Vivències d´Anya

Quan parlo de la Noguera, m’evoquen els records d’estiu o vacances de la meva infància al poble d’Anya, on vaig passar molts bons moments de descobriment i certa llibertat, prohibida a ciutat.

Sempre he sigut amant dels animals i el món rural, i aquest poble ho tenia tot.

La combinació de la gent … la sra Concepció, el sr Jaumet amb un sac sempre a l’espatlla ple de ves a saber , la sra Dolores , el sr Benito que era la botiga ambulant (venia amb furgoneta i pitava quan arribava a la plaça per avisar que el pa o el detergent encarregats el dia abans eren allí) perquè a Anya no hi ha cap botiga… l’olor del bestiar, de les llars de foc o les cuines de llenya… em desperten certa anyorança d’un passat, ja massa llunyà, que lamento, potser no viuran les meves filles.

Recordo els pagesos arribant dels horts, suats, bruts i amb cabassos plens de “tomatas” bledes, carbassons… i amb els tractors que venien de llaurar, per tornar-los a aparcar després d’una dura jornada de treball. El Jaumet fent-se el seu propi vi en un racó de la plaça, on aixafava el raïm amb uns peus castigats per una vida no gens fàcil.

Ara el poble ja està tot asfaltat, les cases pintades i arreglades, i realment està molt bonic. Però ja no fa l’olor de les ovelles que ens donaven la benvinguda des de l’entrada del mateix poble on hi havia el corral, ja no hi ha gent als portals de les cases xerrant sobre la collita o la pedregada que s’acostava per la banda del Montsec, ja no se senten el cloqueig de les gallines… Ha perdut aquella essència que l’elevava a la categoria de POBLE…

La pols que aixecava el pare, quan amb el Citroën de l’època, deixava la comarcal i entrava en aquell camí de carro , amb el cartell que anunciava “ANYA 2Km” la sang em tornava a bullir.

L’endemà per fi la llibertat!!! Ja podia voltar per tot arreu sense haver de vigilar els cotxes, els semàfors, el vestidet planxat… podia anar esparracada i embrutar-me el que volgués. Anava de casa en casa a avisar que ja èrem allí els de “Barcelona”, i a cada casa em donaven que si ametlles garrapinyades, que si pa amb oli… i en alguna casa, fins hi tot jugava d’amagat amb els tractors de joguines, que tenien els nens de la casa en el seu corral, jajaja. Amb els anys ho van saber i vam riure plegats, (-ja deia jo que em trobava l’oruga fora de lloc!! Em va dir el Jordi)

També acompanyava la sra Vepeta a donar menjar als tocinos i quan no em veia (o això em pensava jo) els tocava sempre que es deixaven.

Amb els meus germans ens ficàvem a dins del corral de les ovelles quan no hi era el Ceferino (el pastor) i perseguíem les ovelletes petites fins que n’agafàvem alguna i li fèiem carentonyes abans de deixar-les anar un altre cop… feiem laberints en els camps de blat ja crescuts, i jugàvem a trobar-nos. També recordo els berenars de pa amb xocolata de pedra d’Agramunt.

I després les trobades a les muntanyes de bales de palla emagatzemades al costat del camp on jugàvem a veure qui saltava de més amunt…

Les nits d’estiu, la plaça d’Anya era plena de vida. Tots els grans del poble, es duien la seva cadira de casa i s’asseien en dos o tres taules a jugar a la botifarra, mentre tots els nens jugàvem pel poble a amagar o a cavall fort o ja ni recordo… fins que passava qualsevol encarregat a tancar un per un els pocs llums que il.luminaven el poble i avisava que era hora de retirar-se i la plaça quedava deserta.

També recordo la festa major; pels més petits hi havia curses de sacs, de bicicletes, trencar l’olla, clavar-li una mossegada a una poma que penjava d’un fil sense tocar-la amb la mà… i de premi caramels per a tots i copes per als més espavilats.

A la nit, la plaça amb el músic enfilat a un remolc de pagès que li feia de tarima, tocant l’acordió, i les llumetes de colors al balcons de les cases de banda a banda de la plaça, acompanyaven els “passo dobles” o inclòs els tangos al més ballarucs, que es vestien amb les seves millors gales.

Llàstima que amb la gent que ha anat deixant el poble, s’ha anat perdent aquesta manera de entendre la vida, però mai se sap! Igual algun dia aquest estil de vida torni a resorgir. Mentrestant sempre ens quedaran els records…

(Eulàlia Oliva Ventayol)