal estimada Montse -bleda, santa i bona- es rendeix i salta al buit des d’aquest viaducte del barri de Vallcarca. Si ho fes avui, els primers que trobarien el seu cadàver serien els okupes que es resisteixen al desallotjament. A la Montse li hauria agradat que fos així.
Av. Ports d’Europa, 100

“Torrente de las Flores. Siempre pensó que una calle con ese nombre jamás podría albergar ninguna tragedia”.

Aquesta és la primera frase de Caligrafía de los sueños. És a dir, Marsé dóna galons a aquest carrer de quaranta cantonades, una amplada de set metres i mig, edificis de poca altura i, això sí, tres tavernes. Una d’elles, el bar Rosales, epicentre de les coses que succeeixen a la novel·la. En el número 117 viu la senyora Mir, mig boja, enamorada d’estar enamorada. Disposada a ser feliç sense donar gaire importància a si el preu és el ridícul o les xafarderies. El fracàs és no intentar-ho. Quedar-te esperant que et treguin a ballar és la millor manera de no ballar mai.

******************

Altres subapartats… (no us els acabareu)

https://www.timeout.cat/barcelona/ca/llocs-dinteres/foto-galeria-del-tancament-de-la-model

https://www.timeout.cat/barcelona/ca/barcelona-barris

Publicat dins de 42 Barcelonès | Deixa un comentari

Històries de Sant Andreu del Palomar

La Cúpula

Com ja sabeu des de fa uns quants anys tenim al nostre poble el Centre Comercial de la Maquinista. El que pocs saben, és que un dels requisits que va donar l’ajuntament, en el moment de donar les llicencies per a la construcció d’aquest gran centre comercial, va ser que la Maquinista es tenia de fer càrrec d’arreglar la cúpula de l’església de Sant Andreu que fa uns anys va caure.

Com tots podeu veure cada dia, la cúpula continua estar sense arreglar i el Centre comercial ja fa uns quants anyets que va fent caixa.

Coses de la política……………..

Fabra i Coats

A Sant Andreu a l’any 1903, es va fundar la companyia Anònima Hilatures de Fabra i Coats, resultat de la fusió dels Successors de Fabra y Portabella amb el grup britànic Coats Ltd.

 

Era tanta la gent que treballava, es diu que en el moment més àlgid serien unes 3000 persones, que quan els treballadors sortien del seu torn de treball ( hi havien 3 torns) aquests paraven el tràfic del carrer Gran de Sant Andreu.

Era una empresa, on hi havia una sèrie d’avantatges socials pioneres en aquell moment, ja en aquella època tenien una guarderia pels fills de les treballadores, deixaven a les mares sortir per donar el pit els fills, a l estona d’esmorzar, les treballadores podien anar a encarregar la compra al mercat …..

Els treballadors de la fabrica disposaven també d’uns metges d’empresa, un economat, un club social…

Posteriorment, amb la crisis, el Club Natació Sant Andreu va compra els terrenys de les filatures ( club social) , menys el camp de futbol propietat del F.C Barcelona. L’any 1973 i gràcies a l’aportació d’alguns socis , el Club Natació Sant Andreu va comprar el camp de futbol .

(Gemma Ruiz)

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

Nou Barris que son 13

Els Nou Barris, que en realitat són onze, comencen on s´acaba Sant Andreu i acaben on comença Horta. Aquesta va ser una zona molt poc poblada fins a mitjans del segle XX, que a partir dels anys 50 i durant 15 anys es va urbanitzar molt ràpidament i de forma caòtica.

 

Vint anys després, ja en el periode democràtic, l´Ajuntament va intentar racionalitzar un urbanisme que no mereixia aquest nom. Va obrir rambles, va fer places i parcs i va col.locar monuments- creats pensant en aquests barris- per dignificar una zona que feia vergonya. A la fi del segle, i esprés de les transformacions que van comportar l´impuls dels Jocs Olímpics, encara hi perviuen alguns racons rurals.

(Josep Maria Huertas)

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

Gràcia, més que un barri

El meu barri és Gràcia. És un barri que té una gran varietat de persones, un gran ventalls d’activitats, un munt de places, carrers, artistes, mercats i unes llegendàries festes de barri.

Hi ha gent de tota mena. Des de persones que han viscut tota la vida a Gràcia fins a bohemis en busca d’inspiració. Turistes, joves d’intercanvi, famílies i infants.

A Gràcia faig moltes activitats. He fet castells a la vila de gràcia, piano a l’escola de música, anglès, alemany a l’escola d’idiomes, etc. Alguns vespres vaig a plaça del Sol a tocar la guitarra amb els meus amics i amigues. Les places de Gràcia sempre estan plenes de gent que vol compartir l’ambient de festa. També m’agrada anar a fer un gelat a qualsevol plaça o anar als cinemes independents que hi ha. De tant en tant, els caus i esplais que hi ha a Gràcia monten concerts a les nits.

Són molt conegudes les seves festes. Una setmana on s’agrupa molta gent de tot arreu per a veure com els veins i veïnes d’aquest increible barri decoren els carrers i omplen el barri de gresca. Hi ha concerts, jocs, olimpíades, xocolatades, activitats pels infants i cinemes a la fresca.

Gràcia m’agrada en tots els seus aspectes: la gent, l’ambient i tots els petits racons que s’hi amaguen. Gràcia és un petit poble dins d’una gran ciutat i això es nota per la gran família que es forma una vegada i ets a dins.

(Irene Gasch)

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari

Records de la infantesa a Sants-Monjuic

La meva infància va trancòrrer entre els carrers Consell de Cent, Bejar, Rector Triadó, Tarragona, Moianés, Creu Cuberta, Vilardell, Olzinelles, …. Sóc filla d’Hostafrancs i molts anys i unes quantes vivendes més, sempre recordaré el meu barri amb molta nostàlgia. Vivíem al avui desaparegut, Consell de Cent numero 65. Eren dos blocs de pisos molt molt antics, del 1900. Els meus avis van anar-hi a viure amb els seus pares i quan els meus pares es van casar, van quedar-se a viure a la mateixa escala. Encara recordo l’escala, tota de pedra gris i amb unes baranes molt maques de fusta. Era una escala on tots ens coneixíem, i erem com una gran família, de fet crec que vaig estar a tots i cadascun dels pisos. Molts cops em donaven 100 pesetas per fer algun encàrrec a alguna veïna. La veïna del 5è pis, la Sra. Margarita era una dona molt carinyosa, molt amiga de la meva àvia, i molts dissabtes a la tarda pujava a casa seva a veure vídeos del Fred Astaire, em va enganxar als musicals.

Teníem el parc de Joan Miró davant de casa i a l’estiu ens passàvem tota la tarda jugant a la part on hi ha un petit llac. Allà es on vaig aprendre anar amb bicicleta, a patinar i on em vaig passar hores i hores passejant la nostra gossa. També per Sant Joan baixàvem a veure la foguera que hi feien. A prop de casa també teníem dos restaurants, Ca l’Isidro i Cal Marti. El que m’agradava més era Ca l’Isidro perquè tenien un gos molt gran sempre assegut fora al carrer i em saludava sempre que anava a l’escola.

Molt a prop teníem la Plaça Espanya. Allà hi havia una desapareguda plaça de braus, i també molt a prop un canòdrom on feien carreres de galgos. Cap de les dues coses m’agradaven gaire, però. També teníem els cinemes “Bohemio” i “Arenas” i una petita botiga on venien pollets i ous que m’encantava.

El carrer Creu Cuberta el teníem a 3 o 4 carrers de casa i es on anàvem sempre a comprar al seu mercat i a les seves botigues. El meu avi, temps enrere, també hi va tenir una botiga d’olis i sabons. Una miqueta més amunt m’enrecordo especialment d’unes botigues que m’agradaven molt. Una era una cistelleria “Can Siscart” i un altra una botiga de fotos “Royal”. Sempre que tornava de l’escola per la tarda, paràvem un moment a veure els seus aparadors. També recordo el forn Esplugues, on els dissabtes m’enviaven a comprar molts barres de pa i la botiga de núvies on, podeu imaginar, deixava volar la meva imaginació.

Anava a l’escola al Carrer Olzinelles, a la “Sagrada Familia de Sants”. No quedava gaire a prop de casa, tenia caminant uns 15 minuts ben bons, però mai se’m feia pesat per que m’encantava passejar pel barri.

Un altra parc que teníem molt a prop i que vaig disfrutar molt es el de l’Espanya Industrial. Hi ha un drac de ferro que és un tobogan gegant i un gran estany amb ànecs i una gran figura de Neptú en mitg. Allà es on vaig aprendre a remar amb el meu tiet…

Per les Olimpiades del 92 van voler remodelar tot el barri i vam haver de marxar. Va ser molt trist perquè la majoria de gent que van expropiar, era gran i mai havien viscut a cap altra lloc. Després de molts anys, encara continuem mantenint el contacte amb els que queden vius d’aquella escala, sobretot els meus pares i s’han trobat alguna vegada.

Són molts els records que tinc d’aquell barri. Es on vaig néixer i créixer i sobretot on tinc la majoria de records més divertits i més entranyables de la meva família. Per tot això i molt més, sempre dic i amb molt d’orgull que sóc filla d’Hostafrancs.

(Marta Sambola Folch)

 

Publicat dins de 42 Barcelonès, Catalunya | Deixa un comentari