Terra Alta

La Terra Alta, com el seu nom indica, és un indret alterós i roman, en part, cenyit pel riu Ebre (el riu Hebre dels antics i de Mateu Aymerich, el geògraf naturalista del XVIII) i pels ports d´Horta i Beseit. És un país fantàstic, una comarca agresta i viril, intacta encara per a la poesía i el misteri. Hi vaig aestar lligat adurant una etapa feliç de la meva vida, i vaig descubrir-hi el sentit i la significació oculta de l´existència i del món.

També hi vaig conèixer la “çerena”, animal inexistent, descrit en els Bestiaris medievals catalans editats. A la fonda d´Arnes, un dia, de cara als ports blavosos, mentre dinava unes arengades amb salsa d´hivern i una clotxa regada amb un vi de 18 graus del sindicat de Gandesa, vaig sentir una noia que cantava una tonada atàvaica, exquisida:

“Çerena de reiu,/ devorà en Servat;/
Çerena de Prat,/ devorà en Servat;/
Çerena de vol,/ devorà un mussol).

Vaig pensar aleshores que la salsa d´hivern devia ser una invenció de Sant Salvador d´Horda, que fou cuiner del monestir del poble, d´una fama culinària que arribà a les orelles de Felip II i a les de la seva muller, Isabel de Valois. Es presentà davant del rei mentre els pagesos ballaven una sardana (tot just introduida al país amb el nom de cerdana) comptant els passos. Felip II s´hi afegí, segons el cronista José de Singúenza.

(Joan Perucho Catalunya Verda-La Vanguàrdia)

Publicat dins de 40&41 Terra Alta i Montsià | Deixa un comentari

El Montsià

La comarca del Montsià està compres entre la comarca del Baix Ebre, la serra dels Ports i el terme de la província de Castelló.

La comarca esta dividida en dues parts bastant diferents per la serra que li dóna el nom, el Montsià. Aquesta serra no té cap pic amb cap nom especialment conegut, el punt més concorregut és la Foradada, una cova que travessa la muntanya des de on es pot gaudir d’unes vistes espectaculars tant cap a l’interior de la regió com cap al mar.

La capital oficial de la comarca és Amposta. Aquesta ciutat no ofereix grans atractius al visitant, però, és interessant el Museu del Delta així com les dues associacions de Bandes musicals, molt típiques començant per aquí i cap el país valencià, La Filarmònica “ la Filo” i La Lira.

A partir d’Amposta cap a mar, la divisòria és el riu Ebre. Per l’interior l’últim poble és Mas de Barberans (bona carn) arrapat als roquers dels Ports i per el sud els pobles més anomenats són La Sènia (mobles), el pantà de la Sénia, el Monestir de Massalfasar (visites en hores concretes), Ulldecona (la Passió d’Ulldecona) i Alcanar, poblet pescador molt bonic.

Del Montsià cap a mar, San Carles de la Ràpita i els arrossars fins al Delta, les llacunes d’aigua dolça, l’Encanyissada i la Tancada, els Flamencs i els ànecs. les “Salines de la Trinitat” i la zona de parc natural de La Banya de baix, la Badia dels Alfacs, La Casa de Fusta, les barquetes a la perxa i la punta del Delta. Tot plegat, “un altre món” per visitar. I l’arròs,el peix, el marisc, el “pato”, l’oli i les hortalisses. No cal que ho detalli més…això ja fa venir gana.

Sant Carles (quan sigueu allà digueu La Ràpita) no és la capital oficial però ho és per al turisme, bones platges, bons musclos i bones navages (canyuts), bons escopinyes (catxels), les dorades (muixarres), les cloïsses (grumols)

Anècdotes que tinguin interès no en recordo cap en especial, ara, però sí que sempre m’ha fet gràcia és el “Rapitenc”, dialecte de frontera, amb un accent entre lleidatà i valencià:

A part d’un petit diccionari de paraules que ja existeix, com per exemple:

massana (poma), pareix (sembla), poval (galleda), abadeijo (bacallà), almassen (magatzem), i algunes que ja han sortit abans. És molt interessant la quantitat d’expressions que utilitzen, per exemple:

Acamina que no et banyes (tira que t’emboliques), que es fótiguen (que s’espavilin), de matí mañana (demà matí), –juix, (entre juicio i judici), –plovisnar, (entre plovisquejar i lloviznar), –muy bièn (d’acord, sí, és així, etc), –cheic (entre chè i xic),s’ha fet dolent ( està malalt), espai,espai (a poc a poc), etc..

Quasi que d’aquí se’n desprèn la feina de crear-ne un glossari…

(Joan Ramoneda)

Publicat dins de 40&41 Terra Alta i Montsià | Deixa un comentari

Experiències a St Carles de la Ràpita

Ara us explicaré les meves experiències viscudes a St. Carles de la Ràpita (Delta de l’Ebre).

Els meus avis per part de pare, tenen una casa allà. El meu avi, hi té una barca mallorquina de vela llatina, i quan hi vaig solem llevar-nos ben d’hora per anar a pescar. Anem pels voltants de la Punta de la Banya. Si aquell dia tenim sort i pesquem, l’avia renta els peixos per la tarda i ens els mengem per sopar.

Les coses que més m’agraden de St. Carles són el passeig marítim i visitar la llotja de peix. És un poble molt bonic i on he gaudit de molts bons moments.

(Ferran Ramoneda)

Publicat dins de 40&41 Terra Alta i Montsià | Deixa un comentari

L´equip petit

L´equip petit. Un sol adjectiu: entranyable!!!

 

 

 

 

 

 

https://www.youtube.com/watch?v=jZWtRo7RAFA

(producció: Cristina Sànchez, guió i direcció: Roger Gómez i Dani Resines)

Publicat dins de pindoles | Deixa un comentari

Descripció sentimental del Montsià

(Tomàs Camacho Molina)

Arribava per primer cop al Montsià el 1984, a Sant Carles de la Ràpita, invitat pel meu amic Damià Montes Martínez. La primera sensació va ser que estes terres estaven lluny i mal comunicades. La segona sensació que recordo és la de veure la serralada del Montsià des d’una barca a la badia dels Alfacs.

A partir del 1985, de la mà de la que avui és la meua dona, Àngela Buj Alfara, i de l’Agrupació Excursionista d’Alcanar, he anat descobrint diferents indrets del Montsià i d’estes comarques.

Tot i així, va ser el 1998 quan Joan Bta. Beltran Reverter em va aclarir una excursió descrita al capítol XXXIX de la novel·la Jardins ignorats (1965), de Tinitari Fabregat Chimeno (1912-1994). Jo no entenia l’excursió sobre el mapa i havia consultat la qüestió a diverses persones d’Alcanar que tampoc ho acabaven d’entendre. Li vaig fer la consulta a Joan Bta. Beltran Reverter i al cap de pocs dies em portava dos fulls amb la descripció de la ruta i l’experiència d’haver-la realitzat. El mateix any, és a dir, el 1998, la vam realitzar experimentalment els dos i el novembre d’aquell mateix any, després d’un devastador incendi que va patir el Montsià. Vam pujar unes 50 persones. Les vistes que es tenen durant tot el trajecte són impagables, malgrat la duresa, ja que s’ha de remuntar molt de desnivell en pocs metres. Es tracta d’una excursió impensable o molt difícil per a l’estiu, tot i que a la novel·la es realitzà a l’agost. Sortint, a les 3 del matí, en carro, des de les Cases d’Alcanar,12 persones.

 

ALGUNS INDRETS DEL MONTSIÀ

L’ermita del Remei

Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/f/f1/Ermita_de_la_Mare_de_D%C3%A9u_del_Remei7.JPG/300px-Ermita_de_la_Mare_de_D%C3%A9u_del_Remei7.JPG

El mirador de la Serreta

Font: https://pasapasxcat.files.wordpress.com/2017/06/1744a-miradorbo.jpg

Sòl de Riu

Font: http://www.alcanarturisme.com/wp-content/uploads/2015/03/sol-de-riu-alcanar-3.jpg

Lo povet de Badoc

Passeig pel Marjal: de les Cases d’Alcanar a Sòl de Riu

 

Font: https://pasapasxcat.files.wordpress.com/2017/06/7f312-sc3b2lbaranes.jpg

La Foradada

Font: http://lamiranda.es/media/public/image/Screen%20Shot%202015-06-08%20at%2016.34.53.png

 

La font del Burgar

Font: https://s0.wklcdn.com/image_3/106466/2096186/775725.jpg

Els ullals de Baltasar

Font: https://pasapasxcat.files.wordpress.com/2017/06/2f50b-ullals-2.jpg

Lo faig pare a la Sénia

 

Font: https://pasapasxcat.files.wordpress.com/2017/06/0f59b-q060.jpg

 

 

 

DESCRIPCIÓ DE LA RUTA:

La serra de Montsià es troba a les Terres de l’Ebre i del Sénia, província de Tarragona, al costat del Mediterrani, i té vistes espectaculars del delta de l’Ebre i els seus voltants.

La Foradada és el mirador per excel·lència del delta de l’Ebre. A més, és una magnífica talaia de la serra del Montsià.

Situat a l’última etapa del GR-92, a la serra del Montsià, el recorregut creua: la Font del Burgar, Mata-redona i finalment el cim de la Foradada.

L’inici d’aquesta ruta està al pàrquing del Cocó de Jordi (coordenades:

40.640019  0.55743900)

Des d’Alcanar per la N-340 i pel camí de Matarredona arribem al pàrquing en uns 17 min. La pista penjada a Wikiloc anomenada “La Foradada cotxe” ens guiarà fàcilment fins el Cocó de Jordi.

En menys de 2 km de caminada arribem als forns de calç i a la Font del Burgar. Anem passant per un bosc mediterrani preciós en el qual gaudirem, entre diversos arbustos i arbres, de grans alzines.

Des de la Font del Burgar descrivim una circular a l’inrevés que les agulles del rellotge, de manera que abans d’arribar a La Foradada passem al costat de les ruïnes de Mas de Mata-redona.

Al cim veurem els grans ulls o finestres llaurades a la roca, el que dóna nom al lloc. Les vistes des d’aquí són impressionants, sobretot del delta de l’Ebre i, concretament, de la Punta de la Banya. Aquesta formació és una petita península formada a l’extrem meridional del delta de l’Ebre, al que s’uneix a través de l’istme del Trabucador (una llarga barrera de sorra de 4 km, i de 100 a 200 metres d’amplada). Tot aquest conjunt delimita l’espai marítim que es coneix com Badia dels Alfacs, que constitueix el port natural més gran d’Europa.

La Foradada

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=13259391  

Wikiloc – Rutes i punts d’interès GPS del Món

Comentaris de Joan Bta. Beltran:

Un 2 de juliol pot fer una mica de caloreta, per tant, seria convenient sortir a les 8 per iniciar la caminada des del cocó de Jordi a les 8:30 o 8:45, com a molt tard. Una hora i mitja o dos hores seria lo que tardaríem a arribar a la Foradada. Cal pensar que caldrà parar a la font del Llop, font de Burgar, Mata-redona, font de la Fontanella. La pujada final a la Foradada és un poc dureta. I tot això més val afrontar-ho en unes hores en que lo sol no calenta molt.

De baixada, ho fariem per un altre recorregut. I si hi ha temps, podria ensenyar el fuselatge de l’avioneta que va caure fa uns quants anys. Les restes encara estan per allí. En fi, ja en parlem.

(Tomàs Camacho Molina)

Publicat dins de 40&41 Terra Alta i Montsià, Catalunya | Deixa un comentari

Pas a pas per la Terra Alta i el Montsià: Convocatòria

Ens acostem al 4t i darrer doblet del Pasapas. En aquesta ocasió ens anem a les Terres de l´Ebre. Farem una sortida a dues comarques amb  molta personalitat perquè son molt diferent a la resta. La primera és a l´interior i té un passat recent molt dur ja que allà hi ha molts museus a l´aire lliure de la Batalla de l´Ebre i els darrers episodis de la Guerra Incivil: la Terra Alta. La segona és una comarca plàcida, de costa, amb platges de còdols, amb molta llum i amb un gran aparador que és el Delta:  Montsià.  

La nostra idea és quedar a les 11 del migdia a Gandesa. Des d´allà iniciarem una passejada tranquila fins al Puig Cavaller. És una passejada que permet contemplar una magnífica panorámica de la zona del Port, així com l´impressionant cinglera de la serra de Pàndols, situada a l´altura de la vall.

Allà dinarem. Per la tarda, volem fer una passejada en cotxe. Tenim un bon menú per triar: des d´alguns escenaris propers de la Guerra Civil, a la ciutat mártir de Corbera d´Ebre o les ceràmiques murals de Cèsar Martinell del Pinell d´en Brai.

La nostra idea és aterrar després a les Cases d´Alcanar (Montsià) on visitarem el poble i farem una remullada al mar.

Pel vespre, anirem a Alcanar i farem un sopar de germanor a una pizzeria.

Us proposem dormir per la zona.

Si voleu propostes de llocs on dormir a Alcanar:

Hotel Carlos III (hotal 3 estrelles)

Direcció: Ctra  St. Carles-Alcanar, km 4, Telèfon: 977 737 042,  Correuelectrònic: hotel@carlostercero.com

Hotel Montecarlo (hostal)

Direcció: Ctraantiga N-340 , km 157,3, Telèfon: 977 737 049

Correuelectrònic: montecarlo233@hotmail.com

 

Camping Alfacs

Direcció: Ctra N-340 antiga , km 159,6, Telèfon: 977 740 561

Habitatges d´ús turístic

http://www.alcanarturisme.com/wp-content/uploads/2016/03/16-Tri%CC%81pticHUTTE.pdf

 

Ens volem anar a dormir d´hora perquè el dia següent ens llevarem “ben d´hora ben d´hora” per pujar a la Foradada (cim emblemàtic de la carena costanera de la serra del Montsià de nom homònim). Baixarem a fer una altra remullada i a dinar una paella a les Cases d´Alcanar (casa Lupe). El nostre home de la comarca es diu Tomàs Camacho i el nostre erudit és el Joan Bta Beltran. Ens faran una ascensió histórico-cultural cap el cim de la Foradada.

Per la tarda, tornada cap a casa.

***********

Per tant, consells pràctics:

. El dinar de dissabte com sempre (cadascú el seu i quelcom per compartir)

. Necessitem saber quants vindreu al sopar de dissabte i al dinar de diumenge per reservar (correu: jgaschblasi@gmail.com)

. Les platges del Montsià tenen còdols (porteu sabates de platja per no tenir problemas). No oblideu gorra i crema solar.

Aneu reservant l´agenda!!

 

______________________________

Us informem de la sortida que serà l´1 de juliol (Terra Alta).

Hora: 11 del matí

Lloc de sortida: Gandesa (davant el Consell Comarcal de la Terra Alta, intersecció carrer de la Bssa d´En Gaireamb carretera de Bot), part sud del poble
Aproximació: Distància de Barcelona: 175 Km;  temps 2h 16min

Itinerari: pujada fins els 695m ens permetran gaudir d´una vista  espectacular del Delta.

Temps: Passejada de 6 Km (marcat com a 1h 50 min)

*****

Diumenge 2 de juliol (Montsià)

Hora: 7:40h del matí

Lloc de sortida: davant del Centre Cívic d´Alcanar (a la part de dalt del vial de circunval.lació de la població)

Itinerari/Temps:  Farem l´acostament en cotxes fins el parking en “Cocó del Jordi” (a prop de Sant Carles de la Ràpita). Mireu la referencia del track. La pujada serà d´unes 2 hores segons els nostres amics.

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=13259391

 

Publicat dins de 40&41 Terra Alta i Montsià, convocatoria | Deixa un comentari

Les Fotos del Berguedà

Vegeu-ne moltes mes!

Publicat dins de 39 Berguedà, Catalunya | Deixa un comentari

Petits retalls d´una jornada pel Berguedà

 Dia calorós, paisatge verd, la Sara que no té un pèl de tonta, excursió en família, sense les fotos del Miquel urgellent, amb les incombustibles Aina i Cèlia, excursió triangular, desnivell de 400m, les queixes al Jaume!, la ruta dels Bons Homes, amb el Miquel aguantant fins al final com un campió, amb un rellotge de sol amb un missatge ocult, la Fina caminant sense presses però sense pauses, un dinar al costat de la rectoria i amb animació musical, cambrers tranquils en servir i atrafegats en atendre els clients, l´Anna fotògrafa i fent funcionar el Garmin, bosc frondosos i amb arbres amb formes estranyes, la Marta amb son i aguantant gràcies a la cafeïna, l´Antoni-Merlí filosofant i feliç, les vaques pasturant tranquilament per la muntanya, el David acompanyant el grup al bar d´Espinalbet, la Fàtima oferint un plat de pasta que agrada als nens, Santa Maria de Queralt, el Lluís fent explicacions erudites del Pirineu axial, l´arboretum de la capella,  l´esperit de fons del Guillem de Berguedà… i el Jordi enforquillador, avui enforquillat per fer aquesta entrada al bloc.

Us passo la ruta que hem fet: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=17969051

(Jordi Gasch)

Publicat dins de 39 Berguedà | Deixa un comentari

La Patum de Berga

Un munt de sentiments em recorre el cos: comença la Patum un cop més, un any més.

Però aquest any és especial  perquè sembla ser que , si no canvia res, aquest any hi haurà una altra Patum al setembre, en commemoració del centenari de la coronació de la Mare de Déu de Queralt.

Jo era molt petitó quan  va succeir que amb l’arribada del dictador Francisco Franco, van fer una Patum extraordinària.

Recordo que li vaig dir al meu avi : “Avi, i per què la fan avui, si no és Corpus?”

Amb la visita del Rei Joan Carles, no fa tants anys, també en férem una. I quan vinguí el Rei Felip, també la farem.

I parlo en primera persona del plural perquè la Patum és el que és, perquè tots ens la fem nostra.

Cadascú amb el seu gra de sorra, va fent que sigui la plaça la que bategui . El fum de les masses , les guites i els plens ens arribin ben endins, fent malbé els pulmons, però … eixamplant les venes i artèries per fer bullir la sang patumaire. I el so del tabal, i la música de la resta de les comparses fan moure tota la plaça com un sol cos.

Qui no ho ha viscut no ho pot entendre. Només us dic: poseu-vos al bell mig de la plaça i seguiu el ritme. I ja m’explicareu què sentiu…i què viviu!

S’acosta el dia! S’acosta l’hora! La plaça plena! Miro el rellotge de Sant Pere. Falten segons  per dos quarts de deu! No! Ja sona el rellotge!!!  Ja sona el Tabal!!! Comença la festa.!!!

(Josep Maria Massana)

Publicat dins de 39 Berguedà | Deixa un comentari

Experiència al Pedraforca

Existen dos zonas mágicas en mi vida….

El Bages, donde vivo y donde he disfrutado muchísimo de su montaña mágica por excelencia… Montserrat. Habiéndola recorrido cada fin de semana durante más de 5 años, todavía considero que me quedan zonas por descubrir. Es interminable!!!

La otra zona que ha calado en mi vida, por lo bella que es, es el Berguedà, de la que os quiero compartir hoy la experiencia que tuve, junto con Ivan, que por entonces era mi novio y ahora mi marido, al subir a esa otra montaña mágica… el Pedraforca!!

Era un día de Julio, durante nuestras vacaciones, cuando decidimos, cámara en mano (como no podía ser de otra forma) subir por el camino que lleva al Coll del Verdet. Nuestra intención no era tanto llegar a la cima sino gozar del camino, y vaya si gozamos!!!

Después de llegar al Refugi  Lluís Estasen, el cual dejamos atrás a nuestra derecha, nos cruzamos con unas 3 canales de agua, que en ese verano, … caluroso…., sentaban de fábula mientras caminábamos.

Llegamos al gran árbol seco, al que seguramente le cayó un rayo dejándolo vacío por dentro pero manteniendo su corteza y formando así un “abrigo“ natural. Es inconfundible, porque te lo encuentras prácticamente a mitad del camino y después de subir una zona un poco pedregosa. Para mí fue el trocito que más esfuerzo me costó, ya que no tenía demasiado bien los tendones de aquiles, pero… en cuanto estás arriba, junto al árbol seco, mejor dicho…., dentro del árbol seco…. se te van todos los males y disfruté como una cría sintiéndome parte de esa reliquia de la naturaleza!

Pero no acabamos allí la ruta, decidimos llegar a la Serra del Verdet, donde hay unos prados magníficos y muy tranquilos que nos llamaban al reposo, así que decidimos comer en aquel lugar.

Para nuestra sorpresa, al pasar por un tronco bastante ancho que había tumbado en el suelo, vimos que salía de dentro de él un fotógrafo con su cámara, con cara de…. haberle fastidiado alguna foto…… el cual se fue a otra zona, si cabe, más tranquila. Al preguntarnos qué debía estar fotografiando vimos un rebaño de Isards en un prado cercano. Supongo que debía esperar que se acercaran……

Nosotros nos retiramos en lo posible para no molestar más y nos pusimos detrás de una gran roca, y allí comimos.

Al acabar de comer Ivan quiso mirar si se había ido ya el fotógrafo o aún seguía por la zona, y se asomó sacando la cabeza por encima de la roca…. Al instante le pasaron rasantes, por encima justo de su cabeza, 2 Águilas !!!!  La sorpresa fue increíble!!! y estuvimos observándolas un rato antes de levantarnos.

El ver al fotógrafo nos hizo entrar ganas de intentar fotografiar nosotros también a los Isards, así que nos dirigimos cerca del prado donde los habíamos visto, nos escondimos, en un principio, detrás de unas rocas y esperamos a que llegaran, y llegaron!!! Qué maravilla!! Preciosos!!! . Pero al darnos cuenta de que nos habían visto hacía rato y que no se iban fuimos acercándonos a ellos muy poco a poco hasta llegar a estar a unos 20 metros aprox. Y nos sentamos a  observarles y fotografiarles con total tranquilidad. Incluso pudimos ver  a uno de ellos haciendo un movimiento característico con sus patas, que en principio pensábamos que tenía alguna abeja rondándole, y resultó ser un baile característico de estos animales bastante difícil de ver.

Ese fue un día que se ha quedado grabado en nuestros recuerdos. Tuvimos muchísima suerte de ver y gozar de todo lo que os he contado y os animo a que hagáis el camino y que lo descubráis por vosotros mismos. Ya nos contaréis vuestras experiencias!!!!

Publicat dins de 39 Berguedà | Deixa un comentari

El Berguedà, terra de colònies

A la segona meitat del segle dinou, en plena revolució industrial de Catalunya, comencen a créixer al costat del riu Llobregat al seu pas pel baix Berguedà petites filatures que aprofitaven l’aigua del riu per produir l’energia que calia per moure les màquines.

A diferència de les fàbriques del Vallès, les anomenades “vapors”, que treien l’energia de cremar carbó, a la conca del Llobregat l’energia era hidroelèctrica amb turbines Fontaine i només s’utilitzava el carbó per a funcions auxiliars.

Per tal de garantir el cabal d’aigua necessari, les fàbriques havien de demanar la concessió de l’ús dels cabals del riu. Bàsicament, es va instal·lar una fàbrica allà on hi havia un meandre del riu d’entitat suficient per permetre la construcció d’un canal per moure les turbines.

Ben aviat, seguint el model britànic, es varen construir vora les fàbriques grups d’habitatges pels treballadors i les seves famílies, naixent així les colònies tèxtils.

Les primeres vagues generals del sector tèxtil, a la dècada del 1850, varen impulsar els “amos” a evolucionar les colònies creant així una sèrie de serveis bàsics al voltant de la fàbrica.

Les colònies van passar a tenir, a més dels habitatges per les famílies dels treballadors, economat, escoles, guarderia, església, sala de cinema i teatre, dispensari mèdic, etc.

També es varen crear mutualitats per cobrir l’assistència sanitària, les baixes laborals i les morts dels treballadors.

La colònia evolucionada era com un petit poble, força aïllat dels nuclis urbans veïns i per tant també de l’agitació social creixent a l’època.

Era allò que modernament s’ha anomenat el “paternalisme industrial”. A canvi de la tranquil·litat social, els “amos” invertien part dels beneficis en millorar les condicions de vida dels “seus” treballadors. La vida a les colònies gaudia d’unes condicions inconcebibles avui dia però força correctes en comparació a les d’altres sectors de les classes treballadores en aquells anys llunyans.

La vida de les colònies va ser força accidentada, seguint la tendència dels canvis polítics i socials.

Després d’uns anys molt bons passada la guerra de Cuba, amb una economia ja molt basada en la exportació varen patir un fort sotrac amb la Gran Guerra entre 1914 i 1918, per l’enfonsament del mercat europeu.

La Gran Depressió que s’inicià al 1929, seguida dels conflictes socials dels primers anys 30 (que varen marcar un divorci definitiu entre amos i obrers) i la Guerra Civil de 1936, varen tocar de mort tot el teixit industrial del Llobregat.

La “pau social” a cop de garrot que va imposar el franquisme va propiciar un intent de reproduir el model del paternalisme industrial, però ja no va ser el mateix per la forta divisió social que es palpava tot i la repressió.

Finalment, les successives crisis econòmiques i socials sumades a la incapacitat d’una classe empresarial sobrevinguda per adaptar les empreses als nous temps, varen precipitar un rosari de fallides sobretot a la dècada de 1980. Cent anys va durar la història.

Ara ens queda un patrimoni excepcional per la qualitat arquitectònica d’alguns edificis, especialment les esglésies (com la de la Cal Pons), algunes cases dels amos i directors i escoles com la del Guixaró.

Val la pena visitar llocs com el Museu Colònia Vidal, a Puig-Reig, el centre d’interpretació de Viladomiu Nou, a Gironella, o el conjunt d’església i torres de Cal Pons també a Puig-Reig.

Per visitar a peu el patrimoni industrial de l’alt Llobregat es recomanable seguir el PR C-144, que ens permet visitar les principals colònies. Son uns 28 Km que es poden fer sense dificultat.

***

Per agafar forces, al Berguedà hi ha tres plats que s’han de tastar: els pèsols negres, el blat de moro escairat, i les patates emmascarades.

Els dos primers cada vegada costen més de trobar, i fora del Berguedà ja és gairebé impossible, però si els trobeu, valen el viatge!

(Manel Fernández Prat)

 

Publicat dins de 39 Berguedà | Deixa un comentari

Bagà i els seus voltants

GAUDINT DE L’ENTORN DE BAGÀ

Com ja sabeu, Bagà és un poble situat a la comarca del Berguedà, al Prepirineu, a uns 20 Km al nord de Berga i poc abans d’arribar al Túnel del Cadí.

 

Un cop allà, podreu veure que Bagà té un esperit medieval. És un poble molt viu, perquè té molta canalla, i perquè manté vives les seves tradicions (balls, festes, activitats, músiques…). A més a més s’organitzen moltes activitats esportives, principalment curses de muntanya, la més famosa és la cursa Cavalls del Vent.

Per altra part, hi ha un munt de rutes i excursions que no t’acabes! Un exemple, que tant a la meva família com a mi ens agrada molt, és la Ruta del Trencapinyes.

Us la recomano molt!!!

(Ignacio Aoiz Pérez del Molino)

 

LA RUTA DEL TRENCAPINYES

 Tot sortint de Bagà cap a Coll de Pal, entre els quilòmetres 16 i 17, trobareu a mà esquerra un petit replà on poder deixar el cotxe o la moto. Allà comença la Ruta del Trencapinyes!

Pel camí anireu trobant uns indicadors amb explicacions de les característiques de l’ocell que dóna nom a aquesta ruta.

A mig camí, trobareu l’accés al Mirador del President.

Després de gaudir d’unes vistes precioses al mirador, podeu seguir la ruta pel camí que puja. Seguint les indicacions, la ruta gira a la dreta cap a la Plana de Bagà, i des d’allà, baixa pel mig del bosc fins el punt de partida!

 

A aquesta excursió, podeu anar-hi durant les diferents estacions de l’any, perquè cadascuna té el seu encant.

NO DEIXEU D’ANAR-HI!!!

(Ignacio Aoiz Pérez del Molino)

 

Publicat dins de 39 Berguedà | Deixa un comentari

T´educo per l´alegria d´educar-te (Eva Bach)

T’educo perquè estimo educar i estimo estimar. I sobretot perquè estimo estimar-te. I educant-te aprenc a estimar-te i estimant-te t’educo millor.

No t’educo perquè compleixis els meus somnis, sinó per ajudar-te a caminar cap als teus. No t’educo perquè siguis com jo vull, sinó perquè siguis qui tu ets. Em conformo sent llum per a la teva llum, mà estesa que resguarda el pas, jardinera que inspira primaveres. T’educo perquè crec en tu i crec en mi. I crec encara més en el nosaltres que m’agradaria teixir. Un nosaltres que dibuixi somriures i eixugui llàgrimes, que posi cor als silencis i a les paraules, que sigui aixopluc en la tempesta i carícia per a l’ànima.

No t’educo perquè el teu gran afany sigui guanyar-te el pa sinó que sigui trobar-hi regust de mel. No t’educo perquè la recompensa més preuada sigui trobar una bona feina, sinó trobar un bon sentit. No t’educo perquè posseeixis, t’educo perquè assaboreixis. No és el meu propòsit que et mogui una fita externa. La teva vida serà més bonica si et mou un foc intern.

No t’educo perquè busquis el que brilla per fora, sinó el que et faci brillar per dins. El que més desitjo no és que excel·leixis, sinó que quan et miri als ulls resplendeixis. No t’educo per retenir-te sempre a prop meu, ho faig per poder acompanyar-te a prop teu. No voldria que volar lluny et faci basarda, soc aquí per desplegar-te les ales. I perquè aprenguis a escollir bé i escullis el bé. El que te’n faci i t’ajudi a fer-ne. Perquè si fa bé i ajuda a fer-ne, segur que és bo.

T’educo per celebrar-te. Per celebrar la vida i per ensenyar-te a celebrar-la. Perquè estimis cada instant, cada capvespre, cada dia; cada arbre, cada flor i cada vida. Perquè mai no puguis dir-me: “Jo no et vaig demanar venir”. Perquè t’enamoris del que mirin els teus ulls, abracis el que abastin els teus braços i acaronis el que diguin els teus mots.

No t’educo perquè la meva missió sigui educar-te, ni et cuido perquè em correspongui cuidar-te. No faig de mare per obligació, ho faig per pura devoció. No tinc el deure, sinó el goig i l’alegria d’educar-te. De créixer ajudant-te a créixer i d’aprendre a estimar estimant-te. T’educo perquè m’estimo la vida i per ensenyar-te a estimar-la. T’educo per l’alegria d’educar-te. T’estimo per l’alegria d’estimar-te.

Ara criatures: Eva Bach,    (1-4-17)

Publicat dins de pindoles | Deixa un comentari

Cerdanyola del Vallès: exemple de la transformació del Vallès Occidental

El Vallès i en concret Cerdanyola del Vallès ha sofert una transformació molt important en els darrers 70 anys , passant de ser un poble rural amb cases d’estiueig de gent de Barcelona a una ciutat amb uns 60 000 habitants .

Des de la Cerdanyola dels meus avis , que havien fet de masovers a una masia enmig de Collserola durant la Gerra Civil , criant i caçant animals en el que avui es pot considerar un parc de la megametròpoli en que s’ha convertit Barcelona i el cinturó, hi ha hagut una gran transformació urbanística i social.

Es va passar d´aquell ambient rural , on hi havien a Cerdanyola 3-4 masies amb l’església i un petit nucli de casetes que creixien al voltant del carrer principal que continuava amb la carretera de Sant Cugat , amb horts i vinyes ( hi havia una gran extensió de terreny de la zona dedicada al vi)  a un creixement important amb la implantacio de dues fàbriques (Uralita que fabricaba tubs i teules amb aquest material i Aiscondel dedicada a la fabricació de plàstics) . Aquestes fàbriques van portar un important flux de gent que es va acomodar a barris residencials que es va anar formant en aquella època , i així van formar-se barris de Cerdanyola com el de Bonasort i Fontetes on es van construir els primers i més antics blocs de pisos.

Si això va ser una gran transformacio a l’aspecte del poble , que llavors va incrementar moltíssim la seva poblacio , la creació de la UAB va ser una altra fita important per a Cerdanyola , amb l’arribada de una onada d´estudiants que venien a viure a la ciutat .

Es enmig d´aquesta transformació que jo he crescut a Cerdanyola , pasant la meva infantesa corrent pels carrers no asfaltats del poble , que eren la majoria ( només estava adoquinada la carretera de Barcelona i la que anava a Sant Cugat que jo recordi ) , jugant al pati del col.legi enmig de un núbol blanc de pols d´uralita, com el que es formava a qualsevol carrer de Cerdanyola no asfaltat ( la fàbrica d´Uralita donava tots els excedents trinxats que eren utilitzats per posar als carrers compactats per a fer una superíicie llisa que quan plovia no quedava enfangada , i així circul.laven millor els pocs cotxes que hi havia en aquella època . Gràcies a això , ara hi ha a Cerdanyola una associació de gent afectada per la pols d´uralita que no va treballar mai a la fàbrica però que també n’ha pagat les conseqüències , i sempre m’he preguntat quan començaran a sortir casos de la meva quinta després d´haver estat anys respirant aquella pols blanca).

Jo no vaig arribar a veure les vinyes del meu avi que van ser expropiades per a fer la UAB , però sí l’hort que teníem davant de casa on ara hi ha tot un grup d´unifamiliars , i l’altre hort que teníem sota la masia de can Fatjó on havia jugat entre bales de palla i munyit un cop alguna de les vaques que hi tenien, convertida ara en seu del Parc Tecnològic del Vallès .

No vaig passar por perquè hi hagessin llops com m’explica la meva mare , per haver-se quedat fins tard a la vinya i haver de tornar a casa quasi fosc sola , però des dels 4a que anàvem sols caminant de la mà del meu germà gran la meva germana i jo cap a col.legi enmig d´algun camp i per carrers sense circulació.

Jo mateix he vist crèixer barris sencers que no existien al meu poble , la desaparicio de pràcticament tota l´activitat de camp que hi havia i la desaparició de pràcticament la totalitat de les cases de senyors de Barcelona que hi havia , per a poder-hi fer blocs de pisos.

Trobo a faltar aquell ambient més de poble.

(Xavi Parisi)

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

Poupurri del Vallès Occidental

EL VALLÉS OCCIDENTAL  (terra de camins i persones)

Deia en Pere Quart:

A la terra del Vallés

Tres turons fan una serra,

Quatre pins un bosc espés

Cinc quarteres massa terra;

Com el Vallés no hi ha res!

Aquests paratges tant senzills estan solcats per un bon grapat de camins i rutes.

I molts dels camins que transiten la nostra terra son plens de petites i grans històries.

Com la del camí que des de l’antic hostal de la Barata porta a la Font de cantarelles.

Aquí durant la Guerra del Francès, el general anglès Lluís Wimpffen s’enfrontà a l’exèrcit francés. Era el 27 de març del 1809; i segons narrava el Baró de Maldà; els soldats francesos van patir una bona  “pentinada”; amb més de 150 morts. Aquests  soldats varen ser enterrats al costat del camí que porta a la Font de Cantarelles, a  prop del forn de calç que abastia al mas.

Aquesta fosa comuna sembla ser que mai ha estat excavada.

 

 

 

I de personatges que han fet història?   _ També  en tenim molts.

Sabíeu que el terrasenc ;  Josep Oller i Roca va ser el creador de sales com el Molin Rouge i L’Olympia a París?.

El món cultural ha girat i segueix girant al voltant d’aquestes sales.

Recordeu els concerts de la nova cançó a l’Olympia?

(Josep Gonzàlez)

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

La Mola que mola

Jo tinc la sort de treballar a l´Hospital de Terrassa. Dic que és una sort perquè de la planta 10, on jo passo gran part del dia, tinc unes visions de la Mola fantàstiques. Sembla mentida que des de 22 Km de Barcelona tingui aquest contacte amb la natura: sento els galls quan arribo de la granja del costat, veig sovint ramats de bens… i la Mola sempre allà: imponent, invariable. Veig els canvis de les estacions i el temps de la comarca sols amb una visió dels finestrals de la 10a planta.  Des d´allà observo cada dia els cims no només de la Mola, sinó també del Montcau, del Farell, de Sant Sadurní de Gallifa i del Puig de la Creu. També veig el Montseny, el Cingles de de Bertí, la Serra de Marina, la serra de Galliners, Collserola… Un luxe!!

La darrera fotografia és de l´hospital de Terrassa des de l´altra banda (del Puig de la Creu de Castellar)

(Jordi Gasch: #lamolaquemola al twitter)




Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

Les fotos del Vallès Occidental

vegeu-ne moltes més!

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

Rutes dels 5 cims i de les Ermites de Castellar del Vallès

Des de fa un bon grapat d´anys, s´organitza pels volts de Setmana Santa (més o menys a l´abril) una ruta d´uns 50 Km per les muntanyes al voltant de Castellar del Vallès. Ho organitza el Centre Excursionista d´aquesta vila. De manera bianual es van intercanviant la “Ruta de les Ermites” i la “Ruta dels 5 cims”.

Acabes molt esgotat però és una experiència que tots els que els agradi la muntanya i les excursions haurien de fer alguna vegada.

Ruta de les ermites: http://cecastellar.cat/activitats/ermites-2016/

Ruta dels 5 cims;  http://cecastellar.cat/activitats/5cims-2017

 

 

 

 

 

També us enviem l´enllaç del Centre Excursionista de Castellar del Vallès perquè feu una ullada.

http://centrexcursionista.entitatscastellar.cat/

Publicat dins de 38 Vallès Occidental, Catalunya | Deixa un comentari

Castellar del Vallès

Les persones no escollim on neixem, però sí el lloc on anar a viure.
El meu poble d´adopciò des de fa 38 anys , és Castellar del Vallès,hi ara no el canviaria per res del món .


Està situat a la falda d´una muntanya molt important, Sant Llorenç del Munt , tambè anomenada “ La Mola “ i al costat del riu Ripoll, que pobret cada vegada és menys riu i més rierol, ja que el seu cabal és molt “ minsu” .
Si entreu al meu poble per la carretera que ve de Terrassa, a la dreta, veureu el Pont Vell, situat a sobre d´una gorja del riu. I a l ´esquerra trobareu uns horts molt ben conreats; hi ha tota classe d´hortalisses. A Castellar té fama el cultiu de les mongetes del Ganxet. De front  veureu l´esglesia de Sant Esteve, també anomenada “ La Catedral del Vallès”.


Si entreu per la carretera de Sabadell, us trobareu inmersos a la zona industrial, naus, fàbriques…i un barri de nova construccció, ja que la població ha augmentat molt aquests últims anys.

I si entreu per la carretera de Sentmenat, os rebrà “ La Dona Acollidora” monument realitzat per l´escultora castellarenca Mª Mar Hernàndez.
Us convido a que conegueu el meu poble, I si veniu en dissabte, podreu gaudir del Mercadal setmanal, petitó però on hi trobareu de tot.

(Rosó Bernal)

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari

L´hospital del Tòrax de Terrassa

Introducció Hospital del Tòrax (font Wikipèdia)

Va ser concebuda com a una ciutat hospitalària pel Patronato Nacional Tuberculoso de la Direcció de Sanitat, dins del programa de propaganda del règim franquista. També va comptar amb el suport d’un grup de metges preocupats per l’extensió de la tuberculosi als anys 1940. L’Ajuntament de Terrassa va comprar 100.000 m² dels terrenys de Can Carbonell l’any 1944, i els va cedir al Patronato per al seu ús.

L’arquitecte Mariano Morán Fernández Cañedo va projectar l’edifici l’any 1947 amb unes característiques d’una certa modernitat. No obstant això, la idea general es basava en una còpia dels hospitals sanatoris de l’Alemanya del segle XIX, de forma que quan es va inaugurar, l’any 1952, l’edifici ja estava funcionalment obsolet.

El complex arquitectònic comprenia un teatre, un cinema, una biblioteca i una capella, entre altres serveis comuns, per tal que, ni els malalts, ni el personal que hi treballava, així com tampoc les monges encarregades de les cures, tinguessin la necessitat de marxar-ne, i així poder garantir un aïllament total de la malaltia.

L’any 1963 es va tancar com a sanatori dedicat exclusivament a la tuberculosi i l’any 1975 quan la tuberculosi no resultava una malaltia tant contagiosa pels avenços a la medicina i els malalts eren acceptats als hospitals generals, es va reconvertir en centre especialitzat també a altres malalties relacionades amb la cavitat toràcica. Va ser quan va canviar de nom per a denominar-se l’Hospital del Tòrax.

Actualment aquest complex allotja el Parc Audiovisual de Catalunya – PAC i compta amb espais dedicats a la indústria cinematogràfica com platós, serveis de producció, etc; un clúster empresarial i el Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya. [3]

Vivències de l´Elena

Quan era petita vivia a l’ hospital del tòrax. Els meus primers records eren del pati de casa meva, tocant paret amb paret amb l’ església de l’ hospital. Recordo l´olor de les flors i la caseta del nostre gos guardià (ningú es podia apropar ni a mi ni als meus germans perquè de seguida bordava i es posava nerviós) Quan vaig tenir 6 anys, la meva família i jo vàrem canviar de casa, a una més gran. Al meu pare el van nomenar administrador de l’ hospital i vàrem viure en una casa on havien viscut els administradors anteriors. Una de les portes tenia sortida directa a l’ hospital. Era la porta d’ entrada dels meus pares per anar a treballar, però tant als meus germans com a mi, ens estava prohibida! Despres d’ uns anys de contacte directe amb tota la natura que envoltava l’ hospital ( està situat en un enclau meravellós i a on es respira aire 100% ozono, una de les coses per les quals es va fer aquí aquest hospital per a tuberculosos), va arribar la notícia del seu tancament. Un per un van ser els professionals que creuaven aquella porta per despedir-se dels meus pares i també de nosaltres ( èrem els únics nens de l’ hospital i a tots tres ens havien vist néixer) . A partir d’ aquell moment, només van quedar algunes plantes obertes , i al no haver malalts, la porta que teníem prohibida, es va obrir com un paradís pels meus germans i per a mi. Vàrem recórrer ala pe ala tot l’ hospital. Vam descobrir que hi habia un economato, vàrem visitar les cel·les a on vivien les monges, varem veure el teatre i fins i tot vàrem tocar un piano que hi habia a la sala d’ actes. Vàrem devorar llibres a la biblioteca i tot i que alguns dels nostres amics tenien molta por de l’ antic hospital del Toràx, quan veien tot lo que era… no podíen més que apassionar-se igual que ho vam fer nosaltres quan aquella porta es va obrir.

Elena Arasanz (pare ex director ICS zona Vallès)

 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sanatori_de_Terrassa

Publicat dins de 38 Vallès Occidental | Deixa un comentari