20 La Noguera

La convocatòria

La propera sortida serà a la comarca de La Noguera. La passejada serà molt original i tindrà detalls que us agradaran molt. Quedem a les 9:45 (puntuals) al poble de Camarasa.

Des de Barcelona heu de comptar gairebé 2 hores bones amb el cotxe. Potser el consells per aquesta sortida és que no badeu i porteu força aigua (no sabem com anirà el tema calor)

Mapa Ruta Camarasa-Alòs: és un recorregut senzill tot vorejant el riu Segre al seu pas per l’Estret del Mu o Gorja del Segre. L’inici de la ruta, i on caldria deixar els cotxes, seria a la Central Hidroelèctrica de Camarasa, i el final de la ruta seria a Alòs de Balaguer.

Mapa Ruta Camarasa-Alòs

Alòs és un poblet molt bonic i molt frondós (està ple de fonts i hi neix un riu), té un castell en ruïnes que probablement visitarem i disposa de diferents llocs amb barbacoes, bancs i taules per poder dinar.

****************

El Josep Maria i la Rosa que són d´Artesa de Segre ens faran d´amfitrions.

Us envien la salutació per donar-vos la benvinguda a la comarca:

Benvolguts amics del Pas a Pas per Catalunya,

sigueu benvinguts a la comarca de La Noguera. Una de les comarques més extenses de Catalunya, que com qualsevol altra de les comarques del nostre país esta plena de rutes interessants per poder-la descobrir.

Nosaltres us proposem una ruta una mica desconeguda per la gent que no són de la zona, però, no per això menys interessant que altres de més conegudes, diuen que molt cops el que és desconegut genera curiositat i sorpresa i aquests són dos dels objectius d’aquesta ruta.

La Noguera s’estén a l’oest del nostre país i fa frontera amb l’Aragó a ponent. La ruta que ús proposem va de Camarasa a Alòs de Balaguer, dos petits municipis del centre de la comarca, tot seguint una part força desconeguda del riu Segre en concret el Congost de Mu.

És una ruta que té molts dels elements que demanem en les nostres sortides; Trobarem ponts penjants, desnivells amb unes vistes espectaculars, trossos del sender clavat a les parets de les roques que conformen el congost i … aigua, molta aigua, doncs des de l’inici del recorregut i fins al final tindrem al Riu Segre de company de viatge i un cop arribats a Alòs de Balaguer l’aigua apareixerà en forma de fonts i d’un petit riu que desemboca al Segre i del qual podrem veure’n el seu naixement.

Un cop haguem arribat a Alòs de Balaguer tindrem temps per descobrir aquest petit poble que nosaltres sempre diem que és un dels oasis de la nostra comarca, on l’aigua i la verdor abunden tot l’any, de la ma d’un dels seus habitants.

Espero que gaudiu d’aquesta ruta, que tot sigui dit de passada, està pensada perquè la pugui fer des del més gran al més petit de la família, i ens puguem conèixer el diumenge 20 de setembre a Camarasa, punt de trobada per l’inici de la ruta.

Fins diumenge.

Josep Maria i Rosa


Vivències d’Anya

Quan parlo de la Noguera, m’evoquen els records d’estiu o vacances de la meva infància al poble d’Anya, on vaig passar molts bons moments de descobriment i certa llibertat, prohibida a ciutat.

Sempre he sigut amant dels animals i el món rural, i aquest poble ho tenia tot.

La combinació de la gent … la sra Concepció, el sr Jaumet amb un sac sempre a l’espatlla ple de ves a saber , la sra Dolores , el sr Benito que era la botiga ambulant (venia amb furgoneta i pitava quan arribava a la plaça per avisar que el pa o el detergent encarregats el dia abans eren allí) perquè a Anya no hi ha cap botiga… l’olor del bestiar, de les llars de foc o les cuines de llenya… em desperten certa anyorança d’un passat, ja massa llunyà, que lamento, potser no viuran les meves filles.

Recordo els pagesos arribant dels horts, suats, bruts i amb cabassos plens de “tomatas” bledes, carbassons… i amb els tractors que venien de llaurar, per tornar-los a aparcar després d’una dura jornada de treball. El Jaumet fent-se el seu propi vi en un racó de la plaça, on aixafava el raïm amb uns peus castigats per una vida no gens fàcil.

foto 5

Ara el poble ja està tot asfaltat, les cases pintades i arreglades, i realment està molt bonic. Però ja no fa l’olor de les ovelles que ens donaven la benvinguda des de l’entrada del mateix poble on hi havia el corral, ja no hi ha gent als portals de les cases xerrant sobre la collita o la pedregada que s’acostava per la banda del Montsec, ja no se senten el cloqueig de les gallines… Ha perdut aquella essència que l’elevava a la categoria de POBLE…

foto 4

La pols que aixecava el pare, quan amb el Citroën de l’època, deixava la comarcal i entrava en aquell camí de carro , amb el cartell que anunciava “ANYA 2Km” la sang em tornava a bullir.

L’endemà per fi la llibertat!!! Ja podia voltar per tot arreu sense haver de vigilar els cotxes, els semàfors, el vestidet planxat… podia anar esparracada i embrutar-me el que volgués. Anava de casa en casa a avisar que ja èrem allí els de “Barcelona”, i a cada casa em donaven que si ametlles garrapinyades, que si pa amb oli… i en alguna casa, fins hi tot jugava d’amagat amb els tractors de joguines, que tenien els nens de la casa en el seu corral, jajaja. Amb els anys ho van saber i vam riure plegats, (-ja deia jo que em trobava l’oruga fora de lloc!! Em va dir el Jordi)

També acompanyava la sra Vepeta a donar menjar als tocinos i quan no em veia (o això em pensava jo) els tocava sempre que es deixaven.

paxoco

Amb els meus germans ens ficàvem a dins del corral de les ovelles quan no hi era el Ceferino (el pastor) i perseguíem les ovelletes petites fins que n’agafàvem alguna i li fèiem carentonyes abans de deixar-les anar un altre cop… feiem laberints en els camps de blat ja crescuts, i jugàvem a trobar-nos. També recordo els berenars de pa amb xocolata de pedra d’Agramunt.

foto 1

I després les trobades a les muntanyes de bales de palla emagatzemades al costat del camp on jugàvem a veure qui saltava de més amunt…

Les nits d’estiu, la plaça d’Anya era plena de vida. Tots els grans del poble, es duien la seva cadira de casa i s’asseien en dos o tres taules a jugar a la botifarra, mentre tots els nens jugàvem pel poble a amagar o a cavall fort o ja ni recordo… fins que passava qualsevol encarregat a tancar un per un els pocs llums que il.luminaven el poble i avisava que era hora de retirar-se i la plaça quedava deserta.

També recordo la festa major; pels més petits hi havia curses de sacs, de bicicletes, trencar l’olla, clavar-li una mossegada a una poma que penjava d’un fil sense tocar-la amb la mà… i de premi caramels per a tots i copes per als més espavilats.

A la nit, la plaça amb el músic enfilat a un remolc de pagès que li feia de tarima, tocant l’acordió, i les llumetes de colors al balcons de les cases de banda a banda de la plaça, acompanyaven els “passo dobles” o inclòs els tangos al més ballarucs, que es vestien amb les seves millors gales.

Llàstima que amb la gent que ha anat deixant el poble, s’ha anat perdent aquesta manera de entendre la vida, però mai se sap! Igual algun dia aquest estil de vida torni a resorgir. Mentrestant sempre ens quedaran els records…

blat

(Eulàlia Oliva Ventayol)


El David fa la campanada

La Concepció, la Mateua, la Bàrbara i la Miquela parlen des del campanar i es pregunten com es que hi ha gent que no volen que sonin les campanes durant la nit. A Os de Balaguer, terra de trobada de campaners, això no es pot entendre. Tota la vida, el campanar ha fet companyia a la vida del poble marcant el ritme de les hores i de la vida en general (batejos, morts, avisos de tempesta o de foc, celebracions religioses,…). Ahir, per exemple, van ser llençades al vol la vigília de San Salvador, un dia de festa grossa al poble.

dm2

Enguany, el passat Abril 2015, a Os es va celebrar la XXVIII trobada de campaners. Va ser tot just després de Sant Jordi. És una festa de cap de setmana, cosa que permet que s’aplegui gent de tota Catalunya així com representants de França i d’altres racons d’Espanya. Amb el temps aquesta trobada ha anat evolucionant. No hi faltaran mai les demostracions de tocs de campana, l’espai pels petits aprenents de campaners, la reunió anual de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya o un bon dinar popular. Fa unes poques edicions s’hi ha incorporat l’element reivindicatiu anomenat “Un toc de campana per…”. L’any passat va fer-se per una malaltia rara anomenada Atàxia de Friederich i aquest any ha estat centrat en l’esport femení al país.

Personalment, he viscut un parell de trobades que m’han deixat bons records a la memòria. El record més viu és el del procés de fer una campana des de zero. Tinc flaixos de la construcció del motllo a terra, el metall fos al roig viu caient sobre el motllo, el temps d’espera per a que es refredés, el procés de desmotllar-la i de com va quedar pendent de polir i de ser batejada… Potser casualitat o no, però feia poc que havia vist una pel·lícula anomenada Andrei Rublev que tenia escenes similars, encara que a una escala més bèstia. Un altre record que em va frapar va ser l’arribada d’un gran camió d’origen francès que portava al seu remolc un carilló portàtil impressionant. Ens van fer un concert de primera. I la pinzellada final va ser veure el poble ple de gent, bategant de vida.

A Os no tot s’acaba amb la festa dels campaners. També hi trobareu el Castell “Os Malignum Castrum” i a la sala gòtica del castell hi ha el Museu de Campanes de Catalunya. Pels que vulguin fer una petita excursió també es pot visitar la Cova dels Vilars amb 28 pintures rupestres de l’Edat de Bronze. Altres visites que us recomanaria de la comarca són: el Monestir de les Avellanes, el Parc Astronòmic del Montsec, l’embassament de Canelles o la Cova Negra de Tragó. A la Noguera hi ha molt per veure abans que un s’hi avorreixi.

(David Menta)

Nota: Concepció, Mateua, Miquela i Bàrbara són els noms de les campanes d’Os.

www.trobadacampaners.com

www.osbalaguer.cat

www.osaventura.catdm1

www.lleidaitu.com/campaners

www.parcastronomic.cat


Recull fotogràfic

La Noguera

veure’n moltes més! 


Entre la Noguera i l´Urgell, el pilar d´Almenara

Miro des de la finestra de casa i allí al fons, com sempre, just en la línia de l’horitzó, un punt gris que ressalta, una antiga torre de guaita, el que queda d’un castell perdut. Es el pilar d’Almenara… me n’hi vaig!

aa

Aprofitant que és d’hora, quan a l’estiu la calor encara no apreta, agafo la bicicleta i enfilo el camí que des de Les Ventoses porta a Castellserà.

Creuo la carretera que va d’Agramunt a Balaguer i seguint pel camí de terra deixo enrere la masia de cal Ponç i continuo pujant fins arribar al punt on el camí s’aparella amb el canal d’Urgell per creuar junts, canal i camí, un per baix l’altre per dalt, la serra d’Almenara.

M’aturo i contemplo l’immens tall que van haver de fer a la serra, a pic i pala, per que passes l’aigua del canal. Es com un congost artificial de parets gairebé verticals, plenes de nius d’ocells que aprofiten la seguretat que els hi dona un lloc de tant difícil accés per procrear, i a baix al fons del barranc, l’aigua, molta aigua, quina impressió!!

Aixeco la vista, miro el paisatge al meu voltant, no hi ha res, tant sols terra resseca i un sol que crema. Fora del congost, silenci total, la vida on és? Soc a un altiplà dalt de la serra, sóc al desert! un desert que porta per nom Les Planes, que te l’aigua a tocar i es mor de set.

Fujo cap al cim de la serra i després, avall fins que camí i canal tornen a quedar a la mateixa alçada, llavors m’aturo, davant meu el paisatge es un altre, torna a ser verd, ha arribat l’aigua, ha arribat la vida, al fons Castellserà, l’Urgell.

Avanço uns metres i agafo el camí que acompanya el canal per la banda dreta i el vaig seguint fins arribar a la carretera que va d’Agramunt a Tornabous, tombo a l’esquerra direcció Agramunt, creuo el canal. A la meva dreta queda el llogarret d’Almenara Alta, no te cap carrer, només una plaça tancada per tres costats.

Uns dos kilòmetres mes endavant giro a la dreta i enfilo cap el Pilar, aquell punt gris que veia des de casa, ara una torre que s’aixeca majestuosa davant meu, hi pujo, el dia es clar, i des de dalt puc distingir a la llunyania la Seu Vella de Lleida, les muntanyes de Montserrat…era una torre de guaita i quina vista, Deu meu!!

Segueixo per la carretera cap a Agramunt, poble de torronaires, encara a l’Urgell, i un cop allí, agafo la carretera que porta cap a Balaguer, set kilòmetres més i ja sóc a casa a Les Ventoses altre cop a La Noguera

aaa

Distància aproximada del recorregut 23 kilòmetres.

(Ramon Bertral i família)

 


Per fi han arribat les vacances de Setmana Santa!

Hem fet maletes i… cap a Anya falta gent!

Pugem al cotxe i sortim de Barcelona per la Diagonal, agafem la A-2 i, en una hora llarga, ens plantarem a La Noguera. Quan passem per Jorba, el David i jo, recordem les interminables caravanes que havíem de fer abans de les obres de l’autovia. El Pau i l’Elena van als seients del darrera escoltant música amb els auriculars posats. Seguim fent carretera fins a Agramunt. Si anem bé de temps, baixem a fer un tastet de torrons i a fer una ullada a les mones de pasqua que tenen exposades a la casa Vicens. Arribem a Artesa de Segre i, tot i que portem el maleter del cotxe ple, parem a fer les primeres compres de subsistència (a Anya no hi ha botigues). Comprem un pa de quilo fet al forn de llenya, d’aquell que encara que passin els dies, segueix sent boníssim i, si en queden a la botiga, també agafem uns panadons d’espinacs que estan per llepar-se els dits!

Set quilòmetres més… i ja hi som… Ja som a Anya! La casa està freda perquè porta tot l’hivern tancada. Obrim finestres i portes per ventilar mentre descarreguem el cotxe i endrecem el menjar a la nevera.

1

Ara sí, ara ja podem agafar les bicis que estan guardades al garatge, per anar a fer la volta al terme d’Anya. Primer, això si, el David revisa les rodes de les quatre bicis. Preparem quatre coses de subsistència: una manxa, una ampolla d’aigua i l’Aspivenin!!! (L’”aspivenin” és una xeringa que fa el buit per a aspirar el verí de serps i insectes (després de que l’Elena un dia topés amb una serp al mig del camí, i que se li posés, donant bots, entre els radis de la roda de la bicicleta, no ens deixa sortir d’excursió sense això!). Sortim pedalant tots quatre i anem deixant el poble enrere. Seguim el camí del cementiri que passa entre camps de blat i cereals… en aquesta època els camps estan verds, el blat aixeca ja dos pams de terre, i si fa vent, el moviment de les espigues del blat, recorda les onades del mar. M’agrada parar i contemplar aquest entorn privilegiat: estem rodejats de prats, camins, muntanya, verd per tots cantons… al fons divisem el Montsec, i el Montmagastre, el cim que sense arribar als 800m d’alçada, es fa veure entre boscos, masies i sembrats. L’estiu passat vam pujar fins al seu castell, i aquest any, el Pau comenta que vol tornar-hi.

Les vores del camí son plenes d’esparregueres i, si ens hi estem una estona, comencem a trobar més d’un espàrrec… quina il·lusió que fa trobar espàrrecs! (la mateixa que ens fa collir mores a l’estiu pels mateixos camins on som ara). Quina llàstima que no hem agafat cap bossa per a portar-los cap a casa. Demà tornarem preparats: farem truita d’espàrrecs per sopar.

Untitled13

Segon dia .

Estant a Barcelona, ja els vaig proposar a la família d’anar a veure al meu amic Pere al Monestir de les Avellanes. El Pere és un germà marista que ara viu allà, per tant, a la tarda pugem al cotxe, i sense sortir de la comarca, anem cap a les Avellanes, un monestir que està a tocar d’Os de Balaguer. Tot i la pau que es respira al monestir, aquests dies hi ha força moviment, ja que és ple de grups de joves que celebren la pasqua allà. El Pere està molt content amb la nostra visita. L’hem vist feliç i enfeinat amb tanta gent, així que deixem que ell segueixi amb la preparació de la pasqua, i nosaltres, després d’estar una estona petant la xerrada amb ell, tornem cap a Anya.

Tercer dia .

Com que ahir no ens vam cansar gaire, avui farem una excursió amb bicicleta que ja fa temps que tenim pendent: anirem fins a Ponts passant per la vora del canal d’Urgell.

Creuem el riu Segre per un pont de ciment que va fer un amic pagès, per a poder passar amb el tractor cap als camps de l’altre costat del riu. Fa sol i calor, per tant parem a remullar-nos una mica. L’aigua del riu baixa gelada!

Als pocs minuts d’anar pedalant pels camins estrets i plens de pedres que envolten el riu, arribem a un camí més ample, planer, i gens transitat que va seguint tot el canal d’Urgell.

4

Tenim un bon tros pedalant. Arribem a la presa del canal i parem per a immortalitzar el moment amb un “selfie”. Estem cansats i contents alhora. Seguim fins a Ponts? No tenim gaire idea de quanta distància ens queda per arribar-hi, suposem que no gaire, però clar, deprès haurem de tornar! Decidim tirar endavant amb el pla inicial i, apa! A seguir pedalant!… i per fi, després de dos hores d’haver sortit d’Anya arribem a Ponts… ho hem aconseguit! Ara ens apalanquem una bona estona a la rambla del poble, i dinem els entrepans que portem a la motxilla.

La tornada de Ponts a Anya és cansada, però se’ns fa més curta que l’anada.

Quart dia.

Avui, diumenge de pasqua, baixem a missa a Artesa de Segre. Al sortir, les Caramelles canten a la plaça de l’ajuntament.

Recordo quan era joveneta, ja fa uns anys (be, no masses, no us penseu!), que el mossèn pujava a dir la missa a l’església d’Anya. Les caramelles les cantàvem a la plaça d’Anya i, quan acabàvem, hi havia coca i mistela per a tothom. Després, els cantants i els que teníem ganes de seguir la gresca del diumenge, pujàvem als cotxes i fèiem ruta amb el mossèn per uns quants pobles de la comarca (Alentorn, Gàrzola, Sta Maria de Meià…). A cada poble cantàvem i ens obsequiaven amb més coca i galetes. Al migdia tornàvem cap a casa.

Nosaltres menjarem avui la mona: els padrins de la família exerciran avui el seu paper. La gent de la comarca la menjarà demà, es reuniran en grups de famílies i d’amics, i sortiran a celebrar dilluns de pasqua a alguna ermita o a qualsevol lloc fora de casa, però per a nosaltres, demà dilluns serà dia de tornada a Barcelona: farem bosses, tancarem la casa, i pensarem en el proper cap de setmana que tinguem lliure d’activitats extraescolars, feines i altres, per a programar una altra escapada a LA NOGUERA.

(Montse Oliva)


 

Cloenda: rribat les vacances de Setmana Santa!

Darrera, la plana de Lleida i els fruiters; davant, el Prepirineu amb la Serra calcària del Montsec i els seus tres sectors, Rúbies (amb la major quantitat de fòssils de Catalunya per cm2), Ares (amb el Parc astronòmic del Montsec i la pràctica de vol lliure), i Estall.

Acompanyats pel Josep Maria i la Rosa, amfitrions de la trobada, iniciem el pas des de la presa i central hidroelèctrica del pantà de Camarasa. En fila índia caminem per una passarel·la metàl·lica sobre el riu Segre i ens endinsem a la Gorja del Segre o Congost del Mu. Sorprenent inici! Enmig d’un silenci feréstec i avançant per desnivells plens de romaní, boix i ginebró, quasi esgotem la targeta fotogràfica captant el pont penjant de fusta des de tots els angles; les espectaculars parets retallades pel dia clar i assolellat i el seu reflex sobre l’aigua, el vol circular dels voltors, les diferents perspectives i profunditat del Congost, i el recorregut del riu Segre, avui marronós per les darreres pluges, que no ens permet veure lluços, barbes ni carpes. Fem una petita aturada a l’Espadella per agafar aigua fresca de la font, fer un mos i retratar el grup.

Reprenem el pas per trobar-nos amb en Bep que ens guia pel tranquil poble d’Alòs de Balaguer, durant l’hivern habitat per 80 persones i on el 100% dels vots de la consulta del 9N van ser favorables al sí. Iniciem el recorregut a la Font del Prat, on l’aigua brolla de sota terra i desemboca al Segre, i per carrers costeruts i cases datades del 1830, arribem a l’Església romànica de Sant Feliu, que conserva dos retaules de pedra policromada del segle XIV restaurats; el de Sant Feliu, bescanviat durant la guerra civil per un sac de mongetes. S’estan acabant de restaurar la imatge de Santa Anna i un rellotge de bronze de 1720 que funciona amb els mecanismes originals. Seguint la passarel·la sobre l’antic cementiri, arribem a la Sala d’exposicions on es guarden disset discs vertebrals de la cua d’un Ictiosaure, d’ara fa 190 milions d’anys, de sis metres de llargària; el primer disc trobat fa dotze anys per un veí d’Alòs a les muntanyes de Carbonera. En Pep explica que la Cova de El Parco fou descoberta l’any 1974, i des del 1987 un equip de la Universitat de Barcelona excava cada any el jaciment. Deixant enrere el poble, pugem dalt d’un turó per visitar el Castell d’Alòs, del segle XI, un dels més grans de la zona, que conserva una torre de guaita, sales en dos nivells i part de la muralla. Val la pena pujar també per gaudir de les vistes del Congost i veure a la llunyania l’Ermita de Sant Miquel, que fou rellotge solar per a la pagesia del municipi.

Sortida molt variada i interessant!, acompanyada de llargues xerrades i tancada amb un bon vi, l’Esquirol, elaborat per la família de la Rosa. Moltes gràcies als organitzadors, una vegada més!

(Mònica Carreras)

descargadescarga (1)