18 i 19 Cerdanya i Ripollès

La convocatòria

Hola amics,

per fi aribem al final de la segona temporada i tal i com vam fer l´any passat farem un altre doblet pel Pirineu. Les comarques que coneixerem aquest cap de setmana seran les de la Cerdanya dissabte i el Ripollès diumenge.

La proposta serà quedar dissabte a les 10:00 del matí a Dorres (és un poblet de la Cerdanya francesa que està just al nord de Puigerdà, prop de Ur). Arribar fins allà des de l´àrea metropolitana de Barcelona no ens porta més de 2:30 hores.

La caminada des d´allà ens portarà al monestir de Bell-lloc, turonet a tocar de Puigerdà amb molt bona vista i aire agradable. Tota la ruta són uns 8-9 Km aproximadament i amb un desnivell d´uns 450 metres.

Tot i que s´espera calor, part de la pujada és per zona de l´obaga (no així al cim que no té arbres). El nostre contacte serà l´Anna Terrades.

En arribar de l´excursió anirem cadascú a l´allotjament que haurà triat (us enviem un llistat de propostes d´on anar).

Per sopar anirem a algun lloc però caldrà tenir una previsió dels que serem per fer una reserva a algun lloc. Ens aniria molt bé saber els que serem. Seguint el consell de la Caterina, us demanem que ens envieu un correu a jgaschblasi@gmail.com indicant si vindreu el cap de setmana i quants sereu per comptar-vos pel sopar)

Llivia

Llocs on dormir a la Cerdanya.

A Puigcerdà: fondes grans sense problemes per trobar lloc (fonda Alfonso, la Muntanya o Rita Belvedere)

Altres opcions: apartaments de poca cabuda a Bolvir com a Ridolaina com a Les Pareres.

-Mas d’Aravó: masdaravo.com, Mireia tf 679 788 130 – 17539 Talltorta, Bolvir, La Cerdanya

-Casa de colònies Ridolaina: www.ridolaina.com, 973293003- Cal Piltre, Sta Eugènia-Bellver de Cerdanya, mail: coridolaina@gmail.com

-Cal Pascual:  http://www.lespererescalpascual.comcalpascual@gmail.com, tf 972881061

Albergs:

– Alberg de Planoles.  Hi ha molt lloc disponible.  Telf.  972.73.61.77. Preu x adult amb sopar+dormir +esmorzar = 23.85 euros. Nens de 0 a 3 anys gratis,  de 4 a 6 anys 50% sobre el preu adult,  de 7 a 13 anys 25% sobre preu adult

– Albergs de Llívia i La Molina tb hi haurà lloc i els preus són els mateixos.  Ho confirmarem
Telf Alberg Llívia: 972. 14.63.41
Telf Alberg La Molina: 972.89.20.12

DIUMENGE

Nuria

Diumenge al matí volem començar a caminar a les 10h del matí pel Ripollès. L´acostament des de la Cerdanya el farem per la collada de Tosses. En 1 hora llarga s´arriba des de la Cerdanya (a Ribes de Fresses heu d´agafar el trencall fins a Queralbs). D´aquí farem l´aproximació fins la collada de Fontalba (a quinze minuts en cotxe de Queralbs). Us oferim una excursió amb molt poc desnivell (uns 100m) que ens portarà en una passejada amb bones vistes fins la vall de Núria. El temps de la passejada és d´unes 2 hores.

A Núria farem parada i fonda i ens relaxarem, explicarem històries, posarem el cap a l´olla els que vulguin, saludarem a sant Guils i la Núria… i dinarem.

En acabar baixarem caminant per les gorges de Núria, que és un camí de descens fins a Queralbs, d´un gran desnivell (uns 700m) però molt agradable, que ens portarà en unes 2 hores més fins a Queralbs on tindrem els cotxes esperant. Pels que prefereixin fer el descens amb cremallera, tenen la possibilitat de fer-ho sense cansar-se tant.

Després el cafè imprescindible i cap a casa que falta gent. Volem que sigui un cap de setmana agradable i que ens deixi a tots un bon record.


“La Cerdanya” de Pau Vila i les valls glacials dels afluents de la dreta del riu Segre

La Cerdanya és una terra gairebé plana situada al cor mateix del Pirineu i envoltada de cims. Venint des de Barcelona, havent atravessat les estretes i aspres valls del Rigart, ens sorprèn el paisatge badat a l’entorn de la plana en dues rengleres de muntanyes a la dreta i a l’esquerra. El riu Segre atravessa la comarca de llevant a ponent i recull les aigües dels rius i torrenteres que descendeixen a la Plana.

El rengle de muntanyes de la dreta s’estén des del massís del Carlit 2.921 m, puja als altiplans de Campquerdós a l’altra banda de la estreta vall del riu Querol, segueix la línea de la frontera amb Andorra. Va a trobar el cim de la Tossa Plana de Lles 2.916 m, arriba fins al massís del Port Negre 2.761 m. Els rius i torrenteres tallen els vessants d’aquestes muntanyes amb canals més o menys fondes. El relleu ha estat esculpit per l’acció de les masses de glaç a manera de casquet en els replans. També per la formació de circs de muntanyes i conques d’alimentació de les llengües de gel vers les parts baixes de les valls.

“…en els aiguavessos del Segre, velles jasses glaciars d’antigues congestes, algunes de les quals estotgen encara solitaris estanyols, com els del circ dels Engorgs o el doble dels estanys Mal i Malniu, a 2.250 m, entre els últims pinetons i els pasturatges més gemats. Més enllà, a l’altra banda de la fonda vall glaciar del riu de la Llosa, i fins al riu d’Aransa, sota la glacera escantellada horrorosament, que cau quasi a pic pel cantó d’Andorra, els aiguavessos cerdans guarden encara en llurs més alts replans un seguit de petits estanys, com els de Vallcivera, de la Muga i de la Pera, els quals vistos des dels cims que els dominen són com gotes de rosada en verdes corol·les esbadellades.”

Amb aquestes paraules del llibre “La Cerdanya” descrivia el geògraf Pau Vila el relleu treballat per l’acció dels gels quaternaris. “La Cerdanya” veia la llum l’any 1926. Va ser un primer pas en l’evolució dels estudis geogràfics a Catalunya i també la confirmació de l’interès que despertava l’estudi del Pirineu ja des de finals del segle XIX.

La morfogènesi glacial ha tingut lloc en part a través de glaceres de vall de tipus alpí. Si deixem per millor ocasió les valls del riu d’Angostrina i del riu Querol, tres foren les valls d’aquest tipus a Cerdanya: vall Tova, drenada pel riu Duran, vall del riu de la Llosa i vall del riu Arànser. Aquesta acció de les glaceres de vall es combina amb l’acció d’altres tipus de glaceres. Un d’ells és la glacera anomenada mixta, és a dir, la combinació de l’acció del gel per lliscament i per expansió per entrar en contacte amb altres masses glaçades. La glacera mixta és la de la Tossa Plana de Lles.

La glacera de la vall Tova tenia una longitud de 3,6 Km. A la rodalia de Girul, a 1.620 m, trobem la morena externa de la glacera. La morena és el dipòsit que ha deixat la glacera quan es contrau. N’hi ha de diferents tipus frontal, lateral… La glacera de vall Tova tenia una única conca d’alimentació, Els Engorgs, orientada NO-SE. Avui la conca o circ glacial conté sis petits llacs. Està envoltada pels següents cims: Bony de Manyer 2.788 m, pic de Calm Colomer 2.865 m, pic dels Engorgs 2.834 m i Puigpedrós 2.911 m. Un segon circ situat entre Puig Pedrós 2.905 m i el pedró de la Tossa 2.695 m conté els llacs de Mal i Malniu. Aquest circ es troba separat del circ d’Engorgs per la serra de Llasa i la coma Pregona. Les aigües procedents de Mal i Malniu s’uneixen al cabal d’Engorgs dessota el poble de Meranges, a 1.539 m.

La glacera de la Llosa era la més gran de les tres. Els gels s’acumulaven en tres conques d’alimentació: En Gait, Montmalús i Vallcivera. A l’àrea d’En Gait hi ha dos petits estanys. A Montmalús n’hi ha quatre. I a Vallcivera, mitja dotzena. Tenia una longitud de 12,2 Km i el seu marge extern arribava fins a Ambret a 1.240 m.

La glacera de l’Arànser tenia una longitud de 6,5 Km. El marge extern de la glacera es trobava 600 m més amunt del poble d’Arànser, situat a la cota 1.150 m. Presentava un recorregut mestral-xaloc. Fou alimentada per una sola conca glacial. El circ de muntanyes que envolta aquesta conca rep el nom de circ de la Pera. Els seus màxims cims són: el planell de la Valleta 2.662 m, pic de Port Negre o de Monturull 2.761 m, pic de Perafita o de la Truita 2.752 m i la tossa del Sirvent 2.836 m. El circ de la Pera presenta dues cubetes que avui ocupen els estanys superior i inferior de la Pera. La superfície de l’estany inferior rodejada de pins i d’algun prat és d’una gran bellesa i serenor. L’estany superior es troba 40 m més amunt i és d’anàlogues característiques que l’inferior. La pista que puja fins a l’estany superior de la Pera, descriu tres o quatre revolts fins a situar-se a l’esplanada que hi ha davant del Refugi dels Estanys de la Pera 2.333 m. A l’interior del circ de la Pera hi ha dos estanyols més.

images-2

La glacera de la Tossa Plana de Lles era en realitat un complex de cinc petites glaceres. De llevant a ponent, clot de la Riba, clot de Sassà, clot de l’Orri, clot de Setut i clot de la Caülla. El gel quedava separat pel N. de les conques glacials de la vall del riu Madriu per la cresta de cims: Tossa Plana de Lles 2.916 m, Tossal Bovinar 2.815 m, pic del Sirvent 2.848 m, la tosseta de la Caülla 2.836 m… Les glaceres de clot de l’Orri i clot de Setut alliberaren una important quantitat de material morènic i van arribar a entrar en contacte amb les masses glaçades procedents del circ de la Pera. En el front glacial de la gelera del clot de l’Orri es forma l’estany de l’Orri. En l’abandonament morènic de la glacera del clot de Setut, envoltat per les cotes de Tossal Bovinar 2.815 m i pic del Sirvent 2.848 m, es formen els estanys de Setut i el de Bassut.

(Lluís Badia)


Nosaltres hem viscut al Ripollès

Les muntanyes del Ripollès van ser el primer contacte amb l’alta muntanya del Pirineu Oriental que vaig tenir jo Jaume des de ben petit, ja que vaig anar amb els meus pares, germans, avis i tiets,  a gaudir dels bonics paissatges de Nuria.

De jovenet havia anat amb tren al Ripollés, per fer cims ,travesses, i esquí. També vaig començar a portar el pessebre al Pic de Bastiments, durant més de 25 anysripolles_1

A través del Comité de Refugis de la FEEC vàrem construir i arreglar els dos refugis que té la FEEC al Ripollès, Coma de Vaca i Costabona, ja que nosaltres formàvem part d’aquest comité.

Fa 14 anys vam viure un any i pico a Ribes de Freser on vam conèixer la gent d’ aquesta comarca, ja que vam estudiar, treballar i vàrem apendre tècniques que es van servir per les nostres actuals professions. També vam aprofitar per gaudir del maravellòs paissatge del Ripollès, fent diverses excursions.

(Jaume Campmany i Fina Pons)


Recull fotogràfic de la Cerdanya

Cerdanya

veure’n moltes més! 


Recull fotogràfic del Ripollès

Ripollès

veure’n moltes més! 


Pas a pas… he arribat al Pirineu

Faig referència a una cançó de Lluis Llach, caminem per poder ser  i volem ser per caminar..perquè em recorda el motiu de tot plegat.

A la Cerdanya  hi he arribat després de decidir que volia anar a viure al Pirineu. Estava estudiant per entrar a Correus i poder triar destí…no estava molt clar ni com ni quan ni on…el que sí era clar es que ens n’anavem a viure al Pirineu!

I ja ho  diuen..no serà fàcil! En el nostre cas, va ser un canvi per anar a millor: anar a viure a la Cerdanya. De fet ell, l’Àlex ja hi va ser concebut a la Cerdanya. És un noi de muntanya valent i fort, que no va tenir del tot una infància gaire agradable. Aquí a la Cerdanya potser hi ha viscut els seus millors i pitjors moments dels seus primers anyets de vida..entre aquí i Barcelona. A

Pas a pas…he arribat al Pirineu

Faig referència a una cançó de Lluis Llach, caminem per poder ser  i volem ser per caminar..perquè em recorda el motiu de tot plegat.

A la Cerdanya  hi he arribat després de decidir que volia anar a viure al Pirineu. Estava estudiant per entrar a Correus i poder triar destí…no estava molt clar ni com ni quan ni on…el que sí era clar es que ens n’anavem a viure al Pirineu!

I ja ho  diuen..no serà fàcil! En el nostre cas, va ser un canvi per anar a millor: anar a viure a la Cerdanya. De fet ell, l’Àlex ja hi va ser concebut a la Cerdanya. És un noi de muntanya valent i fort, que no va tenir del tot una infància gaire agradable. Aquí a la Cerdanya potser hi ha viscut els seus millors i pitjors moments dels seus primers anyets de vida..entre aquí i Barcelona. Avui ja vol trobar una masia per poder tenir animals i la seva pròpia família!

Avui, pensant en aquest escrit, crec que hi ha llocs que tenen cert magnetisme..La meva mare, aquí a la Cerdanya hi venia a passar alguns estius, amb les colònies de la seva joventut. En concret a Bastanist. Un lloc preciós, del qual ella ens n’explicava  molt bones vivències que hi havia tingut…

La Cerdanya…un indret ple de racons, de records, de gent autèntica…De molts interessos també, un lloc que s’ha sobreexplotat, una comarca que s’ha venut i que ara plora aquest desencontre amb la seva pròpia personalitat…una realitat que per alguns no és més que anecdòtica i que per altres és simplement la pell venuda al diable!

Les muntanyes i la gent, quin altre motiu es necessita per visitar-la?

vui ja vol trobar una masia per poder tenir animals i la seva pròpia família!

Avui, pensant en aquest escrit, crec que hi ha llocs que tenen cert magnetisme..La meva mare, aquí a la Cerdanya hi venia a passar alguns estius, amb les colònies de la seva joventut. En concret a Bastanist. Un lloc preciós, del qual ella ens n’explicava  molt bones vivències que hi havia tingut…

La Cerdanya…un indret ple de racons, de records, de gent autèntica…De molts interessos també, un lloc que s’ha sobreexplotat, una comarca que s’ha venut i que ara plora aquest desencontre amb la seva pròpia personalitat…una realitat que per alguns no és més que anecdòtica i que per altres és simplement la pell venuda al diable!

Les muntanyes i la gent, quin altre motiu es necessita per visitar-la?

(Anna Terrades)

 

 

images-5

 


El monestir de Santa Maria de Ripoll, bressol històric de Catalunya

Paraules clau: Guifré el Pelós, l´Abat Oliba,en Bernat Tallaferro,  el Claustre, el rei en Jaume I, l´Imperi Mongol, L’ambaixada xinesa a Ripoll, en Jacme d´Alarig, l´Institut de Nova Història (INH).

m1 ripolles

La primera església va ser fundada pel comte Guifré el Pelós l’any 879 segurament sobre una de l’època visigòtica (589) destruïda pels àrabs. Va esdevenir lloc d’enterrament dels Comtes de Barcelona i Besalú i un centre cultural de Scriptorum molt important de la Catalunya medieval.Va arribar a la màxima esplendor en mans de l´abat Oliba. A l’interior es conserva l’element romànic més important, la portada del segle XII, altrament coneguda com la Bíblia en Pedra (apostolat i escenes de l´Antic Testament). També hi ha les tombes del comte Guifré el Pelós i de Ramon Berenguer III, entre altres.
L´Abat Oliba, als 31 anys (agost de 1002), va renunciar als comtats que havia rebut del patrimoni familiar, cedint el Comtat de Ripoll al seu germà Bernat Tallaferro i el de Berga a Guifré II de Cerdanya i ingressà a l´orde benedictí al monestir de Ripoll. L’any 1008, després de la mort de l’abat Seniofré, Oliba fou escollit abat. Va dedicar molt dels seus esforços a defensar els béns i drets de les esglésies a càrrec seu dels atacs senyorials.

El claustre de doble planta està situat al costat sud de l’església. Es va construir en diverses etapes. Cal destacar-ne l’ala nord, amb capitells ricament adornats, que pertany al segle XII. La resta, fruit de la reconstrucció del segle XIX, s’adscriu en el neogòtic.

Fins aquí…res d´estrany…però …

Depén de com mirem les coses, esclar.

Què hi fan uns xinesos en un capitell del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll?

m2

(Construcció del claustre, abat Ramon de Berga (1172-1205), que es continuà fins al s. XV)

Pels qui us agrada la història i tot el que s´hi amaga, unes pistes:

1- En el capítol 475 de la Crònica o llibre dels feits de Jaume I s’hi pot llegir:

“E quan venc al vuitè dia que hi haguem estat, vencnos missatge que Jacme d’Alarig, qui era nostre e nos l’havíem enviat al rei dels tartres, que era vengut de lla e que ens aportava bon missatge. E ab ell venien dos tartres, honrats hòmens mas la u era pus honrat e havia major poder.“

2-I què és un tàrtar?

És el nom donat a Occident a qualsevol individu dels pobles turcomongòlics desplaçats a Europa des del segle XIII. Tradicionalment guerrers, destruïren el primer imperi mongol, però foren anorreats per Genguis Khan (1202).

 3-I en Jacme d’Alarig?

Va ser un ambaixador enviat pel papa Climent IV (1265 al 1268) i Jaume I el Conqueridor al gran khan mongol Abaqa Khan el 1267.

No us és familiar la història?

Entreu a l´Institut de Nova Història i llegiu l´escrit:

-Marco Polo “el personatge de novela“ o Jaume Alarich  “l’home de carn i ossos“-

I sobretot…anem a veure Ripoll, el monestir i tot el que l´envolta!!!

(Marta Sendra)

Institut Nova Història, Bilbeny Jordi: http://www.inh.cat/


Vallfogona del Ripollès. Un retir a una vil.la de muntanya amb encant i història

0c1Sovint, quan accedim a Ripoll remuntant la vall del Ter, hi passem carretejant les ganes de gaudir dels atractius del Ripollès més pregonat, custodiats dins les valls dels rius de curs més septentrional i muntanyenc. En destaquen l’alta muntanya, els vestigis i els burgs d’una intensa i llegendària cultura medieval i les genuïnes tradicions locals: la industrial, la ramadera, la gastronòmica i la del lleure. Tot i això existeix un Ripollès més suau d’alçada i de gran romanticisme rural que, d’economia forestal i ramadera, s’estén capriciós i frondós per la part meridional de la comarca, i que compateix algunes connexions i paisatges amb les veïnes Berguedà i Garrotxa, com si formés part d’un corredor o territori comú. Per l’esquerra del Ter, entrat per la vall de Les Lloses, ens espera un sorprenent itinerari que ens portarà entre boscos, prades i masies senyorials, cap a ponent, fins al veïnat de Matamala i més enllà cap a Borredà, ja al Berguedà.

oc4

Cap a l’est, partint del mateix Ripoll en direcció Olot, entrarem a la Vall de Vallfogona remuntant el Coll de Puigbo, per contemplar per endavant una vall càlida i frondosa, que ens depararà un viatge d’immersió al més pur romanticisme rural de muntanya. Això si, haurem de prendre’ns amb calma i paciència una carretera que ressegueix en alçada cada aresta del vessant nord d’aquesta vall, revirada pel el joc de rierols i que cauen precipitats del “Serrat del Pollastre”, fins a deixar als inexperts viatgers una mica marejats i descol·locats. Poc a poc la carretera s’anirà estirant entre pastures, granges i boscos, donant-nos una treva, per arribar més refets a la bella localitat de Vallfogona. La primera vista del poble, serà la del seu castell que, en passar un revolt, ens quedarà emmarcat entre els arbres, per davant nostre. De seguda podrem contemplar tota la població i com l’històric edifici ocupa una posició sobirana entre la resta de cases, que se situen a la seva falda; tot dalt d’un turó. En entrar pels primers carrers ja podrem gaudir d’una atmosfera de calma illenca, on res que passa no és més que circumstancial i és engolit ràpidament per una quietud constant. Poc semblarà d’entrada que Vallfogona pugi contenir preuades perles per al curiós viatger, però només entrar al nucli antic, començarem a descobrir racons i arquitectures pintoresques inesperades. En direcció al peu de castell descobríem un pas de muralla que ens donà accés al nucli antic. Davant nostre, el carrer de Milany, empedrat, anirà rondant el turó del castell i donant accés a la majoria de cases de planta medieval originaries de la vil·la. Observarem que antigament el burg medieval quedava en aquest indret, ordenat a banda i banda d’aquest carrer. Les cases d’amunt donaven arran de castell, mentre que les de baix formaven la muralla que defensava la vil·la. A mig recorregut ens sorprendrà el conjunt monumental de la “Plaça de la Vil·la”, un espai ample i retirat, que s’obre a un costat del carrer de Milany i que ens ofereix un vista panoràmica de cases de muntanya i algunes de medievals, de gran bellesa. Prepareu la càmera de retratar! La plaça ens revelarà que, malgrat l’isolament geogràfic d’aquesta població, antigament havia de gaudir d’un mercat. Avui, la plaça, és centre de reunió, de joc i de celebració festiva dels veïns.

Alguns trams de pas entre les cases antigues i l’exterior ens permetran recórrer el poble pels afores, per un vial que permet contemplar el conjunt de cases des de certa distancia, a més d’oferir-nos unes privilegiades vistes de la vall. En el lloc més enclotat del riu podrem observar, vessant avall, el pont medieval, estret de pas i atrevit d’alçada, que travessa majestuós un tram de riera. En baixar el vessant per veure’l de més a prop, podrem iniciar una excursió més llarga, seguit el GR-3 i el PR C59-2 que allí conflueixen. El GR-3 ens portaria al Castell de Milany (1524 m.) i més enllà a Vidrà.

Sense abandonar el vial del poble, podem seguir visitant els afores, observant com les cases de baix del carrer de Milany ens rememoren la muralla que encintava antigament aquell veïnat. Poc a poc entrarem a la part més nova de Vallfogona, no absenta de racons que també son curiosos de visitar. L’església nova, o de “La Salut”, forma un conjunt arquitectònic amb l’ajuntament i l’escola i ens recorda l’estil d’alguns santuaris de muntanya que, amb frescos austers pintats sobre els murs interiors, pretenien simular els marbres i les floritures del barroc més enaltit. I ben a prop, ja als afores de més a llevant, podrem visitar l’antiquíssima església de Sant Julià, d’origen preromànic i d’estat bastant ruïnós. Els voltants de Sant Julià ens deparen escenes d’aquelles que foren tan recurrents en el romanticisme, en la que els agradava retratar edificis antics en ruïnes assetjats per una frondosa vegetació. Així se’ns mostra aquesta genuïna església. No es deixarà indiferents tampoc la presencia, dins la sagrera d’aquest temple, d’un “comunidor” o edifici cerimonial en forma de cobert que, obert als quatre vents, antigament es destinava a beneir el temps i a conjurar els mals esperits.

Per acabar direm que Vallfogona també presenta racons òptims per a un oci amant de la natura i de la muntanya. Destacarem les seves instal·lacions esportives, consistents en camp de futbol amb gespa i poliesportiu, piscina i pistes de tenis, i dins la part nova del poble un parc infantil, una botiga de productes locals, i tres restaurants amb una oferta de menjar bastant típica de la comarca. A més presenta bones rutes de passeig i d’excursionisme.

(Carme i O´Callaghan i Ignasi Alós)

oc3

oc2

 


La Cerdanya. Benvinguda

Comarca pirinenca dividida en dos estats, tot i que aquí sempre s’ha dit que no és ni França ni Espanya, sinó Cerdanya. És una gran i àmplia vall, amb moltes hores d’insolació degut a la seva orientació d’est a oest. Respecte a altres zones del Pirineu, val a dir que té una bona climatologia, podent gaudir de moltes jornades de bon temps tanmateix durant l’hivern podent gaudir plenament de les activitats a l’aire lliure.

No cal aprofundir en la bellesa del seu paisatge i en la riquesa natural d’aquesta comarca de tots coneguda i no acabaria m de fer elogis al respecte .

En quant a activitats en plena natura, és un bon escenari per desenvolupar innumerables modalitats que van des de l’excursionisme a l’esquí, passant per d’altres disciplines a motor, aviació, globus i un llarg etc… També s’aglutinen llargues xarxes de senders i petits senders senyalitzats ambdós costats de la frontera de contingut històric, cultural o senzillament esportiu.

Tot i aquest potencial, aquesta comarca fora de la temporada d’esquí, està mancada de turisme que actualment i degut a la manca d’indústria, abandonament del camp i ramaderia, és la nostra principal font d’ingressos. Els motius potser son, per no ésser gaire coneguda sense neu?, preus?, Túnel del Cadí abusiu?.Està clar que no volem aglomeracions, però aquí hi vivim 12 mesos i no 4 que dura l’hivern.

Espero que la vostra estada a la comarca us sigui satisfactòria i torneu aviat!

images

Joan Carles Martínez
(Puigcerdà)


Àlbum de realitats

Essent un adolescent vaig travessar per primer cop el Cadí. Va ser l’estiu de 1975, tot un presagi de que la història recomençava. Amb la motxilla carregada dels lògics anhels de llibertat i la intangible ànima muntanyenca oberta de bat a bat a tot el que pogués descobrir, en deu dies de caminar per senders i llogarrets que, en aquell temps, eren racons remots d’un país que descobríem, peces d’un imaginari col·lectiu que tot just apreníem a engalzar, probablement vaig aprendre més de la vida i el món que en tot el cinquè de batxillerat que acabava de fer.

D’aleshores ençà he tornat sovint a la serralada i a les seves terres d’influència ja sigui caminant, en bicicleta, amb esquís fins allà on sé o puc i, evidentment, amb cotxe; no hi ha una mística especial en el viatge, tot és molt més primari, només depèn de l’època, les forces que qualsevol persona necessita per anar a la muntanya i l’estat d’ànim. M’atanso als boscos o als roquissars del Cadí per fer-me preguntes, així de simple. Són qüestions carregades d’un fort sentit d’immanència. Idealista com mai no he deixat de ser, sóc dels que encara identifiquem la realitat amb la consciència i, inexorablement, necessito de tant en tant unir el meu jo amb el que m’envolta.

No sempre trobo respostes als tossals o a les cingleres; a voltes cal indagar pels camins i d’altres convé escoltar el campanar d’alguna esglesiola perduda. I, tot i així, molts cops me’n torno a casa amb el mateix neguit existencial amb que hi he anat. La condició humana ja té aquestes sortides, i la capacitat d’entendre l’enorme riquesa de la natura ens empetiteix quan més gran és la nostra obstinació per abastar-la, per dominar-la, per conduir-la. Per això m’agrada tant conèixer la gent de la serralada, ells només hi viuen, s’adapten al medi fins ser-ne un element més, com el vent que xiula per les canals, i així esdevenen més rics i savis: són hereus d’una de les majors diversitats que conté la nació pirinenca, aquest immens continent natural que abasta nacions, llengües, cultures i sistemes socials com cap altre indret d’Europa.

En les més de 40.000 hectàrees (comptant només la superfície protegida del Parc Natural), que abasten tres comarques (Cerdanya, Alt Urgell i Berguedà) i disset municipis, hi ha valls estretes, com la de l’Ingla, i cims oberts als quatre vents, com el Pedró dels Quatre Batlles; racons on la petja humana a penes és perceptible, com els contraforts rocallosos que hi ha al Baridà, i indrets on la civilització ha deixat mostres del seu caràcter antic i arrelat a la terra, com la fàbrica de llana d’Arsèguel o la tradició avui musealitzada de les trementinaires de Tuixén. És aquest caràcter de petit microcosmos amb un bategar propi el que fan del Cadí, i dels boscos i serralades que l’envolten, un lloc extraordinàriament atractiu per perdre-s’hi de poble en vall i de corriol en bosc. És per això que alpinistes, excursionistes, ciclistes i turistes vinguts dels quatre punts del país han fet seu aquest espai des de les primeres dècades del segle passat. Penseu que el Cadí és Parc natural des de 1983, però ja l’any 1932 la Generalitat Republicana va intentar protegir la serralada per llei, i l’any 1966 es va crear la reserva nacional de cacera, que preserva la fauna característica del lloc. El Cadí és més que un territori, és un referent simbòlic.

Àlbum de paisatges i calidoscopi de realitats humanes i naturals, els pobles que viuen a redós d’aquesta llenca muntanyosa d’una trentena de quilòmetres de llarg, són realitats seculars que han crescut aprenent a treure sempre de la muntanya el que ella els ha volgut donar. Així, la gent del Cadí és el més actiu patrimoni d’aquestes terres que permetrà que les successives generacions entenguin perquè aquest espai privilegiat té una vida pròpia més enllà del lent cicle natural. La música dels acordions, la gastronomia de la cacera, l’artesania dels formatges, la tradició literària recollida a les llegendes, el mite modern de l’escalada del Pedraforca, o la industrialització que va néixer de les aigües que baixen serralada avall, també han forjat la peculiaritat d’aquest bell caprici natural.

Potser aquesta és la gran contribució de l’ésser humà a fer que aquesta col·lecció de realitats acuradament endreçada en un àlbum tingui pervivència, modernitat i avenir en un món poc acostumat a voler entendre que el jo i el que ens envolta són dues cares de la mateixa consciència.

(Rafael Vallbona)

images-1

Rafael Vallbona (Barcelona 1960) és escriptor i periodista. Pirineista militant, entre més d’una cinquantena de llibres, en te uns quants que tracten temes de la serralada: La comuna de Puigcerdà (Columna), premi Amat Piniella, De Donosti a Portbou, les rutes del Tour (Proa), Pirineus en venda (Ara llibres) i La cara al vent (Alfaguara).


Escrits de Carles Riera sobre Ripoll. Ripoll en la literatura de Verdaguer

En la literatura de Jacint Verdaguer (Folgueroles 1845 Vallvidrera 1902) hi ha alguns poemes que fan referència a Ripoll i al Ripollès.

El cant onzè de Canigó, que porta per títol Oliba, conté uns versos que descriuen la Portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll. L’estrofa sens dubte més emblemàtica és la tan coneguda que fa:

Set cants misteriosos té’l poema,
set florons que durá en sa diadema
Santa María de Ripoll al front.
set cels de pura y divinal bellesa,
la Biblia al cor de Catalunya impresa,
present, passat y esdevenir del món.

En estrofes successives, el poeta va descrivint les escenes i figures que componen aquesta bella al·legoria de la iconografia romànica catalana inspirada en els llibres sagrats. Del Canigó han dit els especialistes que, des del punt de vista narratiu, és superior a L’Atlàntida.

També s’esmenta Ripoll en el cant dotzè, titulat La creu del Canigó

L’esbart del cel de Monegals eixia,
quan ja la marejada
de moros decreixia
i a on nasqué Ripoll, a la besada
del Ter i del Freser,
en illa gerda eix monestir bastia,
de Catalunya baluard primer.

Dins del llibre Pàtria trobem l’interessant poema Lo Ter i lo Freser. En aquest poema airós, juganer, sorprèn la imaginació desbordant del seu autor. En aquests versos hi ha una interessant comparació entre la vida humana i els cursos d’aigua d’ambdós rius. L’afany, la rivalitat, el diàleg són resultat de l’antropomorfització d’aquests dos germans “bessons”, el Ter i el Freser, que a Ripoll s’ajunten:

Lo Ter i lo Freser una aspra serra
tingueren per bressol,
bessons que vegé nàixer de la terra
la llum del mateix sol.

Si vinguesses amb mi, com jugaríem digué
lo riu Freser a son germà amb
les pedres i flors que trobaríem
tot rossolant del Pirineu al pla. i a mi em plauen més que els plans.

Si anem plegats, no en trobarem pas gaires
respon l’altre dels rius.
anem cada u per ell, com nois rodaires
que van a cercar nius.

I afegeix, refiat de sa llestesa,
lo Freser: Qui a Ripoll arribe abans
pendrà a l’altre lo nom i la riquesa.
això també s’estila entre els humans.

La pàtria que dóna títol al llibre on s’emmarca Lo Ter i lo Freser -era, per a
Verdaguer, la seva llengua. I dins d’aquest mateix aplec hi ha un altre poema que
també parla de Ripoll, el tan conegut La plana de Vic, dedicat a “L’esbart de sos
poetes”, concretament una estrofa en què diu:

¿Sant Jordi guarda encara ses lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
¿Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l’arbre de la pàtria s’acaba d’esbrancar?

Una altra obra essencial són els Goigs de Santa Maria de Ripoll, que trobem en el recull Aires del Montseny, en què el poeta explica el passat de Ripoll i ensems el de Catalunya, al·ludint a figures senyeres com el comte Guifré el Pelós, el bisbe Oliba, etc. A la Mare de Déu del monestir, Verdaguer s’hi refereix poèticament com “de la pàtria bella Aurora” perquè sabut és que la trajectòria de Ripoll es troba vinculada als moments clau de la història de la nostra nació catalana.

Encara en altres poemes verdaguerians trobem referències esparses sobre Ripoll. Per exemple en el poema La goja de Mirmanda. Quant a la prosa, destaca, d’una banda, l’article Lorers espinosos (5 d’agost de 1897), de l’aplec En defensa pròpia, article en què mossèn Cinto explica que el dia 21 de març de 1886, en la inauguració de les obres del monestir de Ripoll, fou coronat “en nom de Catalunya” pel senyor bisbe de Vic (diu: “confesso que, si hagués vista venir aqueixa cerimònia, no m’hauria acostat a Ripoll de dues llegües”), i, d’altra banda, en l’aplec de Rondalles hi ha la que duu per títol Les relíquies de Sant Eudald.
En fi, tot plegat és prou conegut, però val la pena d’adonar-se que Ripoll estimulà el poeta i el motivà en diverses ocasions. Mossèn Cinto Verdaguer es mereix, doncs, de ser recordat entre nosaltres.
Carles Riera i Fonts  (juliol del 2002)


Gerbert, papa de l´any 1000, i Ripoll

El municipi de Ripoll, situat a la confluència de les valls dels rius Ter i Freser, té un monestir molt important per la història i l’art de Catalunya. El va fundar el comte Guifré el Pelós vers l’any 879 seguint el seu pla de repoblament del territori. Però el moment de més prestigi els va adquirir en temps de l’abat Oliba, pels volts de l’any 1000. A mitjan segle XII es va construir la nova portada del monestir, un dels monuments principals de l’escultura romànica. Doncs bé, l’any 1999 es va commemorà que feia mil anys (era el 999) que un monjo d’origen occità que havia estudiat a Catalunya i concretament a Ripoll, Gerbert d’Orlhac, va accedir al pontificat de Roma amb el nom de Silvestre II.
El futur papa Gerbert va estar estretament vinculat a les primeres passes històriques de Catalunya: pocs anys abans que el comte Borrell prengués la decisió d’independitzar-se
de la corona franca. Gerbert arribava a les terres catalanes per iniciar-se a la famosa biblioteca del monestir de Ripoll en les ciències dels nombres i dels astres, ja que aleshores les terres catalanes ocupaven a Europa un lloc destacat en el coneixement científic.
Gerbert mai no va oblidar-se dels catalans: ja pontífex va afavorir els monestirs de Sant Benet de Bages i de Sant Cugat del Vallès i, a més, va treballar per l’acostament dels pobles en aquella Europa que, com la d’ara, estava en procés de formació. Per això a l’any 1999 va ser recordada, tant des de Ripoll i Vic com des del parlament de Catalunya, i també a través dels mitjans de comunicació, la figura d’aquest savi monjo que simbolitza la interculturalitat i la contribució de Catalunya en la història d’Europa.
Text: Carles Riera i Fonts
(Dins Cavall Fort , núm 892, setembre de 1999)
el-ripolles


 

Cloenda: A Passes Plenes

Lo meu repte en aquest moment és fer un escrit curt i amb pocs dies amb la manera d’enraonar de la meua terra de pels voltants del macís del Boumort. En los articles que faig pel meu indret web puc passar-m’hi mesos projectant-los perquè m’agrade que tinguin suc. Que responguin a una reflexió llarga, que facin reflexionar, que facin volar la imaginació o que aportin un coneixement i sempre amb un esperit burxant; alguna vegada a mig camí o al final encara, els he de descartar perquè no em fan el pes.

El Pas-a-Pas x Catalunya es presente com una manera de conèixer lo nostre país, caminant i amb uns “tocs de cultura”. Però què és realment? Després d’aquest cap de setmana amb doble pas-a-pas, faig les meues reflexions i les meues preguntes. Es fa una caminada per un indret d’una comarca diferent a cada sortida, això és un fet objectiu, amb una colla de gent que va variant en part i en número a cada excursió. Però, que n’esperem realment? En el meu cas ho sé, una necessitat bàsica com ho diria Abraham Maslow, de fer salut; i devons, per algú que s’ha criat entre muntanyes, és un retorn a casa, però si en lo Pas-a-pas no es parlés de les famílies ho deixaríem coix. Ensenyar als més joves amb l’exemple és el millor que podem fer: lo Pas-a-pas és esport, és conèixer lo món i obrir-nos la visió de l’entorn, és aprendre a sortir-se’n dels entrebancs, és aprendre a compartir on los recursos són limitats al que podem portar i lo que no ens haguem descuidat a casa o al cotxe, és apartar-se dels vicis que comporten les rutines diàries, cremar sucres i greixos i suar toxines i conèixer los propis límits. La part negativa és que es pot descobrir algun pinçament que fos latent.

Les famílies també comporten limitacions i discrepàncies en les decisions i al final fer quadrar los múltiples i diversos interessos requereix flexibilitat i un bon grapat de comprensió.

En l’apartat del pas-a-pas cultural sóc més crític, per començar crec que no he sabut diferenciar mai lo que és cultura del que no ho és perquè de fet la cultura és una amalgama de tradició, educació, record històric i representació de la realitat. Devons, què no és cultura?   I quan recordem del passat un manaire, sigui compte, rei o religiós, no estem només fent memòria d’una prat molt reduïda de lo que és l’existència humana? I en canvi d’això en diem cultura. Al meu entendre cultura, parlant de la muntanya, es rebolcar-se per l’englevat per absorbir los olors de la terra, conèixer les herbes, los arbres, los insectes, los animals, moixons i àligues (les àligues al nostre enraonar és tot ocell gros que vole per les muntanyes) [aprofito per a fer aquest aclariment en relació a l’article del “Nen que s’emportar l’àliga”] i en la part dels homens els costums, tradicions i els engranatges que mos permeten viure i relacionar-nos. A la pràctica, que els nens aprenguin a beure almosta com diu el Pep Coll (escriptor de Pessonada -Pallars Jussà) o de la mosta com diem a Sellent, a diferenciar un llangardaix d’una sargantilla (o sargantana, en català central) un escurçó verinós d’una serp vulgar, una planta de coniell, d’una gatarabiosa, d’una xicoia, d’una masteguera, o saber que els grans de corner o les serves són comestibles i dels arbres, diferenciar entre una servera i una freixera i així, només en uns pocs metres quadrats, n’hi ha per a fer-ne un doctorat que tampoc és això l’objectiu, però anar reconeixent el que es va trobant pel camí sense perdre el pas fore un bon pas cultural.

IMG_9660_x

Finalment, respecte al pas-a-pas dual, dia 1: hem pogut visitar les ruïnes que va deixar la guerra civil a Puigcerdà i imaginar-nos com devia ser abans, passejar per camins frescos i verds de muntanya, visitar el que en queda de Bell-Lloc una capella que regnava al cap del tossal sobre la rica i verda Cerdanya i competir sobre qui és el més valent aguantant els peus en la gelada aigua del desglaç; Dia 2: hem fet una bona caminada per camins d’alçada, per uns paratges espectaculars, la visita de rigor a l’objectiu turístic de Núria i he fet el meu repte personal, una baixada de més de dues hores sense que el pinçament del meu genoll esquerre se’n sentís fent servir la tècnica d’amortir el cop tocant el terra amb la punta del peu i frenant fins que lo taló toque terra. Això fet poc a poc cansa molt, per això anava depresa i el resultat va ser positiu ja que no me’n vaig ressentir gens.

La part negativa ha estat que dilluns al matí el ‘mesurador objectivador de la salut‘ diu que no he fet gens de salut, Vetualolla!  I que em vaig oblidar de poar la garrafa d’aigua per veure.

IMG_9642_x_

M’esperava algun comentari de la meua boca recent desdentegada però tothom va tenir el detall de reservar-se’l. Crec que la canalla fins hi tot s’hi identificaven: ‘mira! un altre esdentegat com jo quan les mudava‘. Lo bigoti encara m’ha de créixer més per tapar lo portell de l’espluga.

Auh, fins una’tra, ciau!

(Miquel Vinyals)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s