Poupurri del Vallès Occidental

EL VALLÉS OCCIDENTAL  (terra de camins i persones)

Deia en Pere Quart:

A la terra del Vallés

Tres turons fan una serra,

Quatre pins un bosc espés

Cinc quarteres massa terra;

Com el Vallés no hi ha res!

Aquests paratges tant senzills estan solcats per un bon grapat de camins i rutes.

I molts dels camins que transiten la nostra terra son plens de petites i grans històries.

Com la del camí que des de l’antic hostal de la Barata porta a la Font de cantarelles.

Aquí durant la Guerra del Francès, el general anglès Lluís Wimpffen s’enfrontà a l’exèrcit francés. Era el 27 de març del 1809; i segons narrava el Baró de Maldà; els soldats francesos van patir una bona  “pentinada”; amb més de 150 morts. Aquests  soldats varen ser enterrats al costat del camí que porta a la Font de Cantarelles, a  prop del forn de calç que abastia al mas.

Aquesta fosa comuna sembla ser que mai ha estat excavada.

 

 

 

I de personatges que han fet història?   _ També  en tenim molts.

Sabíeu que el terrasenc ;  Josep Oller i Roca va ser el creador de sales com el Molin Rouge i L’Olympia a París?.

El món cultural ha girat i segueix girant al voltant d’aquestes sales.

Recordeu els concerts de la nova cançó a l’Olympia?

(Josep Gonzàlez)

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

La Mola que mola

Jo tinc la sort de treballar a l´Hospital de Terrassa. Dic que és una sort perquè de la planta 10, on jo passo gran part del dia, tinc unes visions de la Mola fantàstiques. Sembla mentida que des de 22 Km de Barcelona tingui aquest contacte amb la natura: sento els galls quan arribo de la granja del costat, veig sovint ramats de bens… i la Mola sempre allà: imponent, invariable. Veig els canvis de les estacions i el temps de la comarca sols amb una visió dels finestrals de la 10a planta.  Des d´allà observo cada dia els cims no només de la Mola, sinó també del Montcau, del Farell, de Sant Sadurní de Gallifa i del Puig de la Creu. També veig el Montseny, el Cingles de de Bertí, la Serra de Marina, la serra de Galliners, Collserola… Un luxe!!

La darrera fotografia és de l´hospital de Terrassa des de l´altra banda (del Puig de la Creu de Castellar)

(Jordi Gasch: #lamolaquemola al twitter)




Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

Les fotos del Vallès Occidental

Vegeu-les totes!

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

Rutes dels 5 cims i de les Ermites de Castellar del Vallès

Des de fa un bon grapat d´anys, s´organitza pels volts de Setmana Santa (més o menys a l´abril) una ruta d´uns 50 Km per les muntanyes al voltant de Castellar del Vallès. Ho organitza el Centre Excursionista d´aquesta vila. De manera bianual es van intercanviant la “Ruta de les Ermites” i la “Ruta dels 5 cims”.

Acabes molt esgotat però és una experiència que tots els que els agradi la muntanya i les excursions haurien de fer alguna vegada.

Ruta de les ermites: http://cecastellar.cat/activitats/ermites-2016/

Ruta dels 5 cims;  http://cecastellar.cat/activitats/5cims-2017

 

 

 

 

 

També us enviem l´enllaç del Centre Excursionista de Castellar del Vallès perquè feu una ullada.

http://centrexcursionista.entitatscastellar.cat/

Publicat dins de 38 Vallès Occidental, Catalunya | Deixa un comentari

Castellar del Vallès

Les persones no escollim on neixem, però sí el lloc on anar a viure.
El meu poble d´adopciò des de fa 38 anys , és Castellar del Vallès,hi ara no el canviaria per res del món .


Està situat a la falda d´una muntanya molt important, Sant Llorenç del Munt , tambè anomenada “ La Mola “ i al costat del riu Ripoll, que pobret cada vegada és menys riu i més rierol, ja que el seu cabal és molt “ minsu” .
Si entreu al meu poble per la carretera que ve de Terrassa, a la dreta, veureu el Pont Vell, situat a sobre d´una gorja del riu. I a l ´esquerra trobareu uns horts molt ben conreats; hi ha tota classe d´hortalisses. A Castellar té fama el cultiu de les mongetes del Ganxet. De front  veureu l´esglesia de Sant Esteve, també anomenada “ La Catedral del Vallès”.


Si entreu per la carretera de Sabadell, us trobareu inmersos a la zona industrial, naus, fàbriques…i un barri de nova construccció, ja que la població ha augmentat molt aquests últims anys.

I si entreu per la carretera de Sentmenat, os rebrà “ La Dona Acollidora” monument realitzat per l´escultora castellarenca Mª Mar Hernàndez.
Us convido a que conegueu el meu poble, I si veniu en dissabte, podreu gaudir del Mercadal setmanal, petitó però on hi trobareu de tot.

(Rosó Bernal)

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

L´hospital del Tòrax de Terrassa

Introducció Hospital del Tòrax (font Wikipèdia)

Va ser concebuda com a una ciutat hospitalària pel Patronato Nacional Tuberculoso de la Direcció de Sanitat, dins del programa de propaganda del règim franquista. També va comptar amb el suport d’un grup de metges preocupats per l’extensió de la tuberculosi als anys 1940. L’Ajuntament de Terrassa va comprar 100.000 m² dels terrenys de Can Carbonell l’any 1944, i els va cedir al Patronato per al seu ús.

L’arquitecte Mariano Morán Fernández Cañedo va projectar l’edifici l’any 1947 amb unes característiques d’una certa modernitat. No obstant això, la idea general es basava en una còpia dels hospitals sanatoris de l’Alemanya del segle XIX, de forma que quan es va inaugurar, l’any 1952, l’edifici ja estava funcionalment obsolet.

El complex arquitectònic comprenia un teatre, un cinema, una biblioteca i una capella, entre altres serveis comuns, per tal que, ni els malalts, ni el personal que hi treballava, així com tampoc les monges encarregades de les cures, tinguessin la necessitat de marxar-ne, i així poder garantir un aïllament total de la malaltia.

L’any 1963 es va tancar com a sanatori dedicat exclusivament a la tuberculosi i l’any 1975 quan la tuberculosi no resultava una malaltia tant contagiosa pels avenços a la medicina i els malalts eren acceptats als hospitals generals, es va reconvertir en centre especialitzat també a altres malalties relacionades amb la cavitat toràcica. Va ser quan va canviar de nom per a denominar-se l’Hospital del Tòrax.

Actualment aquest complex allotja el Parc Audiovisual de Catalunya – PAC i compta amb espais dedicats a la indústria cinematogràfica com platós, serveis de producció, etc; un clúster empresarial i el Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya. [3]

Vivències de l´Elena

Quan era petita vivia a l’ hospital del tòrax. Els meus primers records eren del pati de casa meva, tocant paret amb paret amb l’ església de l’ hospital. Recordo l´olor de les flors i la caseta del nostre gos guardià (ningú es podia apropar ni a mi ni als meus germans perquè de seguida bordava i es posava nerviós) Quan vaig tenir 6 anys, la meva família i jo vàrem canviar de casa, a una més gran. Al meu pare el van nomenar administrador de l’ hospital i vàrem viure en una casa on havien viscut els administradors anteriors. Una de les portes tenia sortida directa a l’ hospital. Era la porta d’ entrada dels meus pares per anar a treballar, però tant als meus germans com a mi, ens estava prohibida! Despres d’ uns anys de contacte directe amb tota la natura que envoltava l’ hospital ( està situat en un enclau meravellós i a on es respira aire 100% ozono, una de les coses per les quals es va fer aquí aquest hospital per a tuberculosos), va arribar la notícia del seu tancament. Un per un van ser els professionals que creuaven aquella porta per despedir-se dels meus pares i també de nosaltres ( èrem els únics nens de l’ hospital i a tots tres ens havien vist néixer) . A partir d’ aquell moment, només van quedar algunes plantes obertes , i al no haver malalts, la porta que teníem prohibida, es va obrir com un paradís pels meus germans i per a mi. Vàrem recórrer ala pe ala tot l’ hospital. Vam descobrir que hi habia un economato, vàrem visitar les cel·les a on vivien les monges, varem veure el teatre i fins i tot vàrem tocar un piano que hi habia a la sala d’ actes. Vàrem devorar llibres a la biblioteca i tot i que alguns dels nostres amics tenien molta por de l’ antic hospital del Toràx, quan veien tot lo que era… no podíen més que apassionar-se igual que ho vam fer nosaltres quan aquella porta es va obrir.

Elena Arasanz (pare ex director ICS zona Vallès)

 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sanatori_de_Terrassa

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

Pas a pas pel Berguedà: Convocatòria

PROPERES SORTIDES:
. 1-2 juliol: TERRA ALTA-MONTSIÀ
. octubre: BARCELONÈS

.
Us informem de la sortida que serà el 28 de maig (Berguedà).

Hora: 9:30 del matí.

Lloc de sortida: Santuari de Queralt
Aproximació: des de Berga hi arribem per la carretera BV-4242.

Itinerari:  Ber de Queralt (1157m)- Coll de Sant Joan (1170)- Mirador del Cap de Tartanera (1375)- El Portet o Coll Gran (11360)- Santuari de Corbera (1424)- Espinalbet (1240)- Santuari de Queralt

Temps: 4,30h (12 km aprox). Desnivell 400m aprox.

És una bonica excursió per conèixer el paisastge del Berguedà

 
Publicat dins de 39 Berguedà, convocatoria | Deixa un comentari

El record del “DAB”. Excursió prop de la Mola

Hola! El diumenge dia 2 vaig fer una excursió. Érem 6 persones. Primer vam veure unes oliveres, desprès vam estar com 1 hora de pujada (jo queixant-me), i tota l’estona estaven passant bicicletes i la Fina deia que era la rambla de les bicis.

Vam passar per l’Alzina Balladora, per la Font dels Plàtans, per la Font del Romaní… Al final, quan vam arribar a un riu, el pont estava trencat i ens vam haver de descalçar i passar-lo, l’aigua estava gelada! (per cert va molt bé per a la circulació), i quasi me’n porta la corrent. A l’anar cap a on estava el cotxe em vaig trobar una cigonya, però el mòbil no tenia bateria i no vaig poder fer-li una foto.

L’excursió ha estat molt cansada però ha valgut la pena perquè el paisatge ha sigut molt bonic i hem escoltat molts ocells com: l’òliba, el pica soques, el rossinyol…

(Fabiola Canales)

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

Els límits de Catalunya

L´article que em proposo escriure avui l´he anomenat els límits. Ho anomeno així perquè vull parlar dels punts de contacte entre comarques i territoris. Ara ho veureu.

Primer, hi ha municipis que pertanyen a una comarca però estan a una altra província. Això fa que quan passis per l´autopista et despista veure primer l´indicador de la nova comarca i després la província a la que arribes. No us heu adonat quan aneu a Girona per l´autopista AP7?. Fogars de la Selva pertany a La Selva però està a dins de la comarca del Vallès. Passa una cosa semblant amb Gòsol (que està a la província de Lleida però pertany al Berguedà que és província de Barcelona), o Espinelves, Viladrau i Vidrà (província de Girona però a la comarca d´Osona).

Recordem que les porvíncies són un invent del començament del segle XIX, fet en temps d´Isabel II. Aquesta entitat ajuntava comarques, que eren zones que tenien com a referència viles i municipis que estaven a un dia de mercat de la capital. De tota manera, no és tan simple en moltes ocasions. Hi ha comarques històriques que superen el límit de la comarca actual. Un exemple molt clar és la Segarra. La Segarra clàssica superava el límit actual i també incluia l´Alta Segarra (ara a l´Anoia, la zona propera a Calaf) i la Baixa Segarra (la part més est de la Conca de Barberà). Tot això es va reorganitzar al crear les comarques actuals, fet concretat per Pau Vila l´any 1936.

Sabeu que la Cerdanya pertany a tres províncies diferents? (la majoritària és Girona però també té la part més oest que pertany a Lleida (Martinet i Montallà) i encara una petita zona sud que està per sobre del túnel del Cadí que és de la província de Barcelona.

Casos curiosos particulars són la vila de Llívia que pertany a la Cerdanya del sud malgrat estar dins de França. Això és perquè durant la Pau del Pirineus de 1659 (que va dividir Catalunya en una part nord i una sud), França no va reclamar aquest enclavament per a ells i per això va continuar pertanyent al sud de la nova frontera. Amb la Vall d´Aran va passar una cosa semblant. També era una vall que estava destinada a passar a França perqué les aigües anaven cap el nord (la Garona acaba a l´Atlàntic) però una negociació o una “ferruqueria” dels espanyols va fer que no canviés de mans. Aquesta comarca és l´única de Catalunya que porta les aigües cap el nord i no va a parar al Mediterrani.

El riu Muga separa França i Espanya però en algun punt entra a França i els límits no son tan clars (llogarrets com Costoja o l´Hostal de la Muga per exemple pertanyen a França malgrat estar al sud del riu).

Parlant de límits també és curiós el cas de la Beguda Alta, municipi no independent que està a cavall de tres comarques i pertany alhora a aquestes tres. Està adscrita a Sant Llorenç d´Hortons (Alt Penedès), Masquefa (Anoia) i Sant Esteve de Sesrovires (Baix Llobregat). Això fa que els serveis d´escombraries i altres s´hagin de combinar entre diferents entitats municipals. Un bon merder!

Hi ha alguns punts de tres comarques que son força emblemàtics, i alguns d´ells son límits muntanyosos.

A Montserrat tenim el límit de tres comarques, i correspon a un cim comarcal de l´Anoia i el Bages (es tracta de Sant Jeroni, 1236m) i a pocs metres d´allà hi ha l´Albarda Castellana (1167m), cim comarcal del Baix Llobregat.

Encara tenim un punt que és el límit entre tres comunitats autònomes d´Espanya. El Tossal dels Tres Reis (1356m) és el límit entre les províncies de Castelló, Tarragona i Terol que corresponen respectivament a les seves comunitats autònomes (València, Catalunya i Aragó).

Hi ha dos punts que contacten tres països (França, Andorra i Espanya). Un punt és els voltants del poble de Tor, i l´altre és la zona propera a l´Hospitalet pres l´Andorre.

Un altre límit important és el del límit ligüístic entre els dos grans dialectes del català: en nord-occidental i l´oriental. La línia no és exacta però podem dir que la vertical de divisió deixa la província de Lleida i les Terres de l´Ebre a la banda del dialecte nord-occidental i la resta a l´est de la línia Aquesta divisió va ser proposada el 1861 per Milà i Fontanals i la divisió és pel caràcter fonètic, concretament del vocalisme àton.

Les vertents de les aigües també fan de límits entre comarques. Això no sempre és tan clar. Per exemple, la zona de la Rierada, la Creu d´Olèrdola, el Baixador de Vallvidrera i les Planes (zona nord-oest de Collserola) son aigües del Llobregat però corresponen al Barcelonès (que està al sud de Collserola i comprèn les rieres que baixen pel pla, entre el Besós i el Llobregat).

Continuant amb el tema de les aigües, el Principat està repartit quasi al 50% en territori que porta les aigües a l´Ebre o els seus afluents i la que representa les conques interiors (Ter, Llobregat i altres rius menors). El límit entre aquestes dues conques correspon de manera força exacte a la frontera entre les comarques de Lleida i Barcelona (entre les comarques de La Noguera i el Solsonès i el port de la Panadella aproximadament.)

I per acabar una història que a mi m´agrada especialment. Eren el segle VIII que els monjos de Sant Llorenç de Munt (a la Mola) van demanar al bisbe de Barcelona que els deixés ampliar els seus dominis de terres conreables. El bisbe els va autoritzar a obtenir noves terres a un dia de distància però amb una condició: no podien creuar cap riu ni torrent. Per això van anar en direcció sud per la carena de la serra de Galliners (a Sant Quirze del Vallès) i van acabar arribant a Sant Cugat on van fundar el monestir l´any 777.  No sé si és del tot certa, però és bonica.

I ja està bé per avui.

(Jordi Gasch)

 

 

Publicat dins de geografia | Deixa un comentari

L´estructura del relleu pirinenc

He tingut la sort de pujar a algun cim del Pirineu per sobre dels tres mil metres i he gaudit de les vistes espectaculars de la serralada. Em ve a la memòria una ascensió al Pic de Posets (3.375 m) un mes de juliol de l’any 1989. I recordo que a mitja pujada vaig trobar -i recollir- una espècie típica dels prats alpins, la flor de neu o edelweiss.

A mi sempre m’han interessat els cims del Pirineu: Canigó, Puigmal, Carlit, Encantats, Montardo, Comaloformo, Pica d’Estats, Pic d’Aneto, Perdiguero, Posets, Vignemale, Midi d’Ossau, etc. M’atrauen especialment les “muntanyetes” de més de tres mil metres. La major part dels tres mil es troben als dos costats d’un eix de 100 Km de longitud, situat entre El Balaitús (3.144 m) i la Punta Alta (3.014 m). En una altre punt de la cresta divisòria trobem una trilogia per damunt dels 3.000 metres: Pica d’Estats (3.143 m), Montcalm (3.077 m) i Pic del Port de Sotllo (3.072 m).

A fi de gaudir al màxim dels grans cims del Pirineu convé conèixer l’estructura del relleu. A continuació faré una mica de descripció d’aquest relleu, des del Pic d’Anie (2.504 m) a Navarra, fins al Canigó (2.784 m), al Pirineu oriental. Primer parlaré d’un símil de l’estructura del Pirineu. En segon lloc, del Pirineu d’altituds màximes, producte dels períodes d’aixecament orogràfic. En tercer lloc, del procés de fixació dels grans troncs fluvials del Prepirineu. En quart lloc, ho faig del modelatge resultant de l’acció dels agents erosius: els rius i l’activitat de les geleres. I en cinquè lloc em referiré a dues valls pirinenques orientades est-oest. Al final d’aquest escrit he posat tres llibres que poden servir als qui cerquen descobrir la realitat del Pirineu.

Un cop d’ull des d’uns 500 Km

El relleu de la serralada té l’aspecte d’una fletxa fracturada en direcció oest-est. Un astronauta que fes un cop d’ull a l’Europa occidental des d’una nau a 500 Km de la Terra, observaria el relleu del Pirineu. Veuria que a uns 65 Km a l’est del Cap d’Higuer, al Golf de Biscaia, l’eix de la serralada guanya alçada en el sentit de les agulles del rellotge. Aquest eix occidental té 145 Km. En el punt on l’eix occidental davalla d’altitud, 25 Km més al nord, comença un eix oriental paral·lel a l’occidental. L’eix oriental té una distància de 130 Km. El cim del Canigó és la punta de la fletxa fracturada. A l’est d’aquest cim la serralada perd alçada fins arribar al Cap de Creus, al Mediterrani.

La serralada és un eix fracturat en dos. En el centre, els els occidental i oriental són paral·lels i es solapen en una distància de 35 Km. En aquesta distància de solapament es configura la depressió que anomenem Vall d’Aran i el port de muntanya que rep el nom de La Bonaigua. Pels voltants de la punta de la fletxa neixen dues llengüetes. La llengüeta septentrional, en direcció nordoest, cobreix 65 Km de cims fins al cim de S. Barthélemy. La llengüeta meridional, punta de la incluïda, en direcció sudoest (amb una longitud d’uns 65 Km), es troba separada de la cadena axial per la vall de la Cerdanya. A l’est del Canigó, els Pirineus davallen fins al Cap de Creus. I al nordoest, a uns 50 Km, trobem una serralada rectangular que podem assimilar al Pirineu Axial: Les Corbières.

El Pirineu està compost per una banda central, anomenada Pirineu Axial, i dos Prepirineus, el septentrional i el meridional. El Pirineu Axial és l’eix directriu de la serralada i, alhora, divisòria d’aigües entre el vessant francès i l’espanyol. Aquest és el Pirineu granític i pissarrós, d’altituds màximes, el de les glaceres i crestes esportellades, el dels prats i boscos frondosos.

Els dos Prepirineus són sensiblement paral·lels i s’orienten d’est a oest. El Prepirineu basc, aragonès i català es divideix en dues alineacions muntanyoses. Una d’interna, que anomenem Serres Interiors, amb pics i crestes que culminen al voltant dels 2.000 m, enganxada al Pirineu de terrenys més antics. Els plecs bolcats i empesos cap a l’exterior, és a dir, cap al sud, constitueixen el que es coneix com a mantells de corriment. Un d’aquests mantells és el conjunt del massís del Cadí, serres del Port del Comte i dels rasos de Peguera.

Durant les diferents fases del plegament del Pirineu, la serra del Cadí i el Montsec són atacats per l’erosió de les aigües corrents en els vessants, i així s’elabora un relleu constituït per cornises. Al vessant oposat, que correspon al dors del plec, el modelatge és llís i regular.

L’alineació muntanyosa exterior, d’altures més modestes i formes menys enèrgiques, va des del Segre fins a Navarra, formant els anomenats plegaments de les serres secundàries. Per a aquesta alineació reservem la denominació Serres Exteriors. Al Prepirineu francès la petita serralada que es perllonga cap a occident des del cim del Canigó durant 65 Km rep el nom de Les Petits Pyrénées. I la part oriental de Les Petits Pyrénées es coneix també com Les Montagnes du Plantaurel.

L’orogènia pirinenca

A l’est del portell del Portalet (Aragó), un dom granític de 30 Km x 8 Km forma un massís granític. En aquest massís, tres cims depassen els tres mil metres. El primer és El Balaitús, barreja de granit i esquist; en segon lloc, els cims de l’Infern esculpits en granit sòlid; i en tercer lloc, el cim de Vignemale (3.298 m), recobert d’esquist. A uns 16 Km del Vignemale, de sobte, entrem en una regió on es conserva la capa calcàrea que va recobrir tota la serralada durant el període orogènic alpí. 30 milions d’anys d’erosió no han estat suficients per fer-la desaparèixer. És una regió de grans pics, com El Perdut (3.355 m), amb timbes increïbles i circs de cine, com Gavarnie.

Immediatament a l’est d’El Perdut, retrobem la vella serralada herciniana amb un massís granític més petit, situat entre el Midi de Bigorre (2.877 m) i el circ de Troumouse. El cim més alt de la zona és el Néouvielle (3.091 m). Passats els 30 Km següents després del port de Bielsa, amb el seu túnel, ens trobem amb un rocam antic, amb intrusions de granit o esquist. Aquí hi ha el cim de Posets (3.375 m).

Cap a orient de l’Aneto, la serralada torna a guanyar alçada i entrem en una regió amb cims de granit i llacs, amb valls excavades pel gel enmig d’un univers de formacions anomenades rôches moutonnées. La meitat oriental d’aquest massís és un parc nacional, el d’Aigües Tortes.

 

L’encaixament de la xarxa fluvial

Els rius pirinencs, com l’Isàbena, les dues Nogueres, el Segre, el Cardener i Llobregat o l’alt Ter, tendeixen a davallar per la línia de màxim pendent, és a dir, de nord a sud. Per efecte del descens notable del nivell de base, l’erosió lineal de cada riu va entallant poc a poc els engorjats típics del Prepirineu.

A voltes l’engorjament del riu no permet el pas dels camins, essent l’amplària solament d’uns pocs metres, com passa a l’engorjat de Mont-rebei, a la Noguera Ribagorçana, obert dins les calcàries del Montsec. Recordem-ne d’altres, com els dels Tresponts i de Camarasa en el Segre; els de Terradets i Collegats a la Noguera Pallaresa; el de Sopeira i el de Pinyana a la Noguera Ribagorçana; el de Seira a l’Éssera.

L’erosió de la pluja i el gel

Les valls en forma de V obertes damunt la volta exhumada de la seva cobertora de terrenys recents són encara observables entre el Puigmal i el Canigó, al Calm-agra, pla guillem, Noucreus, etc. L’encaixament dels rius dins els materials essencialment esquistosos i granítics s’ha realitzat d’acord amb els cicles d’erosió que han afaiçonat els vessants i el perfil longitudinal de les valls constituint replans o espatlleres.

A l’est del riu Éssera arribem a un univers de cims situats per damunt del mantell de neu perenne. Ens trobem al massís de la Maladeta. Els circs glacials situats a les capçaleres de les valls tenen unes parets gairebé verticals que dominen els fons aplanats. L’acció del gel tendeix a fer recular aquesta paret. Les crestes i els cims piramidals de la Maladeta es formen quan recula la paret d’un circ i pot arribar a esdevenir adjacent a la d’un o més circs veïns. Per damunt d’aquests cims sobresurt l’Aneto (3.404 m).

La llengüa de les glacera de la vall de l’Éssera ha afaiçonat la forma en U del relleu característica. Altres glaceres descendien per les valls del Cinca i de les Nogueres Pallaresa i Ribagorçana i valls adjacents principals, Vallferrera i Cardós, Valira i Segre.

Dues valls “latitudinals”

El riu Segre, des del seu naixement fins a La Seu d’Urgell, transcorre d’est a oest. Aquesta vall “latitudinal” rep el nom de La Cerdanya. Durant l’etapa final de l’Era Terciària aquesta zona es va veure afectada per un sistema de falles orientat de NE a SW, les quals van produir l’enfonsament i donen lloc a la fossa de la Cerdanya i del Conflent.

El riu Aragó al Prepirineu aragonès, sense capacitat erosiva per encaixar-se al relleu, i una vegada ha deixat enrera el Pirineu Axial, canvia de direcció a la Sierra de la Peña. Segueix el seu curs durant cinquanta quilòmetres d’est a oest i gira, posteriorment, cap al sud a Sangüesa. La vall est-oest de l’Aragó rep el nom de Canal de Berdún.

(Lluís Badia)

************

Bibliografia:

-Hugh Hodgkinson: Los Pirineos. Vademecum de viandantes. Barcelona: Ediciones del Serbal 1986.

-Oriol Riba i Arderiu…et al: Geografia física dels Països Catalans. Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears. Barcelona: Ketres 1980 (tercera edició).

-Michel Sébastien: Cimas pirenaicas. Barcelona: Ediciones Martínez Roca 1985. 16/03/2017

Publicat dins de geografia | Deixa un comentari

Les fotos del Tarragonès

Vegeu-les totes!

Publicat dins de 37 Tarragonès | Deixa un comentari

De què parla una escriptora quan parla de córrer

M’he comprat unes vambes. Feia anys que no en duia, i he suposat que ara deuen ser molt més còmodes que les últimes que havia tingut. A la sabateria he dit que no corro, que només camino. I m’han venut unes vambes ni barates ni cares que ja faran el fet.

“Suposo que sóc escriptora perquè tot allò que em passa i que abans li ha passat a tothom necessito explicar-ho com si no li hagués passat mai a ningú”, admet Empar Moliner aDe què fuges, qui et persegueix? (Columna), un llibre que desprèn sinceritat i que te l’empasses d’una tirada, tant si corres com si només camines. És inevitable llegir-lo tenint al cap l’imprescindible De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, encara que Moliner opta per no esmentar Murakami fins al final.

L’Empar diu que córrer l’ajuda a escriure: “Pel cap baix, estic una hora pensant en el que estic escrivint en aquell moment, ja sigui un article, una novel·la, una secció”. Ella és obsessiva de mena (la conec bé, m’acabo de llegir aquest llibre) i potser sí que pensa tota l’estona en el que escriu, mentre corre. Però no és el que sol passar. “Quan corro, corro i prou -afirma Murakami-. Corro en un buit. O dit d’altra manera, corro per estar en un buit. I molt de tant en tant alguna idea entra dins aquest buit”.

QUAN ABAIXES LA GUÀRDIA, LES IDEES NEIXEN SOLES

L’escriptor Juan José Millás no corre, passeja. Surt a caminar per Madrid cada dia a primera hora, i no s’obliga a pensar en el que escriu però hi acaba pensant. “Caminant resolc situacions d’una novel·la que tenia encallada, de l’article que he d’escriure quan torni -explica Millás-. No és que surti a passejar per resoldre problemes sinó que en el moment que abaixes la guàrdia et poses molt creatiu”.

En qualsevol cas, córrer o caminar o nedar -a mi, busqueu-me al mar o a la piscina- són bons exercicis per al cervell. Almenys per al cervell dels escriptors. “Corrent em vénen [el llibre és nou però hi mantenen aquest accent diacrític] coses al cap que no m’haurien vingut, si no”, reconeix Empar Moliner.

EN AQUEST MÓN INCERT, LA SEGURETAT CALÇA VAMBES

L’Empar és escriptora, i corre perquè vol. Diu que se’n va a córrer de la mateixa manera que diu que se’n va a escriure, a llegir o a tallar-se els cabells. Sortir a córrer és un dret, troba que s’ho mereix. “Però i si un dia no tinc feina? I si un dia cap lector vol els meus llibres? I si un dia no podem pagar la hipoteca? -especula-. Llavors córrer serà l’única cosa certa que tindré. I si córrer és l’única cosa certa que tinc, em semblarà que no hi tinc dret”.

L’avantatge de ser un corredor popular com l’Empar és que si t’ho proposes de debò, ho fas. No és veritat que la felicitat depengui d’un mateix, la felicitat depèn massa de la sort. Però córrer -ho diu l’Empar i me la crec, perquè no corro però nedo- és de les poques coses que només depenen de tu. Ho diu així: “A la vida pots esforçar-te per buscar feina i no trobar-ne, per educar els teus fills i no aconseguir-ho, per estimar algú que no t’estima. Pots voler ser pintor i pintar, i no aconseguir que el quadre sigui bonic. Però córrer és tota una altra cosa. Si t’entrenes, arribes a la meta. Si t’entrenes més, hi arribes abans”.

Val molt la pena arribar a la meta d’aquest llibre breu d’Empar Moliner, i no ho dic per la referència a Murakami. És al final quan t’adones que ha complert amb escreix l’encàrrec que va acceptar a canvi d’un dorsal -i del viatge i l’hotel- per a la marató de Nova York: ha fet un llibre sobre córrer que és, sobretot, el llibre d’una escriptora.

(Diari ARA, Empar Moliner)

Publicat dins de pindoles | Deixa un comentari

Pas a pas pel Vallès Occidental: Convocatòria

PROPERES SORTIDES:
. 28 maig: BERGUEDÀ
. 1-2 juliol: TERRA ALTA-MONTSIÀ

.
Us informem de la sortida que serà el 2 d´abril (Vallès Occidental).

Hora: 8:30 del matí.

Lloc de sortida: davant de l´ajuntament de Castellar del Vallès (carrer Major amb carrer Tolrà).

Aproximació: sortint de Barcelona agafant la C58. A la sortida de Sabadell sud es creua tota la ciutat per la Gran Via   (l´avinguda amb un seguit de túnels). A partir del 7è aproximadament hi ha el trencall a mà dreta que en 15 minuts ens porta a Castellar del Vallès.

Itinerari:  pista que guanya alçada mica a mica fins arribar a un indret que s´anomena “l´alzina balladora”. El següent punt de referència és Can Cadafalc on es creuen altres GR. Des d´allà anirem descendint i anirem a buscar l´ermita de les Arenes, lloc molt conegut a la comarca i després Sant Feliu del Racó. Tencarem el cercle tornant a Castellar.

Temps: 4,30h (13 km aprox)

És una passejada agradable amb un desnivell inicial de 400m bons.

Ens permet veure l´extrem sud-oriental del parc de la Mola i la Serra de l´Ubach.

Publicat dins de 38 Vallès Occidental, Catalunya, convocatoria | Deixa un comentari

Caminant pel Tarragonès. Resum del dia

Us presentem un petit text que ens envia l´Elsa com a resum de la trobada del passat diumenge (St Josep)

Hola soc Elsa Canales i estic molt contenta per anar al pas a pas per Catalunya.

Y estoy contenta por haber sido parte de una excursión a la que fui invitada y se rrealizo en la comarca del Tarragones,la cual me recordo paisajes de mi bello país Honduras.Conocí a personas muy agradables que me explicaron parte de la historia de la comarca.Caminamos entre olivos y vñas.Pudimos contemplar la floracion del tomillo.
La gente del pueblo nos recibio muy amablemente ,sobretodo el encargado del bar del pueblo de Renau.
Agradezco mucho las muestras de cariño y espero poder regresar a la próxima excursion.
(Elsa Canales)
Publicat dins de 37 Tarragonès | Deixa un comentari

La Tarraco romana

No podia faltar parlar del Tarragonès i no parlar de la Tarraco romana. Aquí us fem cinc cèntims i uns donem uns enllaços interessants de llocs a visitar i referències per saber una mica més.

Tàrraco (del llatí Tarraco) fou la ciutat romana capital de la Hispània Citerior i després de la província de la Tarraconense, actualment Tarragona.[4] Els orígens de Tàrraco es troben en una petita guarnició romana que els germans Gneu i Publi Corneli Escipió deixaren durant la Segona Guerra púnica, l’any 218 aC. Aquest primer assentament (situat al costat d’un oppidum ibèric, probablement Cesse) aviat va esdevenir una important base militar que donà lloc a la ciutat de Tàrraco. Tàrraco fou la principal base d’hivernada dels exèrcits romans a Hispània que iniciaren un llarg i complex procés d’incorporació de les terres peninsulars al nou ordre polític, cultural i econòmic de la romanitat, on Tàrraco va jugar un paper fonamental. El conjunt arqueològic de Tàrraco va ser nomenat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000.

https://ca.wikipedia.org/wiki/T%C3%A0rraco

http://www.tarragonaturisme.cat/es/rutas/ruta-romana

http://www.minube.com/mis-viajes/ruta-por-la-tarragona-romana-g1491945

http://www.romanorumvita.com/?page_id=443&lang=es

 

Publicat dins de 37 Tarragonès | Deixa un comentari

Masies del terme de Renau

L’Altrera i el mas de Nincles, dos masos del terme de Renau | Dalmau | Resclosa, La

Resum Aquest treball ha consistit en documentar i interpretar les restes que es conserven d’aquests dos masos. Pel que fa a la feina d’arxiu, ens hem basat en els treballs realitzats als anys vuitanta i noranta per Josep Veciana i Francesc Cortiella. Creiem que la preservació d’aquests masos és important, ja que foren nuclis importants en el seu moment. El mas de l’Altrera i el mas de Nincles són dos masos del terme de Renau. El més espectacular devia ser el conjunt de masos conegut com l’Altrera, documentat ja en el segle xv. Està ubicat en un entorn boscós privilegiat des del qual és possible contemplar el pas del riu Gaià per les Coves Roges. Encara que antigament el formaven quatre cases, en l’actualitat només hem pogut documentar dos edificis ja que les restes es troben en un avançat estat de degradació. Per això creiem que és important documentar-les tan aviat com sigui possible per evitar que l’esfondrament de la coberta pugui perjudicar la interpretació del pis superior i de les golfes. L’altre mas que tractem en aquest article és el mas de Nincles, que antigament formava part de l’abandonat poble de Peralta. Està ubicat a la plana, en un terreny ondulat, on actualment se sembra. Aquest mas el tenim documentat ja des del segle xvii. L’estat de conservació del mas és òptim, amb les dues plantes i les golfes encara conservades. Creiem que la seva documentació també pot ajudar, en el futur, a conèixer millor l’estat d’aquest mas en el moment actual. Paraules clau: Masia, Terres del Gaià, Renau.            (de la Revista “La Resclosa”)

Publicat dins de 37 Tarragonès | Deixa un comentari

Roda de Berà

Des de fa anys els meus estius son amb un lloc per a mi idíl·lic: Roda de Berà.
Esta situada a 20km de Tarragona capital. Dintre de la comarca del Tarragonès, entre Calafell, i Torredembarra.
Roda de Berà es un destacat nucli turístic i residencial de la Costa Daurada.
Conta amb la platja llarga ,la platja de la Pelliseta així com modernes instal·lacions nàutiques.

Roda de Barà amb la època romana va ser en clau important de punt de comunicacions, per ell passava la Via Augusta.
En aquesta important ruta tenim el monument mes emblemàtic de la vila, el Arc de Berà que te una alçada de 12m i una amplada de 12m

En aquest entorn podem trobar el Santuari de la Mare de Déu de Berà i un poble típic mediterrani anomenat Roc de Sant Gaietà.
Dintre dels seus carrers ens trobem meravelles d’estil romànic, àrab i gòtic.
Si teniu oportunitat no deixeu de gaudir d’aquest preciós lloc amb una llum blava que reflexa el mar i el cel d’aquesta terra meravellosa.
(Rosa Viana)

Publicat dins de 37 Tarragonès | Deixa un comentari

Els estius al Roc de Sant Gaietà

Des de ben petita, he tingut la sort d’estiuejar en aquest poble tan emblemàtic del Tarragonès. Els avis sempre m’havien dut a la platja, al costat de les roques on s’alça el poble. Recordo la tradició de cada dissabte i diumenge anar a la pastisseria Sant Jordi, per fer-me la boca aigua amb la coca de vidre tan típica i mítica del poble (la millor sens dubte). Després de comprar-la, els avis, els cosins i jo ens endinsàvem corretejant en el petit i encantador roc passant per la porta Mora ,  fins arribar a la Foradada.  Aquesta roca llueix aquest nom per la seva forma, i ens menjàvem el berenar tot mirant com els joves es llançaven des de les roques al mar.

Un cop ja passada la tarda, tornàvem cap a casa passant pels jardins del Passeig de la Ribera, tocant a la vora del mar, on els pins centenaris  s’allunyen del mar doblegats per la pròpia brisa marina.

Ara ja de gran, sóc capaç de valorar el gran interès cultural i arquitectònic, ja que brilla per tots costats amb els emblemàtics edificis, columnes i arcades de l’art romànic, gòtic àrab.

El Roc de Sant Gaietà és un preciós poble de postal ideal per passar-hi els estius, però també a prop de les grans ciutats per gaudir d’un dia de primavera o d’estiu a la vora del mar, entre cultura i bona gastronomia. Aquest any hem tingut l’honor d’estrenar la geladeria amb el subcampió del món de gelats. Us aviso que el gelat de mandarina és immillorable.

(Cristina Ventura Parellada)

Publicat dins de 37 Tarragonès | Deixa un comentari

Les fotos de l’Alt Empordà

Vegeu-les totes!

Imatge | Posted on by | Deixa un comentari

El diumenge de Pasapas per l´Alt Empordà

Al començar vam arribar tard i vam estar recollint brossa per un tros de camp. Ens vam perdre però nosaltres vam fer una ruta diferent i caminant ens vam trobar un riu que creuava el camí i al cap d’una estoneta ens vam girar i ens vam trobar els de la ruta.

dscn0146
Què bé! Ho hem aconseguit! El que més em va agradar va ser que vam arribar a un mirador on hi havia una tortuga feta de pedra. Hi havia una tortuga gran i una petita. “Des d’aquell mirador s’ hi veia molt bé i molt lluny”
(Ot Bassas)

Publicat dins de 36 Alt Empordà, Catalunya, La mirada dels infants | Deixa un comentari