14 Pla d’Urgell

La convocatòria

a- mapa excursio

Us fem mans de la sortida que tenim preparada pel dia 15 de febrer al Pla d´Urgell, el país de la boira. És aquesta comarca que la pots creuar amb cotxe per la A2 en 10 minuts i que és un punt bàsic de la introducció de la maquinària agrícola la Península.

Quedarem a les 9: 30h a Linyola amb el Bep (que està a 90 minuts de Barcelona per la A2). El punt de trobada serà la plaça Planell (la dels arbres, no la confongueu amb la plaça de l´església). Allà aparcarem i i ens trobarem. Els que volgueu fer un cafè toca arribar una mica abans.

La sortida s´iniciarà pujant a l´església si el temps ho permet per contemplar la vista de la comarca. D´aquí farem camí cap a la torre del Remei que són 7 Km. Des d´allà ens explicaran curiositats del canal d´Urgell, la família Girona, la boira i altres temes molt interessants. Dinarem segurament allà.

Després anirem amb cotxe fins l´estany d´Ivars (4 Km) on ens espera l´Eduard, el guia de l´estany que ens parlarà de la història, flora i fauna local (caldrà una aportació de 2€ per adult).

El nostre contacte és Bep com ja hem dit, i el nostres erudits una parella: la Montse i el Mia (Josep Maria). Estem segurs que apendrem moltes coses i ens agradarà molt.

El caràcter agrícola està molt present a la zona. Em comenta el Bep que Linyola té un récord Guiness: és el poble que té més tractors per habitants de tot el món!! (em comenta que a casa seva eren 5 persones i tenien 5 tractors).

Apendrem moltes coses del que anomenen el “Clot del Dimoni” per la boira que fa els mesos de l´hivern.

Reserveu-vos a l´agenda el dia 15 de febrer!!

a mapa2 excursio

 

 

 

 


Aproximació a la comarca: turisme i passejades

El pla d’Urgell és aquella comarca petita i plana, que viu entre la boira i la marinada, que canvia el paisatge a cada estació i que enamora un cop l’has conegut.

Per entrar a la seva coneixença  us oferim algunes opcions turístiqsues per visitar-la. Quedareu encantats!

Captura de pantalla 2015-01-27 a les 23.06.07

http://www.turismeplaurgell.cat/activitats-i-rutes/rutes

http://www.lleidatur.com/Portals/2/Publicacions/pdf/urgell/Fitxa12_2aSeqCastRemei.pdf

http://www.lleidatur.com/Turisme/Visita/Turisme-religios-el-Pla-dUrgell—Santuari-del-Castell-del-Remei/47.aspx


 

El canal d’Urgell

El Canal d’Urgell travessa cinc comarques de les terres de Lleida.

El Canal Principal neix a Ponts a la comarca de la Noguera passant per l’Urgell, el Pla d’Urgell, les Garrigues i finalment mor a Montoliu de Lleida, poble que pertany a la comarca del Segrià.

En total, són 90.000ha. les que queden dins del territori que engloben els canals i actualment es considera l’àrea regada artificialment més gran de tota Catalunya amb una dotació de 9.000 m3/ha/any.

El Canal Principal, construït entre 1853 i 1861, agafa les aigües del riu Segre a l’alçada del terme municipal de Ponts. Des d’aquest punt les aigües del canal van baixant seguint corba de nivell fins que el Canal Principal mor al riu Segre al terme de Montoliu de Lleida.

Del canal principal es deriven les quatre Sèquies Principals, amb una llargada total de 102,6 km.

pu3El desnivell mitjà dels Canals d’Urgell és aproximadament de 33 cm/km. Recorrent el Canal Principal des dels seu naixement, anirem trobant diverses infrastructures hidràuliques importants que marquen tant la història de la construcció de la infrastructura com la història de la transformació del territori de la plana.

L’Enginyer Director de les obres fou Domingo Cardenal Gandasegui, el qual va tenir que superar innumerables dificultats, en especial, travessar la serra de Montclar mitjançant la mina de Montclar, un túnel de 4917 metres de llarg en línia recta.

En el túnel de Montclar hi treballaren prop de 6.000 persones, amb 4.681 peons, 480 paletes, 500 carros i 150 animals de càrrega. També hi treballaren 977 presidiaris portats dels penals de TarragoBana i Burgos, que realitzaven les tasques més dures i molts dels quals van morir degut a malalties i accidents provocats per esllavissades i inundacions. Finalment, 350 anys després dels primers projectes, el mes de març de 1862 es va regar la primera finca que fou la de Tarassó, del senyor Jaume Mestres d’Agramunt.

Canal Auxiliar

La concessió del Canal Auxiliar fou atorgada a la SA Canal d’Urgell, per al millorament dels recs, per Reial Ordre de 30 d’octubre de 1919 i transferida al Sindicat General de Regs del Canal d’Urgell, mitjançant escriptura autoritzada el dia 29 de març de 1926 pel Notari de Barcelona, senyor Leopold Rodés.

pu2La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre designà una Comissió encarregada d’estudiar la manera de remeiar els problemes derivats de la insuficiència dels regs d’Urgell. Aquesta Comissió subscriví a Saragossa una fórmula consistent en la construcció del Canal Auxiliar, que fou aprovada per Reial Decret de 25 de setembre de 1928.

El Projecte del Canal Auxiliar fou redactat per l’enginyer de camins, canals i ports, senyor Carles Valmanya Fabra, amb un pressupost de 14.667.000′- pessetes.

Els treballs de construcció s’iniciaren el 4 de maig de 1929 i acabaren el dia 18 de juliol de 1932.

El canal auxiliar inicia el seu recorregut al Pantà de Sant Llorenç de Montgai i acaba unint-se al canal principal al terme municipal d’Artesa de Lleida, amb una longitud total de 76,6 km.

Obres singulars dignes d’esment en el Canal Auxiliar són: la tramada de capçalera, propietat de FECSA, de 2.500 metres de llarg, el sifó del Sió i els túnels de Sidamon i Els Alamús.

El Canal Auxiliar està revestit des del seu origen fins al km. 55,60, després de l’execució de quatre projectes, el primer dels quals es portà a terme per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre durant els anys que tingué al seu càrrec l’administració de dit Canal. Els altres tres projectes han estat executats pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

Encara que sempre es parla en singular, parlar del Canal d’Urgell significa parlar de dos canals i de quatre sèquies principals:

pu1

pu6

cu4
Les esllavissades dels talussos en plena campanya de reg obligava al tancament del canal per efectuar la reparació. Molts pagesos locals i de fora vila, acudien per realitzar urgentment la reparació, hi anava la collita!

pu5
Fins la dècada dels 60 el manteniment es feia manualment. A partir de la tardor, quan s’acaba la campanya, es formaven brigades per fer la neteja de les lleres dels canals i de les sèquies principals. Aquesta tasca era coneguda popularment com “anar a fer les llímpies”.

“Història gràfica de Linyola”
Montserrat Darbra i Palou
Josep M. Mas i Mas


Recull fotogràfic

PlaUrgell

veure’n moltes més! 


El gran viatge (Linyola-Mollerussa-Barcelona)

Article que l´autor va fer l’any 2007 a la revista local de Linyola (Barret Picat) explicant el seu primer viatge a Barcelona. És la Catalunya de la postguerra . Ajuda a entendre què significava en aquells temps la capital catalana per la gent de comarques.

c- foto pare bep el gran viatge

Fa molts anys vam fer un viatge a Barcelona, el meu primer viatge…

Actualment Barcelona està a la vora i anar-hi no suposa res extraordinari. Fa seixanta-set anys, anar a la capital catalana tenia categoria de viatge i per a un jove suposava una aventura que difícilment es pot oblidar.

Corria un dia calorós de l’any 1948, jo tenia 12 anys, quan el meu pare assegut a l’era ens va dir:

– si acabem la campanya del batre amb salut, anirem a passar uns dies a Barcelona! Li direm al Ton a veure si ens vol acompanyar.

 En Ton (Antoni Padullès) era un bon amic de la família. Era una persona instruïda que havia estat oficial de l’exèrcit republicà. Recordo que coixejava a conseqüència d’una ferida de guerra. L’amistat, conjuntament amb que era una persona culta, el feia un acompanyant de luxe per aquesta desitjada travessia.

El pare, el Ton, el meu germà i jo, la segona setmana de setembre de l’any 1948 vam agafar el tren a Mollerussa. El viatge era llarg i jo observava encuriosit tot el que m’envoltava. El tren anava ple com un ou. Hi havia paquets i maletes per tot arreu: a sota dels seients, als passadissos, al replà d’entrada al vagó, a sobre dels nostres caps … El pare em va explicar que la gent de capital venia a proveir als pobles a través dels familiars. D’aquesta manera, podien disposar de béns escassos en aquella època com: oli d’oliva, patates, farina, llegums, etc..

Recordo que a algunes estacions on el tren s’aturava, pujava la Guàrdia Civil i demanava la documentació. Era curiós veure com alguns passatgers s’esmunyien i miraven de desaparèixer per uns instants. També era sospitós el tràfic de paquets que es donava per tal d’esquivar el control de la benemèrita. Vaig veure una senyora d’avançada edat com apilava sota les seves enormes faldilles negres un munt de paquets. La vaig batejar com la dona rebost.

Tota aquella activitat dins dels vagons, era per evitar que aquells apreciats i escassos articles fossin requisats. Sembla que era així com controlaven que no arribessin al mercat negre a través dels estraperlistes, quina bestiesa!

Tot plegat podria ser tret del guió d’una d’aquelles pel·lícules italianes dels anys quaranta, però no, jo em trobava dins d’un d’aquells vagons i per tan n’era protagonista.

Amb empentes i rodolons, per fi vam arribar a la gran capital, a Barcelona. Recordo que vaig quedar embadalit al veure tanta activitat i tanta gent amunt i avall, avall i amunt.

Tot anant cap a l’hotel, vam passar per la plaça Catalunya on ens vàrem fer la foto de rigor, la prova inequívoca que demostrava que havíem estat a la ciutat.

El nostre equipatge es limitava a una maleta de cartró i un farcell. La maleta la duia el pare i a dins s’hi guardava, com si fos or, tres barres de pa blanc de quilo. Sí, sí, benvolguts lectors, no poseu aquesta cara, ho heu llegit bé, això era tot el que hi havia a la maleta. El Ton era l’encarregat del farcell, on s’hi mal endreçava tota la roba que havíem de menester pels tres dies. El farcell era el tradicional drap marró de sis pams quadrats, anomenat mocador de farcell.

Després d’observar centenars de coloms com campaven per tot arreu, vam anar a instal·lar-nos a l’Hotel Sant Antoni. L’hotel era acollidor i estava ubicat al batibull de Barcelona, al carrer Sant Pau que és un dels carrers que va a espetegar a les rambles, més o menys a l’alçada de “La Boqueria”.

Recordo que era l’hora del dinar. Vam fer els tràmits administratius pertinents, ens van assignar dues habitacions i ens vàrem adreçar al menjador. Fins aquí tot pot semblar normal, però si ho detallo una mica més hi veureu una manera de fer que a la capital pot no entendres. La cosa va anar així: vam sortir de l’habitació amb determini i una barra de pa blanc de quilo a sota del braç. A l’entrar al menjador, vam ser el blanc de totes les mirades, es va fer un sentit silenci i nosaltres vam aprofitar per desitjar: bona tarda i bon profit a tothom!! Amb educació es pot anar a tot arreu.

Després de dinar, el Ton va cridar al cambrer i li va dir: disculpi, no voldria ofendre’l, que ens acceptaria aquesta mitja barra de pa? El cambrer sense pensar-s’ho ni un segon va contestar: tot el contrari senyor, no sap vostè la il·lusió que li farà a la meva família. A partir d’aquell moment, la nostra taula va ser la millor servida de l’hotel.

Pel que fa a les activitats turístiques portades a terme, van ser les habituals de l’època: viatge en “golondrina” fins al “rompeolas”, passejar per les rambles observant qui puja i qui baixa, un matí sencer al zoològic, etc.

De totes les coses que vam fer, una de les que més em va agradar va ser anar al teatre Romea a veure un gènere teatral anomenat “revista”. Allí va ser la primera vegada que vaig veure l’espectacle de la súper vedette Carmen de Lirio. Recordo que cantava una cançó que en aquell moment la lletra em va semblar molt ridícula, però que amb el temps, i després de ballar-la desenes i desenes de vegades, ja m’hi he familiaritzat … diu així: “corazón, de melón, de melón, melón, melón, melón, melón, corazón ….”

Diu la rumorologia que el Governador Civil d’aquella època, Eduardo Baeza Alegría, tenia un afer sentimental amb Carmen de Lirio i els barcelonins, amb picardia deien: “los gana con alegría y se los gasta con delirio”.

Bé, com ja sabem, tot lo bo s’acaba. Va arribar el moment de tornar a casa. Amb la maleta buida i un munt de bons records ens vam tornar a entaforar al tren.

En l’actualitat quan vaig a Barcelona sempre demano d’anar a fer un vol per les rambles i em diuen: no home, no! a les rambles només hi ha “guiris, trapicheo i bohemios”. Ells no saben la satisfacció que sento al tornar a percebre el caliu d’aquell autèntic passeig. Entre les rambles i jo hi ha una relació particular…

(Josep M. Mir Bauló)


La boira i la marinada

Si en algun moment de la teva vida, per la raó que sigui, apareixes en un lloc on les persones parlen de certs elements meteorològics com si tinguessin ànima, com si estiguessin vius, tens moltes opcions de trobar-te a les terres de Lleida.

LA BOIRA

Personalment no recordo cap hivern al Pla d’Urgell que en algun moment no s’hi hagués posat la boira.

L’arribada de la boira i el fred són indicadors que assenyalen que s’han de parar les activitats agrícoles que es realitzen a cel obert i cal donar pas a altres tasques més recloses. El ritme frenètic de les campanyes de recollida de fruits d’estiu (cereals, blat de moro, alfals, fruita dolça, cebes, etc..) i el posterior treball preparatori de les finques per rebre la propera campanya, es veu alentit amb l’arribada de l’hivern, amb la presència de la boira.

Durant aquest període els pagesos fan tasques de manteniment: endreçar magatzems, tenir cura de les granges, repassar i engreixar la maquinària … És com si la temporada passada no hagués existit. És com si la campanya futura mai hagués d’arribar. Tota la comarca es confabula per anar a ritme lent, a ritme de la terra en repòs, el batec de tot plegat és imperceptible.

La boira i la gent d’aquestes terres tenen una relació difícil d’explicar, una relació particular, una relació d’amor i d’odi. Si n’hi ha, la gent mira enlaire esperant que el sol li guanyi la partida i la pugui travessar. Si no n’hi ha, se la troba a faltar. Els savis del lloc diuen: si no hi ha boira no hi ha hivern. Popularment també és un tema de conversa recurrent. Quan no se sap ben bé que dir, no es parla del temps en general, es parla de la boira: Què xiquet .. s’hi posarà o no s’hi posarà la boira? Quin temps més dolent, quan marxarà aquesta boirota?

A ponent la boira té categoria d’ésser viu, se la tem i se la respecta, ningú la desafia. La boira té alçada, densitat i temperatura. La seva forma més extrema és quan esdevé gebradora. La sensació d’estar sota zero, sense llum solar directa, sense visibilitat (no saps que hi ha a deu metres) i tot gebrat, és absolutament fantasmagòrica. Amb aquest embolcall, la sensació de fredor també es multiplica, al fred físic li hem d’afegir el sensorial i el psicològic: el cervell processa més lentament, la respiració és forçada, els sons són diferents i qualsevol forma difuminada esdevé, per la imaginació, una amenaça.

bro2

Si ets foraster i et trobes tot sol en aquest escenari …. no perdis la calma. El més aconsellable és que cerquis aixopluc, ara bé, tinguis present que si et mous sentiràs sorolls estranys (ets tu mateix al caminar) i sobre tot, mai, mai, mai, miris endarrere …. et pots veure a tu mateix projectat dins la boira, se’n diu l’espectre de Brocken. D’alguna manera la boira és un reflex de les nostres pors.

Servidor, a la dècada dels 80, va viure directament l’experiència d’estar vint-i-vuit dies seguits en aquestes condicions. Finalment quan el déu Sol es va poder imposar, tots el joves ens vàrem trobar al bar del poble per celebrar-ho. No va ser necessari fer cap convocatòria a través de les xarxes socials, l’instint ens hi va portar.

Untitled

Estic convençut que la boira, en alguna mesura, ha inserit en els trets de personalitat de la gent d’aquestes terres. Les històries de la vora del foc estan dins del seu imaginari col·lectiu.

Si els de l’Empordà presumeixen d’estar tocats per la tramuntana, nosaltres estem tocats per la boira.

LA MARINADA

L’efecte contrari es dóna quan arriba la primavera, tot comença a bategar a ritme taquicàrdic. Els pagesos reprenen les feines a cel obert. Arriba l’aigua dels Pirineus conduïda pels canals i …… explota la vida!

L’acolorida primavera dóna pas a una altra estació que també presenta alguns dies desafiadors pels límits dels éssers vius, l’estiu. Actualment amb el reg, el Pla d’Urgell s’ha convertit en un oasi ple de vida i de color, ara bé, no oblidem que hi va haver un temps que aquestes terres eren anomenades “el clot del dimoni”.

Quan arriba la canícula de l’estiu, les temperatures s’enfilen fins als 40º. Les feines que comporten esforç físic s’han de fer a primera hora, abans que el Sol s’engoleixi la frescor de la nit, o avançada la tarda quan arriba la marinada.

Els pagesos diferencien entre la marinada alta, meteorològicament coneguda com una llevantada “marinada forta, la pluja a la porta” i la marinada baixa, que és la brisa que arriba provinent de marina (llevant).

La marinada és un vent amic, un vent que se l’espera per les seves propietats refrescants, és l’aire condicionat de la terra ferma. En canvi el vent de ponent, és un vent reescalfat que entra des de l’Aragó. És molt temut pels hortolans, no per venir de contrades aragoneses, sinó perquè ve de terra endins, és molt sec, arrossega tota l’escalfor que desprèn la terra i rosteix la flor de les hortalisses.

Quan era petit trobava les migdiades inacabables. Del cel hi queia foc, tothom es guaria a casa seva. Les mares ens prohibien sortir al carrer fins que arribés la marinada. No corria ni un alè d’aire, la quietud era absoluta, només es movia el termòmetre. Si passava algun cotxe per un camí podies observar com la pols quedava flotant en suspensió, sense agafar cap direcció, no tenia on anar.

De sobte … la marinada, tot canviava. En pocs minuts els pagesos tornaven a la feina, la canalla anaven amunt i avall amb la bicicleta, les mares anaven a comprar i els padrins (avis) anaven a fer un tomb pels horts.

La marinada a part de refrigerar també era molt útil per la pagesia. Quan la feina del batre no estava mecanitzada, s’aprofitava la seva força en el procés de separar el gra de la palla.

3

També era indispensable en la recollida d’alfals. Aquest farratge quan es segava es deixava quatre dies al camp perquè es deshidratés (assecatge). Actualment el procés també s’ha industrialitzat, però no fa pas massa temps (jo ho he fet) la feina d’embalar es feia quan la marinada havia dipositat el grau d’humitat ideal. Això permetia que durant el procés de premsatge no caigués la fulla, no quedés només la tija “troncallut” perquè aleshores era considerat producte de baixa qualitat pels compradors. La campanya de l’alfals té cinc segues (una cada mes). El dia que tocava embalar, hi havia pagesos que es quedaven al tros tot esperant que la humitat fes que l’alfals tingués “corretja” per començar la tasca. Encara tinc present aquelles nits quan el silenci era trencat per la posada en marxa d’una embaladora, indicador que l’alfals “es posava bé”. El repicar del pistó de la màquina servia de senyal perquè les altres s’hi anessin afegint.

4

El meu avi sempre m’explicava que quan ell era jove i llaurava amb les mules, la marinada produïa una gran sensació d’alegria. La seva arribada volia dir que la jornada havia transcorregut sense cap incidència i quedava poc per aixecar les reus i agafar direcció cap a casa. Aquesta invasió de felicitat feia que, de forma espontània, els mossos es posessin a cantar. Aquests càntics es sentien des de qualsevol punt del poble. Sempre em deia que el qui tenia un cant més potent i afinat era l’hereu de Cal Maó, pare del Josep M. Fusté (jugador de futbol del Barça).

El repertori constava de les cançons de l’època i els cants dels llauradors que eren inventats en aquell precís moment. Un dia li vaig fer reproduir aquest cant, l’espontani, i em vaig quedar parat a l’apreciar que no tenia cap patró rítmic. Eren uns crits sense estructura, barreja de “lamento” i crida a l’oració per part d’un muetzí. Suposo que en aquell context tenien sentit, però jo li vaig dir: padrí, això no es pot ni ballar, ell se’m va emprenyar com una mona.

Els padrins d’aquestes terres (la gent gran) saben interpretar la natura. El meu em feia creure que ell era un mag ja que, tot i que la marinada no té una hora d’arribada, ell sempre l’encertava: deu minuts i la marina ja és aquí. Quan calculava que ja havien passat aquests deu minuts, parava i es posicionava com un vaixell amb la proa encarada a llevant. A partir d’aquell moment no passaven ni vint segons fins que arribava el primer bri d’aire que feia que li volés la gorra, era un efecte especial que tenia preparat. Acte seguit, amb els ulls clucs, omplia els pulmons d’aire de forma exagerada.

Malauradament la persona que escriu aquest text es va fer gran i va deixar de creure amb la màgia. Observant la situació li vaig descobrir el truc: la marinada, en el seu recorregut, va arrossegant petits insectes. Això fa que davant d’aquest vent hi volin centenars d’orenetes. O sigui, veure una gran agrupació d’aquestes aus fent acrobàcies fa predir que l’esperada marinada està a punt d’arribar.

5

(Bep Mir)


Cloenda: un dia als voltants de Linyola

…“Gràcies per haver triat aquestes terres per visitar”. Aquest comentari fet per l´Antoni Mir em va deixar impressionat. Quina senzillesa i humilitat que traspua…

Ahir vam passar un dia fantàstic. Vam poder comprovar que el Pla d´Urgell és una comarca senzilla, endreçada, com traçada amb tiralínies i no només molt humanitzada sinó molt humana.

De l´estany d´Ivars em va cridar l´atenció que té convivint més del 50% de les espècies d´ocells presents a Catalunya (que són uns 500). És com una petita arca de Noé.

L´oferta no s´acaba aquí. A nivell agrícola, el que s´anomenava Clot del Dimoni s´ha convertit en un dels rebosts de Catalunya.

Tornem al principi: són humils però tenen molt i molt a ensenyar i oferir-nos. I el David té raó en el que va dir a l´acabar: “gent del Pla d´Urgell, sou molt bona gent”.

La família Mir i Varela ha estat una gran amfitriona i els “erudits” Montse i Mia han elevat el Pla a cotes molt altes.

IMG_1029 2

La Marta Coma ens fa la seva visió de la diada d´ahir

********************

Aquesta  primera sortida meva amb la colla del Pas a pas ha estat molt enriquidora, noves coneixences, paisatges, història…

De camí cap al Pla d’Urgell la boira ja ens ha saludat de bon matí, ens ha ajudat a situar-nos.

Arribem a Linyola, tots força puntuals, en Mia i el Bep a punt per acollir-nos; molt bé el presentar-nos, tots apunt. Després la Montse ens espera a la porta de l’església.

Les històries de llocs, persones, sempre m’han agradat i poder gaudir de gent que ens ho ha fet viure d’una manera tan viva i amb estimació a la seva terra, ha fet que l’excursió fos diferent ja que estàs més atent al que vas descobrint.

Pujar a la torre de l’església ha estat tota una experiència, algú potser ha pensat que ens quedaríem encaixonats a l’escala de cargol; m’agrada poder-nos situar i veure per on caminaríem.

El paisatge d’hivern també m’ha agradat: tranquil, reposat, sentint el soroll de l’aigua que ens acompanyava. Hem caminat sense pressa, tot fent les parades, on les històries tan ben contades per la Montse ens han captivat.

Caminant al costat dels conreus, veure el canal, les sèquies, l’estany,… quanta història humana hem conegut!.

Gràcies per aquest dia i fins aviat.

(Marta Coma)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s