A la segona meitat del segle dinou, en plena revolució industrial de Catalunya, comencen a créixer al costat del riu Llobregat al seu pas pel baix Berguedà petites filatures que aprofitaven l’aigua del riu per produir l’energia que calia per moure les màquines.
A diferència de les fàbriques del Vallès, les anomenades “vapors”, que treien l’energia de cremar carbó, a la conca del Llobregat l’energia era hidroelèctrica amb turbines Fontaine i només s’utilitzava el carbó per a funcions auxiliars.
Per tal de garantir el cabal d’aigua necessari, les fàbriques havien de demanar la concessió de l’ús dels cabals del riu. Bàsicament, es va instal·lar una fàbrica allà on hi havia un meandre del riu d’entitat suficient per permetre la construcció d’un canal per moure les turbines.
Ben aviat, seguint el model britànic, es varen construir vora les fàbriques grups d’habitatges pels treballadors i les seves famílies, naixent així les colònies tèxtils.
Les primeres vagues generals del sector tèxtil, a la dècada del 1850, varen impulsar els “amos” a evolucionar les colònies creant així una sèrie de serveis bàsics al voltant de la fàbrica.
Les colònies van passar a tenir, a més dels habitatges per les famílies dels treballadors, economat, escoles, guarderia, església, sala de cinema i teatre, dispensari mèdic, etc.
També es varen crear mutualitats per cobrir l’assistència sanitària, les baixes laborals i les morts dels treballadors.
La colònia evolucionada era com un petit poble, força aïllat dels nuclis urbans veïns i per tant també de l’agitació social creixent a l’època.
Era allò que modernament s’ha anomenat el “paternalisme industrial”. A canvi de la tranquil·litat social, els “amos” invertien part dels beneficis en millorar les condicions de vida dels “seus” treballadors. La vida a les colònies gaudia d’unes condicions inconcebibles avui dia però força correctes en comparació a les d’altres sectors de les classes treballadores en aquells anys llunyans.
La vida de les colònies va ser força accidentada, seguint la tendència dels canvis polítics i socials.
Després d’uns anys molt bons passada la guerra de Cuba, amb una economia ja molt basada en la exportació varen patir un fort sotrac amb la Gran Guerra entre 1914 i 1918, per l’enfonsament del mercat europeu.
La Gran Depressió que s’inicià al 1929, seguida dels conflictes socials dels primers anys 30 (que varen marcar un divorci definitiu entre amos i obrers) i la Guerra Civil de 1936, varen tocar de mort tot el teixit industrial del Llobregat.
La “pau social” a cop de garrot que va imposar el franquisme va propiciar un intent de reproduir el model del paternalisme industrial, però ja no va ser el mateix per la forta divisió social que es palpava tot i la repressió.
Finalment, les successives crisis econòmiques i socials sumades a la incapacitat d’una classe empresarial sobrevinguda per adaptar les empreses als nous temps, varen precipitar un rosari de fallides sobretot a la dècada de 1980. Cent anys va durar la història.
Ara ens queda un patrimoni excepcional per la qualitat arquitectònica d’alguns edificis, especialment les esglésies (com la de la Cal Pons), algunes cases dels amos i directors i escoles com la del Guixaró.
Val la pena visitar llocs com el Museu Colònia Vidal, a Puig-Reig, el centre d’interpretació de Viladomiu Nou, a Gironella, o el conjunt d’església i torres de Cal Pons també a Puig-Reig.
Per visitar a peu el patrimoni industrial de l’alt Llobregat es recomanable seguir el PR C-144, que ens permet visitar les principals colònies. Son uns 28 Km que es poden fer sense dificultat.
***
Per agafar forces, al Berguedà hi ha tres plats que s’han de tastar: els pèsols negres, el blat de moro escairat, i les patates emmascarades.
Els dos primers cada vegada costen més de trobar, i fora del Berguedà ja és gairebé impossible, però si els trobeu, valen el viatge!
(Manel Fernández Prat)
Les coses que més m’agraden de St. Carles són el passeig marítim i visitar la llotja de peix. És un poble molt bonic i on he gaudit de molts bons moments.
Pas a pas per Catalunya 
