10 Baix Ebre

La convocatòria

Benvolguts Pas-a-passejadors,

Tornem a les comarques de les Terres de l’Ebre. Aquest cop volem anar a la costa; allà on el riu s’escampa formant el delta. Naturalment estem parlant del Baix Ebre.
La proposta és fer un recorregut seguint el GR 92, començant una mica abans de l’Ampolla i passant per la Bassa de les Olles (entrada del Parc del Delta de l´Ebre). Allà tindrem uns ebrencs que regenten una agrobotiga i que de ben segur ens explicaran moltes coses.
Des d’allà allargarem una mica més fins la platja de l´Arenal amb algun itinerari fixat. Els més agosarats es podran banyar (diuen que és una platja on t’enfonses quan poses els peus a terra, d´aquí el nom; ideal pel cutis).
En total seran uns 10-12 Km tranquils (desnivell zero però amb unes vistes esplèndides).

Aquest cop us proposem quelcom diferent amb el menjar. Ens prepararan un pícnic per 5€ (entrepà, beguda i fruita). Això implica que ens haurem d´apuntar per fer la reserva. Els que prefereixin no fer-ho així poden portar els àpats pel seu compte.
A la tarda si voleu podem fer una passejada per l’Ampolla o estar una estona a alguna cala (no ens les acabarem!).

El punt de trobada serà el parking del Cap Roig a les 9:30 (no el de l’Empordà sinó el que hi ha una mica més al nord de l’Ampolla)

Porteu banyador, bronzejador i aigua!!. Us hi esperem

BaixEbre

BaixEbre2

 


Presentació de la comarca – Records d´infantesa

abel

El meus primers records d’infantesa en relació al Baix Ebre són els dels Ports, on estiuejàvem amb els pares i els avis, que eren de Tortosa, en un xalet sense electricitat ni aigua corrent. Van ser estius de ping-pong, bicicleta i sobretot, sobretot, moltes excursions: La Mola, Lo Mascar, La Font del Teix, Lo Regachol, les Gúbies del Parrissal, la típica excursió al Caro pels Pallers i tornant per la Fonda l’Esquirol… Després de l’incendi de finals dels 70 o principis dels 80 (no recordo l’any) vam deixar d’anar-hi. Encara recordo com a plena nit vam ser evacuats i vam baixar a Tortosa, deixant enrere un cel rogent, espectacular, alhora que aterridor.

Després d’un llarg parèntesi de gairebé dues dècades, la meva mare va heretar dels avis un mas a l’Aldea, a tocar dels arrossars, i juntament amb el meu pare el van reformar. Des d’aleshores, ara fa 16 anys, anem sovint al Delta amb la meva dona i els fills: alguns dies a l’estiu, en ponts i algun cap de setmana, on mirem de gaudir-lo i compartir-lo amb familiars i amics, a qui els fem una petita descoberta d’aquest sensacional paratge, que ens té el cor robat.

La primera imatge que recordo de Lo Delta és la d’un paisatge molt diferent, encisador i un xic salvatge, amb unes infraestructures més pròpies de principis del segle XX, que no pas de finals del mateix. Com sovint ens deia la gent, senzilla i acollidora: “xics, nos sentim deixats de la mà de Déu”. Un paisatge molt canviant en funció de l’època de l’any i del cicle de l’arròs i amb les millors postes de sol que mai no he contemplat. Tot un regal pels sentits, com també ho és la seva gastronomia: arrossos, mariscos, peix fresc, anguiles, baldanes, secallones, cocs, menjar blanc, pastissets de tots tipus… i a uns preus incomprensiblement baixos per la gent de Barcelona, especialment uns anys enrere.

En aquests 16 anys Lo Delta ha sofert una gran transformació. Arrel de l’aferrissada defensa del riu Ebre de la plataforma anti-transvasament (Lo Riu és Vida, NO al Transvasament) molts catalans han començat a mirar cap al Sud i descobrir-lo, alhora que s’han fet moltes inversions per desenvolupar el territori i fer créixer el turisme. El Nou Pont sobre l’Ebre, que ha unit Deltebre (Baix Ebre) amb Sant Jaume d’Enveja (Montsià) seria l’element paradigmàtic d’aquest canvi, deixant com a testimoni nostàlgic del passat els transbordadors Olmos, Garriga i La Cava.

Si us apropeu, gaudireu de l’acollida de la gent del Delta i … dels mosquits.
(Pepe Abel)


Recull fotogràfic

IMG_7118

veure’n moltes més! 


Algunes idees del Baix Ebre

imatge bloc2

La característica més rellevant de la comarca del Baix Ebre (una de les zones amb clima més temperat de tot Catalunya) és la presència sempre imponent de l´Ebre; una presència que, fins i tot, li dóna el nom.
Un nom i unes formes de vida que han anat configurant el sentiment d´identitat de la gent, en una comarca rica i diversa, plena de contrastos, encabits tots en un àmbit territorialment petit, des de l´interior sec i muntanyenc a les hortes al.luvials, la costa i la immensa planúria del Delta.

I és que la gent del Baix Ebre, com succeeix en altres indrets fronterers i d´intercanvi, hem estat sempre acollidors. La important història dels pobles de la comarca i de la seva capital, Tortosa, bé pot ser, des de l´antic, un resum de la de tots els pobles de la Mediterrània que per ella ha passat.

Encara avui, els costums i els valors propis de la Mediterrània són els més arrelats a la nostra vida quotidiana i, en especial, a les nostres festes i manifestacions més populars, amb tota la riquesa de formes i d´influències culturals que això suposa i que el visitant podrà copsar tot l´any, en una comarca que, a més, no ha estat malmesa per un progrés malentès.
(M Carme Queralt)
Catalunya Verda- La Vanguardia


Tastets del “terreno”

IMG_4060

La Rosa Aragonés de Roquetes ens ofereix 3 “tastets” del  “terreno”
1. http://devel.surtdecasa.cat/ebre/blogs/cacadors-de-videos/el-delta-de-lebre-al-programa-retrats-de-tv3
és un link a un capítol de programa Retrats del Jaume barberà. Reflecteix força bé la realitat de la gent del delta i la lluita dels darrers anys per l’aigua

2. http://www.youtube.com/watch?v=tiB0HBN2XHs
Au però au’ és el tràiler d’una comèdia  amb el Delta com a escenari natural de la pel·lícula fet per gent jove d’allà
Per si voleu escoltar una mica el parlar “autocton” 😉

3. Un text de Sebastià Joan Arbó(1902-1984). Un bon escriptor prou desconegut de les nostres terres. Per als amants de la literatura també val la pena llegir algun cop al Gerard Vergés (va morir el darrer sant Jordi)

I el silenci s’havia fet sobre la vall. El copejar monòton d’un carro en les roderes s’anà perdent pels camins fangosos que l’ombra acariciava… Al lluny passà un pastor menant un ramat cap a la cleda… Més enllà, dintre de les prades, se sentia l’esquellot del mans que tornava amb la vacada…

Els ànecs salvatges volaven arran de la lluïssor de les llacunes immòbils com un mirall i s’arraulien al si de les jonqueres. El far de Buda alçava el punt rutilant sobre la plana, mostrant-lo adés a la mar, adés a la muntanya. I tota la nit seguia el mateix joc infatigable…

En aquell silenci imponent, el copejar monòton de l’aixada damunt la terra tenia una sonoritat estranya i paorosa, com si es vexés quelcom de sagrat en l’ànima del repòs i del silenci… Del fons del cenillar immòbil com una decoració, sota la claror de la celístia, la primera granota llançà l’avís damunt dels aiguamolls, i com si allò fos una contrasenya, una altra li va respondre de més endins, després una altra, i una altra… I tot d’una, arreu del camp va anar alçant-se i allunyant-se, fins que esdevingué una gran remor aspra i monorítmica que es resolia en una sola veu ascendent en el silenci, ampla, monòtona, vers l’infinit. Començava l’eterna serenata de les nits plàcides de l’estiu, de les nits suaus i estelades.

 


Records del Delta de l’Ebre

IMG_7087El Baix Ebre ens ha permès gaudir, en una distància curta, d’ una diversitat de paisatges, d’ una rica història i d’ una gent molt acollidora.
En Pepe i la Mar, estimats amfitrions, ens han situat a la costa poc transitada i encara prou verge de l’ Ametlla i l’Ampolla, escarpada, de mar transparent, de sol reflectint al mar, de vegetació que creix a tocar de la platja, per arribar tot caminat tranquil.lament a la Bassa de les Olles. Allà ens espera un vaixell carregat d’ història. Al Delta la gent…és molt bona gent diu el Jordi, i ho podem copsar de seguida quan arribem a l´agrobotiga, espai entranyable on el Damià ens explica amb passió la lluita pel seu i pel nostre Delta, on trobem productes de la terra treballats amb cura i un espai de descans agradabilíssim. Un passeig per l’ entrada del Parc Natural del Delta de l’ Ebre, acaba amorosint encara més el que ha començat sent una jornada d’ aquelles que et fa sentir orgullós i feliç de tenir, en pocs kilòmetres, una natura tan variada i un Delta únic!!

Un passeig pel vaixell de la història a la Bassa de les Olles, l’Ampolla (mireu el dibuix del darrer post):

EL CAPITÁN TRUENO I EL GUERRERO DE L’ ANTIFAÇ
El Capitán Trueno es una sèrie d’ historieta d’aventures, creada el 1956 pel guionista Víctor Mora Pujadas i el dibuixant Miguel Ambrosio Zaragoza (Ambrós).
El protagonista és el Capitán Trueno, un cavaller espanyol de l’ Edat Mitjana en temps de la Tercera Creuada (finals del S. XII). Acompanyat pels seus amics Goliath i Crispín.
El Guerrero del Antifaz, obra clàssica de la historieta espanyola, creada per Manuel Gago García el 1943 per a Editorial Valenciana. Junt amb Roberto Alcázar y Pedrín és la sèrie més popular dels anys 40.
L’acció té lloc a l’ Espanya dels darrers anys de la Reconquesta, sota el regnat dels Reis Catòlics, a finals del s.XV. La comtessa de Roca, embaraçada de dos mesos, és raptada en una incursió del rei musulmà Alí Kan, qui la converteix en la seva dona. Al néixer el fill de la comtessa, el seu raptor creu ser el pare, i el futur Guerre de l’ Antifaç és educat com a fill i hereu, destacant per la seva ferocitat en els combats contra cristians. Quan té 20 anys, la mare li revela la veritat i és assasinada pel rei musulmà per aquest motiu. Intentant venjar la mare, el protagonista fereix Alí Kan, però fuig deixant-lo amb vida. Corprès per la culpa i el remordiment, es difressa amb un antifaç per a ocultar la seva identitat i decideix dedicar la seva vida a combatre els seus antics coreligionaris.

ADRIÀ VI , CARLES I de Castella i V d’ Alemanya
Adrià VI, nascut Adriaan Floriszoon, (Utrecht, 1459 – Roma, Estats Pontificis, 1523) va ser papa de l’Església Catòlica des de 1522 fins al 1523.
Va ser l’últim Papa no italià fins 450 anys més tard, amb l’elecció del polonès Joan Pau II.
Adrià d’Utrecht nasqué a la ciutat d’Utrecht, al Sacre Imperi Romanogermànic, el 2 de març de 1459 i fou professor de Teologia a la Universitat de Lovaina.
Havia estat mestre de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya, des que aquest comptava amb sis anys. Una dècada després, el 1516, l’hereu de la corona de Castella i Aragó enviava a Adrià com a llegat davant el Cardenal Cisneros, en aquell temps regent d’aquests regnes després de la defunció al gener d’aquest mateix any de Ferran el Catòlic.
Convertit en rei d’Espanya, Carles I agrairia els serveis prestats pel seu fidel mentor impulsant el seu ascens en la carrera eclesiàstica, primer com bisbe de Tortosa, més tard com a inquisidor general de la Corona d’Aragó i després de la de Castella, i per fi com a membre del col•legi cardenalici, mentre ell mateix el distingia confiant-li la regència d’Espanya quan va haver d’absentar-se del país el 1520 per raó de la seva designació com a cap del Sacre Imperi Romanogermànic.
No va ser una tasca fàcil la que se li va demanar fer, a Adrià, que va haver d’enfrontar-se als gravíssims incidents ocasionats per les revoltes de les Comunitats castellanes (Revolta dels Comuners) i les Germanies llevantines. No és d’estranyar que, triat Papa el 9 de gener de 1522, no pogués desplaçar-se a Roma per a prendre possessió de la cadira apostòlica fins al 31 d’agost.
Elecció com a Papa. Influències
Lluny de l’avidesa, les maniobres i la llarga espera d’anteriors aspirants al tron de Sant Pere en el seu afany per aconseguir-lo, Adrià VI es va mostrar indiferent al càrrec, no va maniobrar gens per arribar-hi, i submergit com estava en les difícils tasques de la regència d’Espanya, ni tan sols va assistir al conclave en el qual es va produir la seva designació.
El seu breu pas pel Vaticà no li va oferir l’oportunitat d’utilitzar l’experiència adquirida en les tasques d’estat. Podria pensar-se que pel fet que Carles V el va pratocinar seria un pontífex dòcil i submís a l’emperador, però no va ser així, o si més no, no de forma incondicional. Adrià VI va fer esforços per treballar amb imparcialitat en la pugna continuada entre Carles V i Francesc I de França i no sempre va estar del costat del primer. Al final, però, va entrar en aliança secreta amb Carles V, Anglaterra i Venècia en contra de França; la seva prematura mort, 14 de setembre de 1523, li va impedir realitzar qualsevol acció dins aquesta aliança, com tampoc li va permetre posar cap remei a l’avanç del luteranisme. Tot i això tingué temps per voler reformar la Cúria romana amb la celebració de la Dieta de Nuremberg, que finalment se celebraria el 1525.

FRANCESC I DE FRANÇA
Francesc I de França, Francesc I d’Angulema o Francesc de Valois i d’Angulema (Cognac, 12 de setembre de 1494 – Rambouillet, 31 de juliol de 1547) fou comte d’Angulema (1496-1515), duc de Valois (1498-1515), duc de Milà (1515-1521) i rei de França (1515-1547).
En virtut de la Llei Sàlica vigent al Regne de França Francesc I fou promès a Clàudia de França com a descendent directe per línia masculina més proper al rei Lluís XII de França, convertint-se així en delfí. A la mort del rei francès el 1515 Francesc I fou escollit rei, iniciant així la Branca Valois-Angulema.
Al capdavant d’un exèrcit de 40.000 homes va marxar cap a Itàlia per continuar les anomenades Guerres d’Itàlia, obtenint una destacada victòria en la batalla de Marignano. Aquesta victòria segellava el seu poder i glòria, però no impedia estar a l’altura del seu gran rival de l’època, Carles I de Castella.
Francesc I va ser vençut i fet presoner a la Batalla de Pavia el 1525, veient-se obligat a firmar el Tractat de Madrid de 1526. El 1529 hagué de firmar una nova pau, la Pau de Cambrai, que acabà de ratificar la pau anterior. Carles I de Castella i Francesc I, s’aliaren contra els otomans.
Aquest rei va implantar al Regne de França les bases de l’absolutisme monàrquic, sense convocar els Estats Generals.
Fou, així mateix, un gran protector de les ciències i les arts fundant el Col•legi de França i la Impremta Reial. Així mateix va iniciar la construcció del museu del Louvre. Francesc I va convèncer el mateix Leonardo Da Vinci perquè abandonara Itàlia i s’instal•lara a França.
Durant el seu regnat va iniciar-se les manifestacions d’intolerància vers els Hugonots francesos, que seria l’origen de les futures Guerres de religió.
Francesc I va morir el 1547 a Rambouillet, sent enterrat a la Catedral de Saint-Denis.
TEXTO SOBRE LA SUBLEVACIÓN DE LOS COMUNEROS DE CASTILLA
Peticiones de los comuneros en la Junta Santa de Ávila,
1521

[…] que después dél [Carlos I] no pueda suceder muger
ninguna en el reino; pero que no habiendo hijos, que puedan
suceder hijos e hijas é de nietas siendo nascidos é bautizados
en Castilla; […) quel Rey no pueda poner Coregidor en ningun
logar, sino que cada ciudad é villa elijan el primero dia del año
tres personas de los hidalgos é otras tres de los labradores, é
questos dos que escojeren sean alcaldes de cevil é criminal
por tres años, […J que los oficios de la casa Ral se hayan de
dar á personas que sean nascidos é bautizados en Castilla,
[…], quel Rey no pueda sacar ni dar licencia para que se saque
moneda ninguna del reino, ni pasta de oro ni de plata, é que en
Castilla no pueda andar ni valer moneda ninguna de vellon sino
fuere fúndida é marcada en el reino.. […] Que cada é cuando
alguno hubiere de suceder en el reino, antes que sea rescibido
por Rey, […] confiese que rescibe el reino con estas
condiciones, […].

IDEAS PRINCIPALES
1. Los Comuneros exigen al Rey que la supervisión y control de los asuntos de Estado y de los poderes de la Corona estén en manos de las ciudades o de las Cortes por representación
2. La Santa Junta exige a la Corona que los recursos económicos de Castilla no se gasten en el extranjero sino que se utilicen en el Reino para mejora de sus gentes y territorio
3. Exigencia de la castellanización de la monarquía frente a la fuerza que tienen los flamencos en los asuntos de Estado. Carlos I nació y vivió en Flandes e impuso al reinar en Castilla a Adriano de Utrecht como principal consejero y gobernante.

JAKOB FUGGER
Jakob Fugger (Augsburg, 6 de març de 1459 – 30 de desembre de 1525) també conegut com a Jakob Fugger el Ric o, de vegades Jakob II fou un gran comerciant, empresari de la mineria i banquer europeu.
Fou un descendent de la família de negociants Fugger establerta a la Ciutat Lliure Imperial d’Augsburg, on va néixer. En unes poques dècades va expandir l’empresa familiar a una empresa que operava per a tot Europa.
Va començar la seva formació a l’edat de 14 anys a Venècia, on també on va residir fins al 1487. Alhora era un clergue i tenia diverses prebendes, tot i que ell mai va viure en un monestir.[1]
El fonament de la riquesa de la família va ser deguda principalment al comerç de tèxtils amb Itàlia. L’empresa va créixer ràpidament després que els germans Ulrich, Georg i Jacob varen començar operacions bancàries amb la Casa d’Habsburg, així com amb la Cúria Pontifícia, i al mateix temps, va començar les seves operacions mineres al Tirol, i des de 1493 amb l’extracció de plata i coure en les actuals República Txeca i Eslovàquia.
Després de 1487 Jakob Fugger era el cap de facto de les operacions de negocis Fugger, que aviat va tenir el quasi monopoli del mercat de coure europeu.[2] El coure d’Eslovàquia era transportat a través d’Anvers a Lisboa, i d’allí era enviat a l’Índia. Jakob Fugger també va contribuir amb la primera i única expedició comercial a l’Índia en que els comerciants alemanys col•laboraven, amb la flota portuguesa a la costa oest de l’Índia (1505-1506), així com una fallida expedició espanyola a les Illes Moluques.
Amb el seu suport a la dinastia dels Habsburg com a banquer va tenir una influència decisiva en la política europea contemporània. Va finançar l’ascens de Maximilià I i va fer contribucions importants per assegurar l’elecció del rei espanyol Carles V a convertir-se en emperador del Sacre Imperi. També finançà els matrimonis pels quals més tard la Casa d’Habsburg obtingué els regnes de Bohèmia i d’Hongria
KHAIR ED-DIN BARBA-ROSSA
Khair ed-Din Barba-rossa (Mitilene, 1466 o 1478 segons les fonts – Istanbul, 4 de juliol de 1546) era un almirall otomà que va liderar el corsarisme turc a la Mediterrània occidental durant les primeres dècades del segle XVI. Era el germà petit de Baba Aruç Barba-rossa, de qui va heretar el sobrenom.[1]
Barba-rossa Khair ed-Din Paixà (en turc Barbaros Hayreddin Paşa) o Khayr-ad-Din Barba-rossa (Yakupoğlu Hızır). El seu nom era Yakupoğlu Hızır, però Solimà el Magnífic va ratificar-li el nom honorífic de Hayreddin, que ve de l’àrab Khayr-ad-Din (خير الدين “Bondat de la Religió”).
A Europa se’l va conèixer com a Barba-rossa (Barba roja), nom que va heretar del seu germà gran, Baba Aruç, després que aquest morís en una batalla a Algèria contra els espanyols.[1] Aquest nom sonava com “Barba roja” als europeus, i a més Aruç tenia una barba vermella. El sobrenom es va afegir al nom turc de Khair ed-Din sota la forma de Barbaros.
El seu pare era turc i la seva mare Catalina era grega i vídua d’un sacerdot grec.
Va col•laborar amb el seu germà fins a la seva mort el 1518 i llavors Khidir es va quedar a Alger on va ser atacat per Hug de Montcada el virrei de Sicília però una tempesta va destruir la flota d’aquest i Khidir va fer molts presoners. Com a resposta es va dirigir al sud del Regne de València per atacar les ciutats de Dénia i Alacant. L’any següent, 1519, va derrotar al sultà de Tremissèn que s’havia aliat als espanyols i avançava cap a Miliana. A la primavera següent va ocupar Tenes, que s’havia revoltat, i va vèncer una flota espanyola de 18 naus. Fou llavors quan els espanyols el van començar a anomenar Barba-roja o Barba-rossa, a causa del color de la seva barba roja, sobrenom que ja havia rebut el seu germà gran (Baba Arudj = Barba-rossa). Va dividi el territori algerià en dos províncies el govern de les quals va confiar a Ahmad ibn al-Kadi (orient) i Muhammad ibn Ali (occident)

EL VAPOR MEDJERDA
El Medjerda va ser un vaixell de vapor francès de 1.918 tones. Fou enfonsat davant de les costes de l’Ampolla pel submarí alemany U-34 l’11 de maig de 1917 en el marc de la guerra submarina de la I Guerra Mundial. Hi van morir més de 350 persones. El govern francès obsequià al poble de l’Ampolla amb una estàtua de bronze -coneguda amb el nom del guerrer- en record de la tragèdia. La figura original però va ser sostreta l’any 1993.
(Marta Sendra)

 


 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s