La Patum de Berga

Un munt de sentiments em recorre el cos: comença la Patum un cop més, un any més.

Però aquest any és especial  perquè sembla ser que , si no canvia res, aquest any hi haurà una altra Patum al setembre, en commemoració del centenari de la coronació de la Mare de Déu de Queralt.

Jo era molt petitó quan  va succeir que amb l’arribada del dictador Francisco Franco, van fer una Patum extraordinària.

Recordo que li vaig dir al meu avi : “Avi, i per què la fan avui, si no és Corpus?”

Amb la visita del Rei Joan Carles, no fa tants anys, també en férem una. I quan vinguí el Rei Felip, també la farem.

I parlo en primera persona del plural perquè la Patum és el que és, perquè tots ens la fem nostra.

Cadascú amb el seu gra de sorra, va fent que sigui la plaça la que bategui . El fum de les masses , les guites i els plens ens arribin ben endins, fent malbé els pulmons, però … eixamplant les venes i artèries per fer bullir la sang patumaire. I el so del tabal, i la música de la resta de les comparses fan moure tota la plaça com un sol cos.

Qui no ho ha viscut no ho pot entendre. Només us dic: poseu-vos al bell mig de la plaça i seguiu el ritme. I ja m’explicareu què sentiu…i què viviu!

S’acosta el dia! S’acosta l’hora! La plaça plena! Miro el rellotge de Sant Pere. Falten segons  per dos quarts de deu! No! Ja sona el rellotge!!!  Ja sona el Tabal!!! Comença la festa.!!!

(Josep Maria Massana)

Publicat dins de 39 Berguedà | Deixa un comentari

Experiència al Pedraforca

Existen dos zonas mágicas en mi vida….

El Bages, donde vivo y donde he disfrutado muchísimo de su montaña mágica por excelencia… Montserrat. Habiéndola recorrido cada fin de semana durante más de 5 años, todavía considero que me quedan zonas por descubrir. Es interminable!!!

La otra zona que ha calado en mi vida, por lo bella que es, es el Berguedà, de la que os quiero compartir hoy la experiencia que tuve, junto con Ivan, que por entonces era mi novio y ahora mi marido, al subir a esa otra montaña mágica… el Pedraforca!!

Era un día de Julio, durante nuestras vacaciones, cuando decidimos, cámara en mano (como no podía ser de otra forma) subir por el camino que lleva al Coll del Verdet. Nuestra intención no era tanto llegar a la cima sino gozar del camino, y vaya si gozamos!!!

Después de llegar al Refugi  Lluís Estasen, el cual dejamos atrás a nuestra derecha, nos cruzamos con unas 3 canales de agua, que en ese verano, … caluroso…., sentaban de fábula mientras caminábamos.

Llegamos al gran árbol seco, al que seguramente le cayó un rayo dejándolo vacío por dentro pero manteniendo su corteza y formando así un “abrigo“ natural. Es inconfundible, porque te lo encuentras prácticamente a mitad del camino y después de subir una zona un poco pedregosa. Para mí fue el trocito que más esfuerzo me costó, ya que no tenía demasiado bien los tendones de aquiles, pero… en cuanto estás arriba, junto al árbol seco, mejor dicho…., dentro del árbol seco…. se te van todos los males y disfruté como una cría sintiéndome parte de esa reliquia de la naturaleza!

Pero no acabamos allí la ruta, decidimos llegar a la Serra del Verdet, donde hay unos prados magníficos y muy tranquilos que nos llamaban al reposo, así que decidimos comer en aquel lugar.

Para nuestra sorpresa, al pasar por un tronco bastante ancho que había tumbado en el suelo, vimos que salía de dentro de él un fotógrafo con su cámara, con cara de…. haberle fastidiado alguna foto…… el cual se fue a otra zona, si cabe, más tranquila. Al preguntarnos qué debía estar fotografiando vimos un rebaño de Isards en un prado cercano. Supongo que debía esperar que se acercaran……

Nosotros nos retiramos en lo posible para no molestar más y nos pusimos detrás de una gran roca, y allí comimos.

Al acabar de comer Ivan quiso mirar si se había ido ya el fotógrafo o aún seguía por la zona, y se asomó sacando la cabeza por encima de la roca…. Al instante le pasaron rasantes, por encima justo de su cabeza, 2 Águilas !!!!  La sorpresa fue increíble!!! y estuvimos observándolas un rato antes de levantarnos.

El ver al fotógrafo nos hizo entrar ganas de intentar fotografiar nosotros también a los Isards, así que nos dirigimos cerca del prado donde los habíamos visto, nos escondimos, en un principio, detrás de unas rocas y esperamos a que llegaran, y llegaron!!! Qué maravilla!! Preciosos!!! . Pero al darnos cuenta de que nos habían visto hacía rato y que no se iban fuimos acercándonos a ellos muy poco a poco hasta llegar a estar a unos 20 metros aprox. Y nos sentamos a  observarles y fotografiarles con total tranquilidad. Incluso pudimos ver  a uno de ellos haciendo un movimiento característico con sus patas, que en principio pensábamos que tenía alguna abeja rondándole, y resultó ser un baile característico de estos animales bastante difícil de ver.

Ese fue un día que se ha quedado grabado en nuestros recuerdos. Tuvimos muchísima suerte de ver y gozar de todo lo que os he contado y os animo a que hagáis el camino y que lo descubráis por vosotros mismos. Ya nos contaréis vuestras experiencias!!!!

Publicat dins de 39 Berguedà | Deixa un comentari

El Berguedà, terra de colònies

A la segona meitat del segle dinou, en plena revolució industrial de Catalunya, comencen a créixer al costat del riu Llobregat al seu pas pel baix Berguedà petites filatures que aprofitaven l’aigua del riu per produir l’energia que calia per moure les màquines.

A diferència de les fàbriques del Vallès, les anomenades “vapors”, que treien l’energia de cremar carbó, a la conca del Llobregat l’energia era hidroelèctrica amb turbines Fontaine i només s’utilitzava el carbó per a funcions auxiliars.

Per tal de garantir el cabal d’aigua necessari, les fàbriques havien de demanar la concessió de l’ús dels cabals del riu. Bàsicament, es va instal·lar una fàbrica allà on hi havia un meandre del riu d’entitat suficient per permetre la construcció d’un canal per moure les turbines.

Ben aviat, seguint el model britànic, es varen construir vora les fàbriques grups d’habitatges pels treballadors i les seves famílies, naixent així les colònies tèxtils.

Les primeres vagues generals del sector tèxtil, a la dècada del 1850, varen impulsar els “amos” a evolucionar les colònies creant així una sèrie de serveis bàsics al voltant de la fàbrica.

Les colònies van passar a tenir, a més dels habitatges per les famílies dels treballadors, economat, escoles, guarderia, església, sala de cinema i teatre, dispensari mèdic, etc.

També es varen crear mutualitats per cobrir l’assistència sanitària, les baixes laborals i les morts dels treballadors.

La colònia evolucionada era com un petit poble, força aïllat dels nuclis urbans veïns i per tant també de l’agitació social creixent a l’època.

Era allò que modernament s’ha anomenat el “paternalisme industrial”. A canvi de la tranquil·litat social, els “amos” invertien part dels beneficis en millorar les condicions de vida dels “seus” treballadors. La vida a les colònies gaudia d’unes condicions inconcebibles avui dia però força correctes en comparació a les d’altres sectors de les classes treballadores en aquells anys llunyans.

La vida de les colònies va ser força accidentada, seguint la tendència dels canvis polítics i socials.

Després d’uns anys molt bons passada la guerra de Cuba, amb una economia ja molt basada en la exportació varen patir un fort sotrac amb la Gran Guerra entre 1914 i 1918, per l’enfonsament del mercat europeu.

La Gran Depressió que s’inicià al 1929, seguida dels conflictes socials dels primers anys 30 (que varen marcar un divorci definitiu entre amos i obrers) i la Guerra Civil de 1936, varen tocar de mort tot el teixit industrial del Llobregat.

La “pau social” a cop de garrot que va imposar el franquisme va propiciar un intent de reproduir el model del paternalisme industrial, però ja no va ser el mateix per la forta divisió social que es palpava tot i la repressió.

Finalment, les successives crisis econòmiques i socials sumades a la incapacitat d’una classe empresarial sobrevinguda per adaptar les empreses als nous temps, varen precipitar un rosari de fallides sobretot a la dècada de 1980. Cent anys va durar la història.

Ara ens queda un patrimoni excepcional per la qualitat arquitectònica d’alguns edificis, especialment les esglésies (com la de la Cal Pons), algunes cases dels amos i directors i escoles com la del Guixaró.

Val la pena visitar llocs com el Museu Colònia Vidal, a Puig-Reig, el centre d’interpretació de Viladomiu Nou, a Gironella, o el conjunt d’església i torres de Cal Pons també a Puig-Reig.

Per visitar a peu el patrimoni industrial de l’alt Llobregat es recomanable seguir el PR C-144, que ens permet visitar les principals colònies. Son uns 28 Km que es poden fer sense dificultat.

***

Per agafar forces, al Berguedà hi ha tres plats que s’han de tastar: els pèsols negres, el blat de moro escairat, i les patates emmascarades.

Els dos primers cada vegada costen més de trobar, i fora del Berguedà ja és gairebé impossible, però si els trobeu, valen el viatge!

(Manel Fernández Prat)

 

Publicat dins de 39 Berguedà | Deixa un comentari

Bagà i els seus voltants

GAUDINT DE L’ENTORN DE BAGÀ

Com ja sabeu, Bagà és un poble situat a la comarca del Berguedà, al Prepirineu, a uns 20 Km al nord de Berga i poc abans d’arribar al Túnel del Cadí.

 

Un cop allà, podreu veure que Bagà té un esperit medieval. És un poble molt viu, perquè té molta canalla, i perquè manté vives les seves tradicions (balls, festes, activitats, músiques…). A més a més s’organitzen moltes activitats esportives, principalment curses de muntanya, la més famosa és la cursa Cavalls del Vent.

Per altra part, hi ha un munt de rutes i excursions que no t’acabes! Un exemple, que tant a la meva família com a mi ens agrada molt, és la Ruta del Trencapinyes.

Us la recomano molt!!!

(Ignacio Aoiz Pérez del Molino)

 

LA RUTA DEL TRENCAPINYES

 Tot sortint de Bagà cap a Coll de Pal, entre els quilòmetres 16 i 17, trobareu a mà esquerra un petit replà on poder deixar el cotxe o la moto. Allà comença la Ruta del Trencapinyes!

Pel camí anireu trobant uns indicadors amb explicacions de les característiques de l’ocell que dóna nom a aquesta ruta.

A mig camí, trobareu l’accés al Mirador del President.

Després de gaudir d’unes vistes precioses al mirador, podeu seguir la ruta pel camí que puja. Seguint les indicacions, la ruta gira a la dreta cap a la Plana de Bagà, i des d’allà, baixa pel mig del bosc fins el punt de partida!

 

A aquesta excursió, podeu anar-hi durant les diferents estacions de l’any, perquè cadascuna té el seu encant.

NO DEIXEU D’ANAR-HI!!!

(Ignacio Aoiz Pérez del Molino)

 

Publicat dins de 39 Berguedà | Deixa un comentari

T´educo per l´alegria d´educar-te (Eva Bach)

T’educo perquè estimo educar i estimo estimar. I sobretot perquè estimo estimar-te. I educant-te aprenc a estimar-te i estimant-te t’educo millor.

No t’educo perquè compleixis els meus somnis, sinó per ajudar-te a caminar cap als teus. No t’educo perquè siguis com jo vull, sinó perquè siguis qui tu ets. Em conformo sent llum per a la teva llum, mà estesa que resguarda el pas, jardinera que inspira primaveres. T’educo perquè crec en tu i crec en mi. I crec encara més en el nosaltres que m’agradaria teixir. Un nosaltres que dibuixi somriures i eixugui llàgrimes, que posi cor als silencis i a les paraules, que sigui aixopluc en la tempesta i carícia per a l’ànima.

No t’educo perquè el teu gran afany sigui guanyar-te el pa sinó que sigui trobar-hi regust de mel. No t’educo perquè la recompensa més preuada sigui trobar una bona feina, sinó trobar un bon sentit. No t’educo perquè posseeixis, t’educo perquè assaboreixis. No és el meu propòsit que et mogui una fita externa. La teva vida serà més bonica si et mou un foc intern.

No t’educo perquè busquis el que brilla per fora, sinó el que et faci brillar per dins. El que més desitjo no és que excel·leixis, sinó que quan et miri als ulls resplendeixis. No t’educo per retenir-te sempre a prop meu, ho faig per poder acompanyar-te a prop teu. No voldria que volar lluny et faci basarda, soc aquí per desplegar-te les ales. I perquè aprenguis a escollir bé i escullis el bé. El que te’n faci i t’ajudi a fer-ne. Perquè si fa bé i ajuda a fer-ne, segur que és bo.

T’educo per celebrar-te. Per celebrar la vida i per ensenyar-te a celebrar-la. Perquè estimis cada instant, cada capvespre, cada dia; cada arbre, cada flor i cada vida. Perquè mai no puguis dir-me: “Jo no et vaig demanar venir”. Perquè t’enamoris del que mirin els teus ulls, abracis el que abastin els teus braços i acaronis el que diguin els teus mots.

No t’educo perquè la meva missió sigui educar-te, ni et cuido perquè em correspongui cuidar-te. No faig de mare per obligació, ho faig per pura devoció. No tinc el deure, sinó el goig i l’alegria d’educar-te. De créixer ajudant-te a créixer i d’aprendre a estimar estimant-te. T’educo perquè m’estimo la vida i per ensenyar-te a estimar-la. T’educo per l’alegria d’educar-te. T’estimo per l’alegria d’estimar-te.

Ara criatures: Eva Bach,    (1-4-17)

Publicat dins de pindoles | Deixa un comentari

Cerdanyola del Vallès: exemple de la transformació del Vallès Occidental

El Vallès i en concret Cerdanyola del Vallès ha sofert una transformació molt important en els darrers 70 anys , passant de ser un poble rural amb cases d’estiueig de gent de Barcelona a una ciutat amb uns 60 000 habitants .

Des de la Cerdanyola dels meus avis , que havien fet de masovers a una masia enmig de Collserola durant la Gerra Civil , criant i caçant animals en el que avui es pot considerar un parc de la megametròpoli en que s’ha convertit Barcelona i el cinturó, hi ha hagut una gran transformació urbanística i social.

Es va passar d´aquell ambient rural , on hi havien a Cerdanyola 3-4 masies amb l’església i un petit nucli de casetes que creixien al voltant del carrer principal que continuava amb la carretera de Sant Cugat , amb horts i vinyes ( hi havia una gran extensió de terreny de la zona dedicada al vi)  a un creixement important amb la implantacio de dues fàbriques (Uralita que fabricaba tubs i teules amb aquest material i Aiscondel dedicada a la fabricació de plàstics) . Aquestes fàbriques van portar un important flux de gent que es va acomodar a barris residencials que es va anar formant en aquella època , i així van formar-se barris de Cerdanyola com el de Bonasort i Fontetes on es van construir els primers i més antics blocs de pisos.

Si això va ser una gran transformacio a l’aspecte del poble , que llavors va incrementar moltíssim la seva poblacio , la creació de la UAB va ser una altra fita important per a Cerdanyola , amb l’arribada de una onada d´estudiants que venien a viure a la ciutat .

Es enmig d´aquesta transformació que jo he crescut a Cerdanyola , pasant la meva infantesa corrent pels carrers no asfaltats del poble , que eren la majoria ( només estava adoquinada la carretera de Barcelona i la que anava a Sant Cugat que jo recordi ) , jugant al pati del col.legi enmig de un núbol blanc de pols d´uralita, com el que es formava a qualsevol carrer de Cerdanyola no asfaltat ( la fàbrica d´Uralita donava tots els excedents trinxats que eren utilitzats per posar als carrers compactats per a fer una superíicie llisa que quan plovia no quedava enfangada , i així circul.laven millor els pocs cotxes que hi havia en aquella època . Gràcies a això , ara hi ha a Cerdanyola una associació de gent afectada per la pols d´uralita que no va treballar mai a la fàbrica però que també n’ha pagat les conseqüències , i sempre m’he preguntat quan començaran a sortir casos de la meva quinta després d´haver estat anys respirant aquella pols blanca).

Jo no vaig arribar a veure les vinyes del meu avi que van ser expropiades per a fer la UAB , però sí l’hort que teníem davant de casa on ara hi ha tot un grup d´unifamiliars , i l’altre hort que teníem sota la masia de can Fatjó on havia jugat entre bales de palla i munyit un cop alguna de les vaques que hi tenien, convertida ara en seu del Parc Tecnològic del Vallès .

No vaig passar por perquè hi hagessin llops com m’explica la meva mare , per haver-se quedat fins tard a la vinya i haver de tornar a casa quasi fosc sola , però des dels 4a que anàvem sols caminant de la mà del meu germà gran la meva germana i jo cap a col.legi enmig d´algun camp i per carrers sense circulació.

Jo mateix he vist crèixer barris sencers que no existien al meu poble , la desaparicio de pràcticament tota l´activitat de camp que hi havia i la desaparició de pràcticament la totalitat de les cases de senyors de Barcelona que hi havia , per a poder-hi fer blocs de pisos.

Trobo a faltar aquell ambient més de poble.

(Xavi Parisi)

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

Poupurri del Vallès Occidental

EL VALLÉS OCCIDENTAL  (terra de camins i persones)

Deia en Pere Quart:

A la terra del Vallés

Tres turons fan una serra,

Quatre pins un bosc espés

Cinc quarteres massa terra;

Com el Vallés no hi ha res!

Aquests paratges tant senzills estan solcats per un bon grapat de camins i rutes.

I molts dels camins que transiten la nostra terra son plens de petites i grans històries.

Com la del camí que des de l’antic hostal de la Barata porta a la Font de cantarelles.

Aquí durant la Guerra del Francès, el general anglès Lluís Wimpffen s’enfrontà a l’exèrcit francés. Era el 27 de març del 1809; i segons narrava el Baró de Maldà; els soldats francesos van patir una bona  “pentinada”; amb més de 150 morts. Aquests  soldats varen ser enterrats al costat del camí que porta a la Font de Cantarelles, a  prop del forn de calç que abastia al mas.

Aquesta fosa comuna sembla ser que mai ha estat excavada.

 

 

 

I de personatges que han fet història?   _ També  en tenim molts.

Sabíeu que el terrasenc ;  Josep Oller i Roca va ser el creador de sales com el Molin Rouge i L’Olympia a París?.

El món cultural ha girat i segueix girant al voltant d’aquestes sales.

Recordeu els concerts de la nova cançó a l’Olympia?

(Josep Gonzàlez)

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

La Mola que mola

Jo tinc la sort de treballar a l´Hospital de Terrassa. Dic que és una sort perquè de la planta 10, on jo passo gran part del dia, tinc unes visions de la Mola fantàstiques. Sembla mentida que des de 22 Km de Barcelona tingui aquest contacte amb la natura: sento els galls quan arribo de la granja del costat, veig sovint ramats de bens… i la Mola sempre allà: imponent, invariable. Veig els canvis de les estacions i el temps de la comarca sols amb una visió dels finestrals de la 10a planta.  Des d´allà observo cada dia els cims no només de la Mola, sinó també del Montcau, del Farell, de Sant Sadurní de Gallifa i del Puig de la Creu. També veig el Montseny, el Cingles de de Bertí, la Serra de Marina, la serra de Galliners, Collserola… Un luxe!!

La darrera fotografia és de l´hospital de Terrassa des de l´altra banda (del Puig de la Creu de Castellar)

(Jordi Gasch: #lamolaquemola al twitter)




Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

Les fotos del Vallès Occidental

Vegeu-les totes!

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

Rutes dels 5 cims i de les Ermites de Castellar del Vallès

Des de fa un bon grapat d´anys, s´organitza pels volts de Setmana Santa (més o menys a l´abril) una ruta d´uns 50 Km per les muntanyes al voltant de Castellar del Vallès. Ho organitza el Centre Excursionista d´aquesta vila. De manera bianual es van intercanviant la “Ruta de les Ermites” i la “Ruta dels 5 cims”.

Acabes molt esgotat però és una experiència que tots els que els agradi la muntanya i les excursions haurien de fer alguna vegada.

Ruta de les ermites: http://cecastellar.cat/activitats/ermites-2016/

Ruta dels 5 cims;  http://cecastellar.cat/activitats/5cims-2017

 

 

 

 

 

També us enviem l´enllaç del Centre Excursionista de Castellar del Vallès perquè feu una ullada.

http://centrexcursionista.entitatscastellar.cat/

Publicat dins de 38 Vallès Occidental, Catalunya | Deixa un comentari

Castellar del Vallès

Les persones no escollim on neixem, però sí el lloc on anar a viure.
El meu poble d´adopciò des de fa 38 anys , és Castellar del Vallès,hi ara no el canviaria per res del món .


Està situat a la falda d´una muntanya molt important, Sant Llorenç del Munt , tambè anomenada “ La Mola “ i al costat del riu Ripoll, que pobret cada vegada és menys riu i més rierol, ja que el seu cabal és molt “ minsu” .
Si entreu al meu poble per la carretera que ve de Terrassa, a la dreta, veureu el Pont Vell, situat a sobre d´una gorja del riu. I a l ´esquerra trobareu uns horts molt ben conreats; hi ha tota classe d´hortalisses. A Castellar té fama el cultiu de les mongetes del Ganxet. De front  veureu l´esglesia de Sant Esteve, també anomenada “ La Catedral del Vallès”.


Si entreu per la carretera de Sabadell, us trobareu inmersos a la zona industrial, naus, fàbriques…i un barri de nova construccció, ja que la població ha augmentat molt aquests últims anys.

I si entreu per la carretera de Sentmenat, os rebrà “ La Dona Acollidora” monument realitzat per l´escultora castellarenca Mª Mar Hernàndez.
Us convido a que conegueu el meu poble, I si veniu en dissabte, podreu gaudir del Mercadal setmanal, petitó però on hi trobareu de tot.

(Rosó Bernal)

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

L´hospital del Tòrax de Terrassa

Introducció Hospital del Tòrax (font Wikipèdia)

Va ser concebuda com a una ciutat hospitalària pel Patronato Nacional Tuberculoso de la Direcció de Sanitat, dins del programa de propaganda del règim franquista. També va comptar amb el suport d’un grup de metges preocupats per l’extensió de la tuberculosi als anys 1940. L’Ajuntament de Terrassa va comprar 100.000 m² dels terrenys de Can Carbonell l’any 1944, i els va cedir al Patronato per al seu ús.

L’arquitecte Mariano Morán Fernández Cañedo va projectar l’edifici l’any 1947 amb unes característiques d’una certa modernitat. No obstant això, la idea general es basava en una còpia dels hospitals sanatoris de l’Alemanya del segle XIX, de forma que quan es va inaugurar, l’any 1952, l’edifici ja estava funcionalment obsolet.

El complex arquitectònic comprenia un teatre, un cinema, una biblioteca i una capella, entre altres serveis comuns, per tal que, ni els malalts, ni el personal que hi treballava, així com tampoc les monges encarregades de les cures, tinguessin la necessitat de marxar-ne, i així poder garantir un aïllament total de la malaltia.

L’any 1963 es va tancar com a sanatori dedicat exclusivament a la tuberculosi i l’any 1975 quan la tuberculosi no resultava una malaltia tant contagiosa pels avenços a la medicina i els malalts eren acceptats als hospitals generals, es va reconvertir en centre especialitzat també a altres malalties relacionades amb la cavitat toràcica. Va ser quan va canviar de nom per a denominar-se l’Hospital del Tòrax.

Actualment aquest complex allotja el Parc Audiovisual de Catalunya – PAC i compta amb espais dedicats a la indústria cinematogràfica com platós, serveis de producció, etc; un clúster empresarial i el Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya. [3]

Vivències de l´Elena

Quan era petita vivia a l’ hospital del tòrax. Els meus primers records eren del pati de casa meva, tocant paret amb paret amb l’ església de l’ hospital. Recordo l´olor de les flors i la caseta del nostre gos guardià (ningú es podia apropar ni a mi ni als meus germans perquè de seguida bordava i es posava nerviós) Quan vaig tenir 6 anys, la meva família i jo vàrem canviar de casa, a una més gran. Al meu pare el van nomenar administrador de l’ hospital i vàrem viure en una casa on havien viscut els administradors anteriors. Una de les portes tenia sortida directa a l’ hospital. Era la porta d’ entrada dels meus pares per anar a treballar, però tant als meus germans com a mi, ens estava prohibida! Despres d’ uns anys de contacte directe amb tota la natura que envoltava l’ hospital ( està situat en un enclau meravellós i a on es respira aire 100% ozono, una de les coses per les quals es va fer aquí aquest hospital per a tuberculosos), va arribar la notícia del seu tancament. Un per un van ser els professionals que creuaven aquella porta per despedir-se dels meus pares i també de nosaltres ( èrem els únics nens de l’ hospital i a tots tres ens havien vist néixer) . A partir d’ aquell moment, només van quedar algunes plantes obertes , i al no haver malalts, la porta que teníem prohibida, es va obrir com un paradís pels meus germans i per a mi. Vàrem recórrer ala pe ala tot l’ hospital. Vam descobrir que hi habia un economato, vàrem visitar les cel·les a on vivien les monges, varem veure el teatre i fins i tot vàrem tocar un piano que hi habia a la sala d’ actes. Vàrem devorar llibres a la biblioteca i tot i que alguns dels nostres amics tenien molta por de l’ antic hospital del Toràx, quan veien tot lo que era… no podíen més que apassionar-se igual que ho vam fer nosaltres quan aquella porta es va obrir.

Elena Arasanz (pare ex director ICS zona Vallès)

 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sanatori_de_Terrassa

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

Pas a pas pel Berguedà: Convocatòria

PROPERES SORTIDES:
. 1-2 juliol: TERRA ALTA-MONTSIÀ
. octubre: BARCELONÈS

.
Us informem de la sortida que serà el 28 de maig (Berguedà).

Hora: 9:30 del matí.

Lloc de sortida: Santuari de Queralt
Aproximació: des de Berga hi arribem per la carretera BV-4242.

Itinerari:  Ber de Queralt (1157m)- Coll de Sant Joan (1170)- Mirador del Cap de Tartanera (1375)- El Portet o Coll Gran (11360)- Santuari de Corbera (1424)- Espinalbet (1240)- Santuari de Queralt

Temps: 4,30h (12 km aprox). Desnivell 400m aprox.

És una bonica excursió per conèixer el paisastge del Berguedà

 
Publicat dins de 39 Berguedà, convocatoria | Deixa un comentari

El record del “DAB”. Excursió prop de la Mola

Hola! El diumenge dia 2 vaig fer una excursió. Érem 6 persones. Primer vam veure unes oliveres, desprès vam estar com 1 hora de pujada (jo queixant-me), i tota l’estona estaven passant bicicletes i la Fina deia que era la rambla de les bicis.

Vam passar per l’Alzina Balladora, per la Font dels Plàtans, per la Font del Romaní… Al final, quan vam arribar a un riu, el pont estava trencat i ens vam haver de descalçar i passar-lo, l’aigua estava gelada! (per cert va molt bé per a la circulació), i quasi me’n porta la corrent. A l’anar cap a on estava el cotxe em vaig trobar una cigonya, però el mòbil no tenia bateria i no vaig poder fer-li una foto.

L’excursió ha estat molt cansada però ha valgut la pena perquè el paisatge ha sigut molt bonic i hem escoltat molts ocells com: l’òliba, el pica soques, el rossinyol…

(Fabiola Canales)

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

Els límits de Catalunya

L´article que em proposo escriure avui l´he anomenat els límits. Ho anomeno així perquè vull parlar dels punts de contacte entre comarques i territoris. Ara ho veureu.

Primer, hi ha municipis que pertanyen a una comarca però estan a una altra província. Això fa que quan passis per l´autopista et despista veure primer l´indicador de la nova comarca i després la província a la que arribes. No us heu adonat quan aneu a Girona per l´autopista AP7?. Fogars de la Selva pertany a La Selva però està a dins de la comarca del Vallès. Passa una cosa semblant amb Gòsol (que està a la província de Lleida però pertany al Berguedà que és província de Barcelona), o Espinelves, Viladrau i Vidrà (província de Girona però a la comarca d´Osona).

Recordem que les porvíncies són un invent del començament del segle XIX, fet en temps d´Isabel II. Aquesta entitat ajuntava comarques, que eren zones que tenien com a referència viles i municipis que estaven a un dia de mercat de la capital. De tota manera, no és tan simple en moltes ocasions. Hi ha comarques històriques que superen el límit de la comarca actual. Un exemple molt clar és la Segarra. La Segarra clàssica superava el límit actual i també incluia l´Alta Segarra (ara a l´Anoia, la zona propera a Calaf) i la Baixa Segarra (la part més est de la Conca de Barberà). Tot això es va reorganitzar al crear les comarques actuals, fet concretat per Pau Vila l´any 1936.

Sabeu que la Cerdanya pertany a tres províncies diferents? (la majoritària és Girona però també té la part més oest que pertany a Lleida (Martinet i Montallà) i encara una petita zona sud que està per sobre del túnel del Cadí que és de la província de Barcelona.

Casos curiosos particulars són la vila de Llívia que pertany a la Cerdanya del sud malgrat estar dins de França. Això és perquè durant la Pau del Pirineus de 1659 (que va dividir Catalunya en una part nord i una sud), França no va reclamar aquest enclavament per a ells i per això va continuar pertanyent al sud de la nova frontera. Amb la Vall d´Aran va passar una cosa semblant. També era una vall que estava destinada a passar a França perqué les aigües anaven cap el nord (la Garona acaba a l´Atlàntic) però una negociació o una “ferruqueria” dels espanyols va fer que no canviés de mans. Aquesta comarca és l´única de Catalunya que porta les aigües cap el nord i no va a parar al Mediterrani.

El riu Muga separa França i Espanya però en algun punt entra a França i els límits no son tan clars (llogarrets com Costoja o l´Hostal de la Muga per exemple pertanyen a França malgrat estar al sud del riu).

Parlant de límits també és curiós el cas de la Beguda Alta, municipi no independent que està a cavall de tres comarques i pertany alhora a aquestes tres. Està adscrita a Sant Llorenç d´Hortons (Alt Penedès), Masquefa (Anoia) i Sant Esteve de Sesrovires (Baix Llobregat). Això fa que els serveis d´escombraries i altres s´hagin de combinar entre diferents entitats municipals. Un bon merder!

Hi ha alguns punts de tres comarques que son força emblemàtics, i alguns d´ells son límits muntanyosos.

A Montserrat tenim el límit de tres comarques, i correspon a un cim comarcal de l´Anoia i el Bages (es tracta de Sant Jeroni, 1236m) i a pocs metres d´allà hi ha l´Albarda Castellana (1167m), cim comarcal del Baix Llobregat.

Encara tenim un punt que és el límit entre tres comunitats autònomes d´Espanya. El Tossal dels Tres Reis (1356m) és el límit entre les províncies de Castelló, Tarragona i Terol que corresponen respectivament a les seves comunitats autònomes (València, Catalunya i Aragó).

Hi ha dos punts que contacten tres països (França, Andorra i Espanya). Un punt és els voltants del poble de Tor, i l´altre és la zona propera a l´Hospitalet pres l´Andorre.

Un altre límit important és el del límit ligüístic entre els dos grans dialectes del català: en nord-occidental i l´oriental. La línia no és exacta però podem dir que la vertical de divisió deixa la província de Lleida i les Terres de l´Ebre a la banda del dialecte nord-occidental i la resta a l´est de la línia Aquesta divisió va ser proposada el 1861 per Milà i Fontanals i la divisió és pel caràcter fonètic, concretament del vocalisme àton.

Les vertents de les aigües també fan de límits entre comarques. Això no sempre és tan clar. Per exemple, la zona de la Rierada, la Creu d´Olèrdola, el Baixador de Vallvidrera i les Planes (zona nord-oest de Collserola) son aigües del Llobregat però corresponen al Barcelonès (que està al sud de Collserola i comprèn les rieres que baixen pel pla, entre el Besós i el Llobregat).

Continuant amb el tema de les aigües, el Principat està repartit quasi al 50% en territori que porta les aigües a l´Ebre o els seus afluents i la que representa les conques interiors (Ter, Llobregat i altres rius menors). El límit entre aquestes dues conques correspon de manera força exacte a la frontera entre les comarques de Lleida i Barcelona (entre les comarques de La Noguera i el Solsonès i el port de la Panadella aproximadament.)

I per acabar una història que a mi m´agrada especialment. Eren el segle VIII que els monjos de Sant Llorenç de Munt (a la Mola) van demanar al bisbe de Barcelona que els deixés ampliar els seus dominis de terres conreables. El bisbe els va autoritzar a obtenir noves terres a un dia de distància però amb una condició: no podien creuar cap riu ni torrent. Per això van anar en direcció sud per la carena de la serra de Galliners (a Sant Quirze del Vallès) i van acabar arribant a Sant Cugat on van fundar el monestir l´any 777.  No sé si és del tot certa, però és bonica.

I ja està bé per avui.

(Jordi Gasch)

 

 

Publicat dins de geografia | Deixa un comentari

L´estructura del relleu pirinenc

He tingut la sort de pujar a algun cim del Pirineu per sobre dels tres mil metres i he gaudit de les vistes espectaculars de la serralada. Em ve a la memòria una ascensió al Pic de Posets (3.375 m) un mes de juliol de l’any 1989. I recordo que a mitja pujada vaig trobar -i recollir- una espècie típica dels prats alpins, la flor de neu o edelweiss.

A mi sempre m’han interessat els cims del Pirineu: Canigó, Puigmal, Carlit, Encantats, Montardo, Comaloformo, Pica d’Estats, Pic d’Aneto, Perdiguero, Posets, Vignemale, Midi d’Ossau, etc. M’atrauen especialment les “muntanyetes” de més de tres mil metres. La major part dels tres mil es troben als dos costats d’un eix de 100 Km de longitud, situat entre El Balaitús (3.144 m) i la Punta Alta (3.014 m). En una altre punt de la cresta divisòria trobem una trilogia per damunt dels 3.000 metres: Pica d’Estats (3.143 m), Montcalm (3.077 m) i Pic del Port de Sotllo (3.072 m).

A fi de gaudir al màxim dels grans cims del Pirineu convé conèixer l’estructura del relleu. A continuació faré una mica de descripció d’aquest relleu, des del Pic d’Anie (2.504 m) a Navarra, fins al Canigó (2.784 m), al Pirineu oriental. Primer parlaré d’un símil de l’estructura del Pirineu. En segon lloc, del Pirineu d’altituds màximes, producte dels períodes d’aixecament orogràfic. En tercer lloc, del procés de fixació dels grans troncs fluvials del Prepirineu. En quart lloc, ho faig del modelatge resultant de l’acció dels agents erosius: els rius i l’activitat de les geleres. I en cinquè lloc em referiré a dues valls pirinenques orientades est-oest. Al final d’aquest escrit he posat tres llibres que poden servir als qui cerquen descobrir la realitat del Pirineu.

Un cop d’ull des d’uns 500 Km

El relleu de la serralada té l’aspecte d’una fletxa fracturada en direcció oest-est. Un astronauta que fes un cop d’ull a l’Europa occidental des d’una nau a 500 Km de la Terra, observaria el relleu del Pirineu. Veuria que a uns 65 Km a l’est del Cap d’Higuer, al Golf de Biscaia, l’eix de la serralada guanya alçada en el sentit de les agulles del rellotge. Aquest eix occidental té 145 Km. En el punt on l’eix occidental davalla d’altitud, 25 Km més al nord, comença un eix oriental paral·lel a l’occidental. L’eix oriental té una distància de 130 Km. El cim del Canigó és la punta de la fletxa fracturada. A l’est d’aquest cim la serralada perd alçada fins arribar al Cap de Creus, al Mediterrani.

La serralada és un eix fracturat en dos. En el centre, els els occidental i oriental són paral·lels i es solapen en una distància de 35 Km. En aquesta distància de solapament es configura la depressió que anomenem Vall d’Aran i el port de muntanya que rep el nom de La Bonaigua. Pels voltants de la punta de la fletxa neixen dues llengüetes. La llengüeta septentrional, en direcció nordoest, cobreix 65 Km de cims fins al cim de S. Barthélemy. La llengüeta meridional, punta de la incluïda, en direcció sudoest (amb una longitud d’uns 65 Km), es troba separada de la cadena axial per la vall de la Cerdanya. A l’est del Canigó, els Pirineus davallen fins al Cap de Creus. I al nordoest, a uns 50 Km, trobem una serralada rectangular que podem assimilar al Pirineu Axial: Les Corbières.

El Pirineu està compost per una banda central, anomenada Pirineu Axial, i dos Prepirineus, el septentrional i el meridional. El Pirineu Axial és l’eix directriu de la serralada i, alhora, divisòria d’aigües entre el vessant francès i l’espanyol. Aquest és el Pirineu granític i pissarrós, d’altituds màximes, el de les glaceres i crestes esportellades, el dels prats i boscos frondosos.

Els dos Prepirineus són sensiblement paral·lels i s’orienten d’est a oest. El Prepirineu basc, aragonès i català es divideix en dues alineacions muntanyoses. Una d’interna, que anomenem Serres Interiors, amb pics i crestes que culminen al voltant dels 2.000 m, enganxada al Pirineu de terrenys més antics. Els plecs bolcats i empesos cap a l’exterior, és a dir, cap al sud, constitueixen el que es coneix com a mantells de corriment. Un d’aquests mantells és el conjunt del massís del Cadí, serres del Port del Comte i dels rasos de Peguera.

Durant les diferents fases del plegament del Pirineu, la serra del Cadí i el Montsec són atacats per l’erosió de les aigües corrents en els vessants, i així s’elabora un relleu constituït per cornises. Al vessant oposat, que correspon al dors del plec, el modelatge és llís i regular.

L’alineació muntanyosa exterior, d’altures més modestes i formes menys enèrgiques, va des del Segre fins a Navarra, formant els anomenats plegaments de les serres secundàries. Per a aquesta alineació reservem la denominació Serres Exteriors. Al Prepirineu francès la petita serralada que es perllonga cap a occident des del cim del Canigó durant 65 Km rep el nom de Les Petits Pyrénées. I la part oriental de Les Petits Pyrénées es coneix també com Les Montagnes du Plantaurel.

L’orogènia pirinenca

A l’est del portell del Portalet (Aragó), un dom granític de 30 Km x 8 Km forma un massís granític. En aquest massís, tres cims depassen els tres mil metres. El primer és El Balaitús, barreja de granit i esquist; en segon lloc, els cims de l’Infern esculpits en granit sòlid; i en tercer lloc, el cim de Vignemale (3.298 m), recobert d’esquist. A uns 16 Km del Vignemale, de sobte, entrem en una regió on es conserva la capa calcàrea que va recobrir tota la serralada durant el període orogènic alpí. 30 milions d’anys d’erosió no han estat suficients per fer-la desaparèixer. És una regió de grans pics, com El Perdut (3.355 m), amb timbes increïbles i circs de cine, com Gavarnie.

Immediatament a l’est d’El Perdut, retrobem la vella serralada herciniana amb un massís granític més petit, situat entre el Midi de Bigorre (2.877 m) i el circ de Troumouse. El cim més alt de la zona és el Néouvielle (3.091 m). Passats els 30 Km següents després del port de Bielsa, amb el seu túnel, ens trobem amb un rocam antic, amb intrusions de granit o esquist. Aquí hi ha el cim de Posets (3.375 m).

Cap a orient de l’Aneto, la serralada torna a guanyar alçada i entrem en una regió amb cims de granit i llacs, amb valls excavades pel gel enmig d’un univers de formacions anomenades rôches moutonnées. La meitat oriental d’aquest massís és un parc nacional, el d’Aigües Tortes.

 

L’encaixament de la xarxa fluvial

Els rius pirinencs, com l’Isàbena, les dues Nogueres, el Segre, el Cardener i Llobregat o l’alt Ter, tendeixen a davallar per la línia de màxim pendent, és a dir, de nord a sud. Per efecte del descens notable del nivell de base, l’erosió lineal de cada riu va entallant poc a poc els engorjats típics del Prepirineu.

A voltes l’engorjament del riu no permet el pas dels camins, essent l’amplària solament d’uns pocs metres, com passa a l’engorjat de Mont-rebei, a la Noguera Ribagorçana, obert dins les calcàries del Montsec. Recordem-ne d’altres, com els dels Tresponts i de Camarasa en el Segre; els de Terradets i Collegats a la Noguera Pallaresa; el de Sopeira i el de Pinyana a la Noguera Ribagorçana; el de Seira a l’Éssera.

L’erosió de la pluja i el gel

Les valls en forma de V obertes damunt la volta exhumada de la seva cobertora de terrenys recents són encara observables entre el Puigmal i el Canigó, al Calm-agra, pla guillem, Noucreus, etc. L’encaixament dels rius dins els materials essencialment esquistosos i granítics s’ha realitzat d’acord amb els cicles d’erosió que han afaiçonat els vessants i el perfil longitudinal de les valls constituint replans o espatlleres.

A l’est del riu Éssera arribem a un univers de cims situats per damunt del mantell de neu perenne. Ens trobem al massís de la Maladeta. Els circs glacials situats a les capçaleres de les valls tenen unes parets gairebé verticals que dominen els fons aplanats. L’acció del gel tendeix a fer recular aquesta paret. Les crestes i els cims piramidals de la Maladeta es formen quan recula la paret d’un circ i pot arribar a esdevenir adjacent a la d’un o més circs veïns. Per damunt d’aquests cims sobresurt l’Aneto (3.404 m).

La llengüa de les glacera de la vall de l’Éssera ha afaiçonat la forma en U del relleu característica. Altres glaceres descendien per les valls del Cinca i de les Nogueres Pallaresa i Ribagorçana i valls adjacents principals, Vallferrera i Cardós, Valira i Segre.

Dues valls “latitudinals”

El riu Segre, des del seu naixement fins a La Seu d’Urgell, transcorre d’est a oest. Aquesta vall “latitudinal” rep el nom de La Cerdanya. Durant l’etapa final de l’Era Terciària aquesta zona es va veure afectada per un sistema de falles orientat de NE a SW, les quals van produir l’enfonsament i donen lloc a la fossa de la Cerdanya i del Conflent.

El riu Aragó al Prepirineu aragonès, sense capacitat erosiva per encaixar-se al relleu, i una vegada ha deixat enrera el Pirineu Axial, canvia de direcció a la Sierra de la Peña. Segueix el seu curs durant cinquanta quilòmetres d’est a oest i gira, posteriorment, cap al sud a Sangüesa. La vall est-oest de l’Aragó rep el nom de Canal de Berdún.

(Lluís Badia)

************

Bibliografia:

-Hugh Hodgkinson: Los Pirineos. Vademecum de viandantes. Barcelona: Ediciones del Serbal 1986.

-Oriol Riba i Arderiu…et al: Geografia física dels Països Catalans. Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears. Barcelona: Ketres 1980 (tercera edició).

-Michel Sébastien: Cimas pirenaicas. Barcelona: Ediciones Martínez Roca 1985. 16/03/2017

Publicat dins de geografia | Deixa un comentari

Les fotos del Tarragonès

Vegeu-les totes!

Publicat dins de 37 Tarragonès | Deixa un comentari

De què parla una escriptora quan parla de córrer

M’he comprat unes vambes. Feia anys que no en duia, i he suposat que ara deuen ser molt més còmodes que les últimes que havia tingut. A la sabateria he dit que no corro, que només camino. I m’han venut unes vambes ni barates ni cares que ja faran el fet.

“Suposo que sóc escriptora perquè tot allò que em passa i que abans li ha passat a tothom necessito explicar-ho com si no li hagués passat mai a ningú”, admet Empar Moliner aDe què fuges, qui et persegueix? (Columna), un llibre que desprèn sinceritat i que te l’empasses d’una tirada, tant si corres com si només camines. És inevitable llegir-lo tenint al cap l’imprescindible De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, encara que Moliner opta per no esmentar Murakami fins al final.

L’Empar diu que córrer l’ajuda a escriure: “Pel cap baix, estic una hora pensant en el que estic escrivint en aquell moment, ja sigui un article, una novel·la, una secció”. Ella és obsessiva de mena (la conec bé, m’acabo de llegir aquest llibre) i potser sí que pensa tota l’estona en el que escriu, mentre corre. Però no és el que sol passar. “Quan corro, corro i prou -afirma Murakami-. Corro en un buit. O dit d’altra manera, corro per estar en un buit. I molt de tant en tant alguna idea entra dins aquest buit”.

QUAN ABAIXES LA GUÀRDIA, LES IDEES NEIXEN SOLES

L’escriptor Juan José Millás no corre, passeja. Surt a caminar per Madrid cada dia a primera hora, i no s’obliga a pensar en el que escriu però hi acaba pensant. “Caminant resolc situacions d’una novel·la que tenia encallada, de l’article que he d’escriure quan torni -explica Millás-. No és que surti a passejar per resoldre problemes sinó que en el moment que abaixes la guàrdia et poses molt creatiu”.

En qualsevol cas, córrer o caminar o nedar -a mi, busqueu-me al mar o a la piscina- són bons exercicis per al cervell. Almenys per al cervell dels escriptors. “Corrent em vénen [el llibre és nou però hi mantenen aquest accent diacrític] coses al cap que no m’haurien vingut, si no”, reconeix Empar Moliner.

EN AQUEST MÓN INCERT, LA SEGURETAT CALÇA VAMBES

L’Empar és escriptora, i corre perquè vol. Diu que se’n va a córrer de la mateixa manera que diu que se’n va a escriure, a llegir o a tallar-se els cabells. Sortir a córrer és un dret, troba que s’ho mereix. “Però i si un dia no tinc feina? I si un dia cap lector vol els meus llibres? I si un dia no podem pagar la hipoteca? -especula-. Llavors córrer serà l’única cosa certa que tindré. I si córrer és l’única cosa certa que tinc, em semblarà que no hi tinc dret”.

L’avantatge de ser un corredor popular com l’Empar és que si t’ho proposes de debò, ho fas. No és veritat que la felicitat depengui d’un mateix, la felicitat depèn massa de la sort. Però córrer -ho diu l’Empar i me la crec, perquè no corro però nedo- és de les poques coses que només depenen de tu. Ho diu així: “A la vida pots esforçar-te per buscar feina i no trobar-ne, per educar els teus fills i no aconseguir-ho, per estimar algú que no t’estima. Pots voler ser pintor i pintar, i no aconseguir que el quadre sigui bonic. Però córrer és tota una altra cosa. Si t’entrenes, arribes a la meta. Si t’entrenes més, hi arribes abans”.

Val molt la pena arribar a la meta d’aquest llibre breu d’Empar Moliner, i no ho dic per la referència a Murakami. És al final quan t’adones que ha complert amb escreix l’encàrrec que va acceptar a canvi d’un dorsal -i del viatge i l’hotel- per a la marató de Nova York: ha fet un llibre sobre córrer que és, sobretot, el llibre d’una escriptora.

(Diari ARA, Empar Moliner)

Publicat dins de pindoles | Deixa un comentari

Pas a pas pel Vallès Occidental: Convocatòria

PROPERES SORTIDES:
. 28 maig: BERGUEDÀ
. 1-2 juliol: TERRA ALTA-MONTSIÀ

.
Us informem de la sortida que serà el 2 d´abril (Vallès Occidental).

Hora: 8:30 del matí.

Lloc de sortida: davant de l´ajuntament de Castellar del Vallès (carrer Major amb carrer Tolrà).

Aproximació: sortint de Barcelona agafant la C58. A la sortida de Sabadell sud es creua tota la ciutat per la Gran Via   (l´avinguda amb un seguit de túnels). A partir del 7è aproximadament hi ha el trencall a mà dreta que en 15 minuts ens porta a Castellar del Vallès.

Itinerari:  pista que guanya alçada mica a mica fins arribar a un indret que s´anomena “l´alzina balladora”. El següent punt de referència és Can Cadafalc on es creuen altres GR. Des d´allà anirem descendint i anirem a buscar l´ermita de les Arenes, lloc molt conegut a la comarca i després Sant Feliu del Racó. Tencarem el cercle tornant a Castellar.

Temps: 4,30h (13 km aprox)

És una passejada agradable amb un desnivell inicial de 400m bons.

Ens permet veure l´extrem sud-oriental del parc de la Mola i la Serra de l´Ubach.

Publicat dins de 38 Vallès Occidental, Catalunya, convocatoria | Deixa un comentari

Caminant pel Tarragonès. Resum del dia

Us presentem un petit text que ens envia l´Elsa com a resum de la trobada del passat diumenge (St Josep)

Hola soc Elsa Canales i estic molt contenta per anar al pas a pas per Catalunya.

Y estoy contenta por haber sido parte de una excursión a la que fui invitada y se rrealizo en la comarca del Tarragones,la cual me recordo paisajes de mi bello país Honduras.Conocí a personas muy agradables que me explicaron parte de la historia de la comarca.Caminamos entre olivos y vñas.Pudimos contemplar la floracion del tomillo.
La gente del pueblo nos recibio muy amablemente ,sobretodo el encargado del bar del pueblo de Renau.
Agradezco mucho las muestras de cariño y espero poder regresar a la próxima excursion.
(Elsa Canales)
Publicat dins de 37 Tarragonès | Deixa un comentari