L´estructura del relleu pirinenc

He tingut la sort de pujar a algun cim del Pirineu per sobre dels tres mil metres i he gaudit de les vistes espectaculars de la serralada. Em ve a la memòria una ascensió al Pic de Posets (3.375 m) un mes de juliol de l’any 1989. I recordo que a mitja pujada vaig trobar -i recollir- una espècie típica dels prats alpins, la flor de neu o edelweiss.

A mi sempre m’han interessat els cims del Pirineu: Canigó, Puigmal, Carlit, Encantats, Montardo, Comaloformo, Pica d’Estats, Pic d’Aneto, Perdiguero, Posets, Vignemale, Midi d’Ossau, etc. M’atrauen especialment les “muntanyetes” de més de tres mil metres. La major part dels tres mil es troben als dos costats d’un eix de 100 Km de longitud, situat entre El Balaitús (3.144 m) i la Punta Alta (3.014 m). En una altre punt de la cresta divisòria trobem una trilogia per damunt dels 3.000 metres: Pica d’Estats (3.143 m), Montcalm (3.077 m) i Pic del Port de Sotllo (3.072 m).

A fi de gaudir al màxim dels grans cims del Pirineu convé conèixer l’estructura del relleu. A continuació faré una mica de descripció d’aquest relleu, des del Pic d’Anie (2.504 m) a Navarra, fins al Canigó (2.784 m), al Pirineu oriental. Primer parlaré d’un símil de l’estructura del Pirineu. En segon lloc, del Pirineu d’altituds màximes, producte dels períodes d’aixecament orogràfic. En tercer lloc, del procés de fixació dels grans troncs fluvials del Prepirineu. En quart lloc, ho faig del modelatge resultant de l’acció dels agents erosius: els rius i l’activitat de les geleres. I en cinquè lloc em referiré a dues valls pirinenques orientades est-oest. Al final d’aquest escrit he posat tres llibres que poden servir als qui cerquen descobrir la realitat del Pirineu.

Un cop d’ull des d’uns 500 Km

El relleu de la serralada té l’aspecte d’una fletxa fracturada en direcció oest-est. Un astronauta que fes un cop d’ull a l’Europa occidental des d’una nau a 500 Km de la Terra, observaria el relleu del Pirineu. Veuria que a uns 65 Km a l’est del Cap d’Higuer, al Golf de Biscaia, l’eix de la serralada guanya alçada en el sentit de les agulles del rellotge. Aquest eix occidental té 145 Km. En el punt on l’eix occidental davalla d’altitud, 25 Km més al nord, comença un eix oriental paral·lel a l’occidental. L’eix oriental té una distància de 130 Km. El cim del Canigó és la punta de la fletxa fracturada. A l’est d’aquest cim la serralada perd alçada fins arribar al Cap de Creus, al Mediterrani.

La serralada és un eix fracturat en dos. En el centre, els els occidental i oriental són paral·lels i es solapen en una distància de 35 Km. En aquesta distància de solapament es configura la depressió que anomenem Vall d’Aran i el port de muntanya que rep el nom de La Bonaigua. Pels voltants de la punta de la fletxa neixen dues llengüetes. La llengüeta septentrional, en direcció nordoest, cobreix 65 Km de cims fins al cim de S. Barthélemy. La llengüeta meridional, punta de la incluïda, en direcció sudoest (amb una longitud d’uns 65 Km), es troba separada de la cadena axial per la vall de la Cerdanya. A l’est del Canigó, els Pirineus davallen fins al Cap de Creus. I al nordoest, a uns 50 Km, trobem una serralada rectangular que podem assimilar al Pirineu Axial: Les Corbières.

El Pirineu està compost per una banda central, anomenada Pirineu Axial, i dos Prepirineus, el septentrional i el meridional. El Pirineu Axial és l’eix directriu de la serralada i, alhora, divisòria d’aigües entre el vessant francès i l’espanyol. Aquest és el Pirineu granític i pissarrós, d’altituds màximes, el de les glaceres i crestes esportellades, el dels prats i boscos frondosos.

Els dos Prepirineus són sensiblement paral·lels i s’orienten d’est a oest. El Prepirineu basc, aragonès i català es divideix en dues alineacions muntanyoses. Una d’interna, que anomenem Serres Interiors, amb pics i crestes que culminen al voltant dels 2.000 m, enganxada al Pirineu de terrenys més antics. Els plecs bolcats i empesos cap a l’exterior, és a dir, cap al sud, constitueixen el que es coneix com a mantells de corriment. Un d’aquests mantells és el conjunt del massís del Cadí, serres del Port del Comte i dels rasos de Peguera.

Durant les diferents fases del plegament del Pirineu, la serra del Cadí i el Montsec són atacats per l’erosió de les aigües corrents en els vessants, i així s’elabora un relleu constituït per cornises. Al vessant oposat, que correspon al dors del plec, el modelatge és llís i regular.

L’alineació muntanyosa exterior, d’altures més modestes i formes menys enèrgiques, va des del Segre fins a Navarra, formant els anomenats plegaments de les serres secundàries. Per a aquesta alineació reservem la denominació Serres Exteriors. Al Prepirineu francès la petita serralada que es perllonga cap a occident des del cim del Canigó durant 65 Km rep el nom de Les Petits Pyrénées. I la part oriental de Les Petits Pyrénées es coneix també com Les Montagnes du Plantaurel.

L’orogènia pirinenca

A l’est del portell del Portalet (Aragó), un dom granític de 30 Km x 8 Km forma un massís granític. En aquest massís, tres cims depassen els tres mil metres. El primer és El Balaitús, barreja de granit i esquist; en segon lloc, els cims de l’Infern esculpits en granit sòlid; i en tercer lloc, el cim de Vignemale (3.298 m), recobert d’esquist. A uns 16 Km del Vignemale, de sobte, entrem en una regió on es conserva la capa calcàrea que va recobrir tota la serralada durant el període orogènic alpí. 30 milions d’anys d’erosió no han estat suficients per fer-la desaparèixer. És una regió de grans pics, com El Perdut (3.355 m), amb timbes increïbles i circs de cine, com Gavarnie.

Immediatament a l’est d’El Perdut, retrobem la vella serralada herciniana amb un massís granític més petit, situat entre el Midi de Bigorre (2.877 m) i el circ de Troumouse. El cim més alt de la zona és el Néouvielle (3.091 m). Passats els 30 Km següents després del port de Bielsa, amb el seu túnel, ens trobem amb un rocam antic, amb intrusions de granit o esquist. Aquí hi ha el cim de Posets (3.375 m).

Cap a orient de l’Aneto, la serralada torna a guanyar alçada i entrem en una regió amb cims de granit i llacs, amb valls excavades pel gel enmig d’un univers de formacions anomenades rôches moutonnées. La meitat oriental d’aquest massís és un parc nacional, el d’Aigües Tortes.

 

L’encaixament de la xarxa fluvial

Els rius pirinencs, com l’Isàbena, les dues Nogueres, el Segre, el Cardener i Llobregat o l’alt Ter, tendeixen a davallar per la línia de màxim pendent, és a dir, de nord a sud. Per efecte del descens notable del nivell de base, l’erosió lineal de cada riu va entallant poc a poc els engorjats típics del Prepirineu.

A voltes l’engorjament del riu no permet el pas dels camins, essent l’amplària solament d’uns pocs metres, com passa a l’engorjat de Mont-rebei, a la Noguera Ribagorçana, obert dins les calcàries del Montsec. Recordem-ne d’altres, com els dels Tresponts i de Camarasa en el Segre; els de Terradets i Collegats a la Noguera Pallaresa; el de Sopeira i el de Pinyana a la Noguera Ribagorçana; el de Seira a l’Éssera.

L’erosió de la pluja i el gel

Les valls en forma de V obertes damunt la volta exhumada de la seva cobertora de terrenys recents són encara observables entre el Puigmal i el Canigó, al Calm-agra, pla guillem, Noucreus, etc. L’encaixament dels rius dins els materials essencialment esquistosos i granítics s’ha realitzat d’acord amb els cicles d’erosió que han afaiçonat els vessants i el perfil longitudinal de les valls constituint replans o espatlleres.

A l’est del riu Éssera arribem a un univers de cims situats per damunt del mantell de neu perenne. Ens trobem al massís de la Maladeta. Els circs glacials situats a les capçaleres de les valls tenen unes parets gairebé verticals que dominen els fons aplanats. L’acció del gel tendeix a fer recular aquesta paret. Les crestes i els cims piramidals de la Maladeta es formen quan recula la paret d’un circ i pot arribar a esdevenir adjacent a la d’un o més circs veïns. Per damunt d’aquests cims sobresurt l’Aneto (3.404 m).

La llengüa de les glacera de la vall de l’Éssera ha afaiçonat la forma en U del relleu característica. Altres glaceres descendien per les valls del Cinca i de les Nogueres Pallaresa i Ribagorçana i valls adjacents principals, Vallferrera i Cardós, Valira i Segre.

Dues valls “latitudinals”

El riu Segre, des del seu naixement fins a La Seu d’Urgell, transcorre d’est a oest. Aquesta vall “latitudinal” rep el nom de La Cerdanya. Durant l’etapa final de l’Era Terciària aquesta zona es va veure afectada per un sistema de falles orientat de NE a SW, les quals van produir l’enfonsament i donen lloc a la fossa de la Cerdanya i del Conflent.

El riu Aragó al Prepirineu aragonès, sense capacitat erosiva per encaixar-se al relleu, i una vegada ha deixat enrera el Pirineu Axial, canvia de direcció a la Sierra de la Peña. Segueix el seu curs durant cinquanta quilòmetres d’est a oest i gira, posteriorment, cap al sud a Sangüesa. La vall est-oest de l’Aragó rep el nom de Canal de Berdún.

(Lluís Badia)

************

Bibliografia:

-Hugh Hodgkinson: Los Pirineos. Vademecum de viandantes. Barcelona: Ediciones del Serbal 1986.

-Oriol Riba i Arderiu…et al: Geografia física dels Països Catalans. Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears. Barcelona: Ketres 1980 (tercera edició).

-Michel Sébastien: Cimas pirenaicas. Barcelona: Ediciones Martínez Roca 1985. 16/03/2017

Publicat dins de geografia | Deixa un comentari

De què parla una escriptora quan parla de córrer

M’he comprat unes vambes. Feia anys que no en duia, i he suposat que ara deuen ser molt més còmodes que les últimes que havia tingut. A la sabateria he dit que no corro, que només camino. I m’han venut unes vambes ni barates ni cares que ja faran el fet.

“Suposo que sóc escriptora perquè tot allò que em passa i que abans li ha passat a tothom necessito explicar-ho com si no li hagués passat mai a ningú”, admet Empar Moliner aDe què fuges, qui et persegueix? (Columna), un llibre que desprèn sinceritat i que te l’empasses d’una tirada, tant si corres com si només camines. És inevitable llegir-lo tenint al cap l’imprescindible De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, encara que Moliner opta per no esmentar Murakami fins al final.

L’Empar diu que córrer l’ajuda a escriure: “Pel cap baix, estic una hora pensant en el que estic escrivint en aquell moment, ja sigui un article, una novel·la, una secció”. Ella és obsessiva de mena (la conec bé, m’acabo de llegir aquest llibre) i potser sí que pensa tota l’estona en el que escriu, mentre corre. Però no és el que sol passar. “Quan corro, corro i prou -afirma Murakami-. Corro en un buit. O dit d’altra manera, corro per estar en un buit. I molt de tant en tant alguna idea entra dins aquest buit”.

QUAN ABAIXES LA GUÀRDIA, LES IDEES NEIXEN SOLES

L’escriptor Juan José Millás no corre, passeja. Surt a caminar per Madrid cada dia a primera hora, i no s’obliga a pensar en el que escriu però hi acaba pensant. “Caminant resolc situacions d’una novel·la que tenia encallada, de l’article que he d’escriure quan torni -explica Millás-. No és que surti a passejar per resoldre problemes sinó que en el moment que abaixes la guàrdia et poses molt creatiu”.

En qualsevol cas, córrer o caminar o nedar -a mi, busqueu-me al mar o a la piscina- són bons exercicis per al cervell. Almenys per al cervell dels escriptors. “Corrent em vénen [el llibre és nou però hi mantenen aquest accent diacrític] coses al cap que no m’haurien vingut, si no”, reconeix Empar Moliner.

EN AQUEST MÓN INCERT, LA SEGURETAT CALÇA VAMBES

L’Empar és escriptora, i corre perquè vol. Diu que se’n va a córrer de la mateixa manera que diu que se’n va a escriure, a llegir o a tallar-se els cabells. Sortir a córrer és un dret, troba que s’ho mereix. “Però i si un dia no tinc feina? I si un dia cap lector vol els meus llibres? I si un dia no podem pagar la hipoteca? -especula-. Llavors córrer serà l’única cosa certa que tindré. I si córrer és l’única cosa certa que tinc, em semblarà que no hi tinc dret”.

L’avantatge de ser un corredor popular com l’Empar és que si t’ho proposes de debò, ho fas. No és veritat que la felicitat depengui d’un mateix, la felicitat depèn massa de la sort. Però córrer -ho diu l’Empar i me la crec, perquè no corro però nedo- és de les poques coses que només depenen de tu. Ho diu així: “A la vida pots esforçar-te per buscar feina i no trobar-ne, per educar els teus fills i no aconseguir-ho, per estimar algú que no t’estima. Pots voler ser pintor i pintar, i no aconseguir que el quadre sigui bonic. Però córrer és tota una altra cosa. Si t’entrenes, arribes a la meta. Si t’entrenes més, hi arribes abans”.

Val molt la pena arribar a la meta d’aquest llibre breu d’Empar Moliner, i no ho dic per la referència a Murakami. És al final quan t’adones que ha complert amb escreix l’encàrrec que va acceptar a canvi d’un dorsal -i del viatge i l’hotel- per a la marató de Nova York: ha fet un llibre sobre córrer que és, sobretot, el llibre d’una escriptora.

(Diari ARA, Empar Moliner)

Publicat dins de pindoles | Deixa un comentari

Pas a pas pel Vallès Occidental: Convocatòria

PROPERES SORTIDES:
. 28 maig: BERGUEDÀ
. 1-2 juliol: TERRA ALTA-MONTSIÀ

.
Us informem de la sortida que serà el 2 d´abril (Vallès Occidental).

Hora: 8:30 del matí.

Lloc de sortida: davant de l´ajuntament de Castellar del Vallès (carrer Major amb carrer Tolrà).

Aproximació: sortint de Barcelona agafant la C58. A la sortida de Sabadell sud es creua tota la ciutat per la Gran Via   (l´avinguda amb un seguit de túnels). A partir del 7è aproximadament hi ha el trencall a mà dreta que en 15 minuts ens porta a Castellar del Vallès.

Itinerari:  pista que guanya alçada mica a mica fins arribar a un indret que s´anomena “l´alzina balladora”. El següent punt de referència és Can Cadafalc on es creuen altres GR. Des d´allà anirem descendint i anirem a buscar l´ermita de les Arenes, lloc molt conegut a la comarca i després Sant Feliu del Racó. Tencarem el cercle tornant a Castellar.

Temps: 4,30h (13 km aprox)

És una passejada agradable amb un desnivell inicial de 400m bons.

Ens permet veure l´extrem sud-oriental del parc de la Mola i la Serra de l´Ubach.

Publicat dins de 38 Vallès Occidental, Catalunya, convocatoria | Deixa un comentari

Caminant pel Tarragonès. Resum del dia

Us presentem un petit text que ens envia l´Elsa com a resum de la trobada del passat diumenge (St Josep)

Hola soc Elsa Canales i estic molt contenta per anar al pas a pas per Catalunya.

Y estoy contenta por haber sido parte de una excursión a la que fui invitada y se rrealizo en la comarca del Tarragones,la cual me recordo paisajes de mi bello país Honduras.Conocí a personas muy agradables que me explicaron parte de la historia de la comarca.Caminamos entre olivos y vñas.Pudimos contemplar la floracion del tomillo.
La gente del pueblo nos recibio muy amablemente ,sobretodo el encargado del bar del pueblo de Renau.
Agradezco mucho las muestras de cariño y espero poder regresar a la próxima excursion.
(Elsa Canales)
Publicat dins de 37 Tarragonès | Deixa un comentari

La Tarraco romana

No podia faltar parlar del Tarragonès i no parlar de la Tarraco romana. Aquí us fem cinc cèntims i uns donem uns enllaços interessants de llocs a visitar i referències per saber una mica més.

Tàrraco (del llatí Tarraco) fou la ciutat romana capital de la Hispània Citerior i després de la província de la Tarraconense, actualment Tarragona.[4] Els orígens de Tàrraco es troben en una petita guarnició romana que els germans Gneu i Publi Corneli Escipió deixaren durant la Segona Guerra púnica, l’any 218 aC. Aquest primer assentament (situat al costat d’un oppidum ibèric, probablement Cesse) aviat va esdevenir una important base militar que donà lloc a la ciutat de Tàrraco. Tàrraco fou la principal base d’hivernada dels exèrcits romans a Hispània que iniciaren un llarg i complex procés d’incorporació de les terres peninsulars al nou ordre polític, cultural i econòmic de la romanitat, on Tàrraco va jugar un paper fonamental. El conjunt arqueològic de Tàrraco va ser nomenat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000.

https://ca.wikipedia.org/wiki/T%C3%A0rraco

http://www.tarragonaturisme.cat/es/rutas/ruta-romana

http://www.minube.com/mis-viajes/ruta-por-la-tarragona-romana-g1491945

http://www.romanorumvita.com/?page_id=443&lang=es

 

Publicat dins de 37 Tarragonès | Deixa un comentari

Roda de Berà

Des de fa anys els meus estius son amb un lloc per a mi idíl·lic: Roda de Berà.
Esta situada a 20km de Tarragona capital. Dintre de la comarca del Tarragonès, entre Calafell, i Torredembarra.
Roda de Berà es un destacat nucli turístic i residencial de la Costa Daurada.
Conta amb la platja llarga ,la platja de la Pelliseta així com modernes instal·lacions nàutiques.

Roda de Barà amb la època romana va ser en clau important de punt de comunicacions, per ell passava la Via Augusta.
En aquesta important ruta tenim el monument mes emblemàtic de la vila, el Arc de Berà que te una alçada de 12m i una amplada de 12m

En aquest entorn podem trobar el Santuari de la Mare de Déu de Berà i un poble típic mediterrani anomenat Roc de Sant Gaietà.
Dintre dels seus carrers ens trobem meravelles d’estil romànic, àrab i gòtic.
Si teniu oportunitat no deixeu de gaudir d’aquest preciós lloc amb una llum blava que reflexa el mar i el cel d’aquesta terra meravellosa.
(Rosa Viana)

Publicat dins de 37 Tarragonès | Deixa un comentari

Els estius al Roc de Sant Gaietà

Des de ben petita, he tingut la sort d’estiuejar en aquest poble tan emblemàtic del Tarragonès. Els avis sempre m’havien dut a la platja, al costat de les roques on s’alça el poble. Recordo la tradició de cada dissabte i diumenge anar a la pastisseria Sant Jordi, per fer-me la boca aigua amb la coca de vidre tan típica i mítica del poble (la millor sens dubte). Després de comprar-la, els avis, els cosins i jo ens endinsàvem corretejant en el petit i encantador roc passant per la porta Mora ,  fins arribar a la Foradada.  Aquesta roca llueix aquest nom per la seva forma, i ens menjàvem el berenar tot mirant com els joves es llançaven des de les roques al mar.

Un cop ja passada la tarda, tornàvem cap a casa passant pels jardins del Passeig de la Ribera, tocant a la vora del mar, on els pins centenaris  s’allunyen del mar doblegats per la pròpia brisa marina.

Ara ja de gran, sóc capaç de valorar el gran interès cultural i arquitectònic, ja que brilla per tots costats amb els emblemàtics edificis, columnes i arcades de l’art romànic, gòtic àrab.

El Roc de Sant Gaietà és un preciós poble de postal ideal per passar-hi els estius, però també a prop de les grans ciutats per gaudir d’un dia de primavera o d’estiu a la vora del mar, entre cultura i bona gastronomia. Aquest any hem tingut l’honor d’estrenar la geladeria amb el subcampió del món de gelats. Us aviso que el gelat de mandarina és immillorable.

(Cristina Ventura Parellada)

Publicat dins de 37 Tarragonès | Deixa un comentari

El diumenge de Pasapas per l´Alt Empordà

Al començar vam arribar tard i vam estar recollint brossa per un tros de camp. Ens vam perdre però nosaltres vam fer una ruta diferent i caminant ens vam trobar un riu que creuava el camí i al cap d’una estoneta ens vam girar i ens vam trobar els de la ruta.

dscn0146
Què bé! Ho hem aconseguit! El que més em va agradar va ser que vam arribar a un mirador on hi havia una tortuga feta de pedra. Hi havia una tortuga gran i una petita. “Des d’aquell mirador s’ hi veia molt bé i molt lluny”
(Ot Bassas)

Publicat dins de 36 Alt Empordà, Catalunya, La mirada dels infants | Deixa un comentari

La meva Tarragona

Estimats amics, us explicaré alguns detalls de la meva ciutat Tarragona. Us diré que Tarragona és una ciutat encara no massa gran a on es pot anar a peu a tot arreu, és una ciutat sense presses, a on els diumenges són per passejar pausadament, a on encara es pot llegir el diari a la Rambla. Tarragona té una història mil.lenària, un passat romà conegut per tots, l’amfiteatre, el circ, el fòrum, les muralles. Té un casc antic preciós, la catedral i la Plaça de la Font, té el barri Jueu, les platjes: la del Miracle, l’Arrabassada a on ha passat meravellsos estius, la Savinosa, la platja llarga. Té el barri del Serrallo, renovat recentment i d’imprescindible visita. Té el vermouth dels diumenges. Té la Colla Jove i la Colla Vella. Té el romesco. Té les festes de St Magí i de Sta Tecla. Té el plat típic de les festes: espineta amb cargolins. Té l’ermita del Lorito. Té, com no, el licor de Chartreusse. Té el Nano Capità i el Negrito i la Negrita. Té l’Àliga i els aliguers, la Mulassa i la Cucafera. Té el ball de Diables. Té les actuacions magnífiques de les Dames i Vells. I té el Balcó del Mediterrani per anar-hi a “tocar ferro”, expressió íntimament tarragonina que expressa l’anar a tocar el Balcó, però que alhora engloba l’arribar a un destí.ta3

Amics, Tarragona me la trobo a faltar, ara ja no hi visc, poder per això me l’estimo encara més, no ho sé. Em succeeix com en molts altres aspectes de la vida, que poder et cal no tenir-ho a prop per a valorar-ho com cal. Amics, Tarragona de més jove la sentia petita, ara precissament en això hi trobo la seva bellessa.

ta1 ta2

Amics, ara que us trobeu en aquesta ciutat fantàstica us animo a anar a tocar ferro, gaudireu d’una de les vistes més espectaculars de la Mediterrània, inclús els dies de més clariana s’endevina Mallorca al fons. Un cop allà relaxeu-vos i en silenci mireu la mar, sense pressa.

Tant de bó gaudiu en dia preciós a la meva ciutat. N’estic segur que hi tornareu. Una abraçada

Tarragona com mai s’ha vist en un impressionant vídeo | TarragonaDiari.cat http://www.naciodigital.cat/delcamp/tarragonadiari/noticia/9907/tarragona/mai/vist/impressionant/video

(Enric Puñet)

Publicat dins de 37 Tarragonès, Catalunya | Deixa un comentari

Pasapas pel Tarragonès: Convocatòria

PROPERES SORTIDES:
. 2 abril: VALLÈS OCCIDENTAL
. 28 maig: BERGUEDÀ
Us informem de la sortida que serà el 19 de març (Tarragonès).

Hora: 9:45 del matí.

Lloc de sortida: RENAU (casa de la Vila)

101 km. desde Barcelona.captura-de-pantalla-2017-03-01-a-las-22-30-05

Aproximació: AP2 sortida 11 (Vila-Rodona, Valls), a la rotonda agafar C51 en direcció EL VENDRELL, a la següent rotonda agafar TP2031 direcció TARRAGONA, desviant-nos per l´esquerra per la TV2032 direcció RENAU. Agafar a la dreta TV2033 fins a dalt del poble, on trobem l´ajuntament.

Itinerari: Renau-Ermita de Lloret-Peralta- l´Argilaga-Torrent de Renau-Mas de Taret-Renau.

Temps: 3,30h (10 km aprox)

173-gener-2017-pineda-la-jonquera-renau-pas-a-pas-baix-penedes-105
Publicat dins de 37 Tarragonès, convocatoria | Deixa un comentari