En la literatura de Jacint Verdaguer (Folgueroles 1845 Vallvidrera 1902) hi ha alguns poemes que fan referència a Ripoll i al Ripollès.
El cant onzè de Canigó, que porta per títol Oliba, conté uns versos que descriuen la Portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll. L’estrofa sens dubte més emblemàtica és la tan coneguda que fa:
Set cants misteriosos té’l poema,
set florons que durá en sa diadema
Santa María de Ripoll al front.
set cels de pura y divinal bellesa,
la Biblia al cor de Catalunya impresa,
present, passat y esdevenir del món.
En estrofes successives, el poeta va descrivint les escenes i figures que componen aquesta bella al·legoria de la iconografia romànica catalana inspirada en els llibres sagrats. Del Canigó han dit els especialistes que, des del punt de vista narratiu, és superior a L’Atlàntida.
També s’esmenta Ripoll en el cant dotzè, titulat La creu del Canigó
L’esbart del cel de Monegals eixia,
quan ja la marejada
de moros decreixia
i a on nasqué Ripoll, a la besada
del Ter i del Freser,
en illa gerda eix monestir bastia,
de Catalunya baluard primer.
Dins del llibre Pàtria trobem l’interessant poema Lo Ter i lo Freser. En aquest poema airós, juganer, sorprèn la imaginació desbordant del seu autor. En aquests versos hi ha una interessant comparació entre la vida humana i els cursos d’aigua d’ambdós rius. L’afany, la rivalitat, el diàleg són resultat de l’antropomorfització d’aquests dos germans “bessons”, el Ter i el Freser, que a Ripoll s’ajunten:
Lo Ter i lo Freser una aspra serra
tingueren per bressol,
bessons que vegé nàixer de la terra
la llum del mateix sol.
Si vinguesses amb mi, com jugaríem digué
lo riu Freser a son germà amb
les pedres i flors que trobaríem
tot rossolant del Pirineu al pla. i a mi em plauen més que els plans.
Si anem plegats, no en trobarem pas gaires
respon l’altre dels rius.
anem cada u per ell, com nois rodaires
que van a cercar nius.
I afegeix, refiat de sa llestesa,
lo Freser: Qui a Ripoll arribe abans
pendrà a l’altre lo nom i la riquesa.
això també s’estila entre els humans.
La pàtria que dóna títol al llibre on s’emmarca Lo Ter i lo Freser -era, per a
Verdaguer, la seva llengua. I dins d’aquest mateix aplec hi ha un altre poema que
també parla de Ripoll, el tan conegut La plana de Vic, dedicat a “L’esbart de sos
poetes”, concretament una estrofa en què diu:
¿Sant Jordi guarda encara ses lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
¿Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l’arbre de la pàtria s’acaba d’esbrancar?
Una altra obra essencial són els Goigs de Santa Maria de Ripoll, que trobem en el recull Aires del Montseny, en què el poeta explica el passat de Ripoll i ensems el de Catalunya, al·ludint a figures senyeres com el comte Guifré el Pelós, el bisbe Oliba, etc. A la Mare de Déu del monestir, Verdaguer s’hi refereix poèticament com “de la pàtria bella Aurora” perquè sabut és que la trajectòria de Ripoll es troba vinculada als moments clau de la història de la nostra nació catalana.
Encara en altres poemes verdaguerians trobem referències esparses sobre Ripoll. Per exemple en el poema La goja de Mirmanda. Quant a la prosa, destaca, d’una banda, l’article Lorers espinosos (5 d’agost de 1897), de l’aplec En defensa pròpia, article en què mossèn Cinto explica que el dia 21 de març de 1886, en la inauguració de les obres del monestir de Ripoll, fou coronat “en nom de Catalunya” pel senyor bisbe de Vic (diu: “confesso que, si hagués vista venir aqueixa cerimònia, no m’hauria acostat a Ripoll de dues llegües”), i, d’altra banda, en l’aplec de Rondalles hi ha la que duu per títol Les relíquies de Sant Eudald.
En fi, tot plegat és prou conegut, però val la pena d’adonar-se que Ripoll estimulà el poeta i el motivà en diverses ocasions. Mossèn Cinto Verdaguer es mereix, doncs, de ser recordat entre nosaltres.
Carles Riera i Fonts (juliol del 2002)
Pas a pas per Catalunya 