07-08 Els Pallars

La convocatòria

IMG_4327Un previ: el fet d’ajuntar les dues comarques no vol ser cap menysteniment a cap d´elles, sols es justifica per un tema de logísistica, ja que hem decidit fer alguns “doblets” de sortides de llocs allunyants de l´àrea metropolitana que és d’on surt la majoria de la gent.

Anem a “Lo Pallars”. Aquest antic comtat ja existia a començaments del segle IX i era part de l´anomenada Marca Hispànica. Geogràficament es troba situat a la conca alta de la Noguera Pallaresa, entre la cresta del Pirineu i la població de Tremp, incloent la vall d´Àneu, la vall de Cardós i la vall Ferrera, així com la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana i la vall del Flamicell.

Del Pallars Jussà destaca tota la riquesa generada arran de les centrals hidroelèctriques construïdes a la dècada del 1920 així com les explotacions ramaderes, agricultura i darrerament el turisme.

Del Pallars Sobirà destaquem que és molt muntanyós i allà es troba el pic més alt de Catalunya (La Pica d´Estats 3143m).

Les dues comarques estan comunicades pel congost de Collegats, a tocar a la Pobla de Segur.

El turisme natural i el patrimoni romànic també son característics d’aquestes terres.

El dissabte ens dedicarem al Pallars Sobirà i diumenge al Pallars Jussà.

 

Pallars Sobirà:

A les 11:30 quedarem a l’Alberg de les Planes de Son, Com arribar , (Barcelona-Son)

http://monnaturapirineus.com/ca/com-arribar

MAPA

Farem una ruta circular d’11 kms i 600m de desnivell, que es pot fer amb unes 4h.

És una ruta marcada per la Generalitat: Planes de Son – Pla de la Font – Pas del Coro

Serà una ruta de caminar amb més desnivell de les darreres però no més llarga en Kilòmetres. Donarem alguna opció als que no la puguin fer sencera.

Planes de Son – Pla de la Font – Pas del Coro

Pallars Jussà:

Com haurem dormit a la comarca, ens trobaríem a les 08:00h a l’entrada del poble d’Aramunt (prop de la Pobla de Segur). Així evitarem les hores de sol fort.

Allà ens trobarem amb el Manel Gimeno, historiador especialitzat en la Guerra Civil als Pallars, que ens acompanyarà en la sortida duent-nos a les trinxeres i búnquers que es troben a Vilanoveta (entre Aramunt i Pessonada).

Es tracta d’una ruta d’uns 10 kms i uns 600m de desnivell que es pot fer en unes 3-4h

Aquí teniu l’enllaç de Wikiloc d’una ruta similar a la que farem Camí a les Trinxeres

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4915821

En acabar, dinarem de pícnic a la zona de la Font de la “O”, on hi ha una zona habilitada al costat del llac. A més aquell diumenge coincideix amb la Diada dels Raiers quan es rememora l’antic ofici de baixar la fusta en forma d’embarcació. Així que ens plantegem la possibilitat d´anar a veure´ls arribar al Pont de Claverol. Pels que no ho heu vist pot ser molt interessant.

Sopar i Dormir:

Pel sopar de dissabte està reservada la “Moixarronera” que és la Societat Gastronòmica de Pobla de Segur.

Per dormir aquí teniu algunes de les opcions de llocs propers:

Aramunt:

Pobla:

Senterada:

Reteniu aquests dos noms: Josep i Núria. Són els dos “cracks” que ens ensenyaran la seva comarca. Són gent que se l´estimen amb bogeria i això es veu d´una hora lluny.

 

PER TANT, SI US PLAU,

AQUEST COP SÍ QUE US DEMANEM QUE ENS DIGUEU QUE VENIU I QUANTS SOU DE CADA FAMÍLIA. Per temes de logística ho necessitem !!!

Escriviu a l´adreça pasapaspercatalunya@gmail.com

Cal portar: menjar de l´excursió del dissabte, banyador per si s´escau una remullada, cremes solars.

Ja comentarem com fer el tema sopar i esmorzar un cop tinguem la gent apuntada.


Presentació de la comarca

Aproximació als Pallars

L’origen de les actuals comarques dels Pallars Jussà i Sobirà es remunta al S. IX amb la creació del Comtat de Pallars. A principis d’aquest segle, l’Imperi Carolingi va conquerir aquest territori als musulmans, annexionant-lo al Comtat de Tolosa. L’any 872, amb l’assassinat de Bernat II (Comte de Tolosa), el noble local Ramon I de Pallars aprofità per crear la Casa de Pallars i declarar així la independència del Comtat.

El Pallars Sobirà és una comarca totalment pirinenca, que albira els cims més elevats de Catalunya. Hi trobem també el Parc Nacional de Sant Maurici i Aigüestortes, postal inequívoca de la comarca i del país. El Pallars Jussà presenta un paisatge alpí al nord de la comarca mentre els camps de conreu són característics del sud. Aquesta morfologia fa que l’agricultura i la ramaderia hagin estat històricament la principal activitat de les comarques.
Ens trobem davant dues de les comarques més grans de Catalunya, representen el 8’5% del total del territori. Aquesta dada es contraposa a la de població, entre totes dues comarques amb prou feines superen els 20.000 habitants. És a dir menys del 0,3% de la població total del país.
L’eix vertebrador d’ambdues comarques és sens dubte el riu Noguera Pallaresa, és a la seva riba on trobem les poblacions més importants, i aquest ha estat sempre un catalitzador d’importants activitats econòmiques. Ja al S. XIII s’utilitzava el riu com a mitjà per a transportar fusta, naixia llavors l’ofici de raier. Cada primer diumenge de juliol a la Pobla de Segur es fa una baixada de rais, per a commemorar l’extingit ofici.
És a principis del S. XX, amb la construcció dels primers embassaments i centrals hidroelèctriques quan s’acaba amb aquesta pràctica, ja que les preses trenquen la continuïtat fluvial. Des d’aquest moment i fins a l’inici de la Guerra Civil, les comarques viuen una època daurada. Milers d’homes arriben d’arreu per treballar a les obres de la “Canadenca”, i les comarques viuen una revifalla tant econòmica com demogràfica.
Amb l’arribada de la Guerra Civil, el Front s’instal·la al Pallars des de l’abril de 1938 fins a finals del mateix any. Encara avui es mantenen restes de trinxeres i búnquers al Pallars Jussà, testimoni d’aquells dies de combat.
Actualment en ambdues comarques hi ha encara una forta presència de l’agricultura i la ramaderia. No obstant, amb l’arribada dels esports d’aventura, l’auge del turisme rural i la consciència de recuperació del territori, les comarques estan vivint un creixement de població impensable fa només vint anys, recuperant-se poblacions que havien estat totalment abandonades durant la segona meitat del segle passat a causa de la crisi del sector agrari.
(Josep Alegret)


Recull fotogràfic

Sortida Pallars

veure’n moltes més! 


Visió d´una pallaresa: Maria Barbal

Visió d´una pallaresa: Maria Barbal

Pallars Jussà

Entre la monumentalitat del congost de Terradets i el de Collegats, com si es tractés de les dues tapes feréstegues d’un estoig monumental, la comarca del Pallars Jussà pot resultar, a ulls de passavolant, una joia discreta. Però quan un viatger s’hi aproxima amb temps suficient, descobreix indrets deliciosos, variats, on la força destructiva del benefici immediat no ha malmès, tant com en altres indrets, les perles antigues.
No busqueu imparcialitat en algú que ha nascut a Tremp, la població mig ciutadana i mig pagesa, com diu la sardana. No en va, els recorreguts que van de la capital del Jussà cap al port de Comiols; cap a Balaguer, per Àger o per Camarassa; cap a Fígols i Pont de Muntanyana; cap a la Pobla de Segur, porta del Sobirà, estan lligats a la meva infantesa, joventut i maduresa a manera d’estel guia. En aquest ampli paisatge hi ha passes entranyables que he tingut la sort de refer un i un altre camí. I on l’encís mai no ha esborrat la realitat.
En puc remarcar uns quants: castell de Mur i Llimiana, mirant a l’embassament de Cellers, Biscarri amb el castell de Llordà, Abella de la Conca, un dilluns de mercat a Tremp, el noble Talarn encimbellat mirant les aigües de la Noguera Pallaresa que van cobrir el poble de Sant Antoni.
Els blats, la vinya, les pinedes, els horts, les dolces elevacions del Montsec des de la conca, l’enorme força de l’aigua a l’aguait són elements que fan del Pallars Jussà un espai per anar a pleret i descobrir l’encís de la quotidianitat.

Pallars Sobirà

El riu espurneja com una gran columna vertebral per aquesta comarca. Des de la neu de les altes muntanyes a l’herba dels prats. Al Sobirà, gris, verd i blanc combinen de tantes maneres que podrien comparar-se a les geometries diverses d’un calidoscopi.
Les cases dels pobles, tradicionalment amb els llosats de pissarra, s’acaramullen davant la vista i només els passos dels caminants descobreixen a la vista els espais dels carrers, les rampes, les escales estretes que duen als barris alts, sovint, a les esglésies. El romànic es va ensenyorir d’aquestes terres i, a les valls, les marques que hi va deixar dibuixen filigranes o daus a la pedra exterior, a les portades i als petits capitells; a l’interior, damunt dels murs, la rígidesa del gest no abandona l’expressivitat de les figures. Grans ulls, ales dentades. Vigilància, recolliment.
Les excursions d’altura poden combinar-se amb els recorreguts -pels petits corriols, pistes i dreceres- molt transitats fa mig segle. Hi ha joiells aquí i allà. Gerri i l’ermita d’Arboló, l’estany de la Guingueta, Espot i estany de Sant Maurici, les restes del castell dels comtes del Pallars, a prop de Sorpe, ofereixen una vista panoràmica damunt d’Esterri i la seva rodalia. Cada poble pertany a una vall, cada vall a un afluent de la Noguera, cada afluent té rierols i fonts, cada pas damunt la terra fosca suscita la verdor i la transparència de l’aigua.
Una discreta recerca pot encaminar els viatgers cap un reclau on pugui escoltar l’accent pallarès d’una veu antiga. Si vol atényer-la caldrà ser intrèpid i no deixar cap racó per mirar.

(Maria Barbal)


D’oblidats a repoblats

D´oblidats a repoblats

Una de les característiques del paisatge pallarès és que hom aixeca el cap i avista un poble. I és que un comú denominador dels nostres municipis és que estan integrats per una munió de petites entitats de població.
Amb la mecanització de les feines del camp, aquests petits pobles on les condicions de vida i climàtiques eren més dures, van patir un èxode gairebé condemnatori. En poc més de vint anys els Pallars van perdre més de la meitat de la seva població. I és que el pas del temps es feia notar, els pobles eren engolits pels esbarzers i els teulats de les cases queien igual que els pobles queien en l’oblit.
Cèlebre és la rondalla:
Sas, Malpàs, Peranera i Castellàs; Cérvoles, Burguet i Naens, els set pobles més dolents. Si en voleu més poseu-hi Benés, si no en teniu prou poseu-hi Castellnou, i si en voleu una bona carrandella poseu-hi tota la vall de Capdella.
S’evidencia així la poca consideració que aquestes petites localitats “amuntanyades” rebien per part de les seves veïnes riberenques, més grans i riques.
Però actualment són aquests poblets, amb els seu encant, amb aquella sensació de temps aturat, els qui han articulat la recuperació de població de les comarques. Molts descendents nostàlgics i nouvinguts (i benvinguts) han reconstruït un paisatge que semblava abocat al record. I és que aquests pobles s’aferren a la muntanya com qui s’agafa a un ferro roent, tossuts; renunciant a desaparèixer contra tot pronòstic.

(Josep Alegret)


De tots colors

assua

Conec la vall d’Àssua des de ben xica, i encara, ella ha estat present fins fa poc en les paraules de la meva mare com una font més certa que la pròpia realitat.

El tresor més xic són les fragues, vermelloses i menudes, que maduren cap allà a mig juny, a les vores d’ombra dels prats o dels camins. Quan nosaltres érem xics, bé que ens les mostrava perquè en collíssim. Compte de prendre-les amb força, que es desfarien entre els dits! També, més que ara, trobàvem els clavells de pastor, d’un rosa intens. La seua olor exquisida feia vores a la de les clavellines, un luxe que les mestresses plantaven en testos o cassoles velles i les tenien exposades als balcons.
Quan jo devia ser més grandeta, vaig descobrir “la vidauba”, enfiladissa de flors blanques i tija forta. Explicava la mare que els grans la feien servir per lligar l’herba o les garbes; en canvi, la canalla l’arrancaven i la feien servir per saltar. Al Pallars deien canalla a les criatures. La vidalba hi era abundant i ho és encara. Llavors proporcionava distracció substituint la mancança d’una corda adequada per jugar, ara fa brolla i no és gaire observada ni benvista. La sabonera era molt estimada i, també, abundant. El perfum de les seues flors roses s’afegia al do de poder usar-la per rentar mans i cara. En canvi, la blanera, groga de flor, que la mare anomenava gamó, tenia una utilitat que sobrepassava el llindar de la innocència, ja que, picant-la damunt de l’aigua del riu emborratxa les truites i així, gates, són fàcils de pescar. Fins i tot a mans.
Eren comuns i abundants les malves i el cascall. Aquesta segona s’espiga i ja devien cuidar-se els grans que no la toquéssim. Sovint la mare, quan de xics ens mostràvem contestataris i no li fèiem cas a la primera de canvi, ens anomenava “cascall”, però no teníem ni idea que era una planta amb poder somnífer.
A casa d’ella, menaven vaques, tenien una egua pel treball fort i un ruc, pel qual ella sempre va tenir predilecció, perquè deia que era intel.ligent i fidel com cap altra bèstia. A part de l’estable, destinaven un corral per al porc, un espai per a gallines i les gàbies dels conills. El gos d’atura i els gats acostumaven a voltar per l’estança del foc a terra, la cuina. De molt gran, la mare parlava d’un tal “Tuno”, un gos que estimava perquè havia fet molta bondat. Quan anava sola a aviar, les contalles sobre serps i escurçons li feien molta feredat i el gos era defensa i companyia. Després ella sabria que, comparats amb alguns humans, d’aquells rèptils, no n’hi havia per tant.
L’adolescència breu d’aleshores estava relacionada amb la Festa Major. Les xicotes, a la missa gran, portaven la plata amb tallets de coca i petits rams “d’aufàbrega”. Aprenien que l’olor intensa d’aquesta planta fa fugir els mosquits i molts hòmens treballaven a fora amb el ramet sostingut damunt de l’orella. I que el romer era bo per condimentar els plats de pollastre, els primers guisats. Els timonets, per les sopes de pa, amb el seu raig d’oli d’olives. Per al mal de panxa, te de roca.
Llavors, en aquella edat, ja eren savis en bolets. Des de xics se solia anar als prats i al bosc. Moixarrons i carreretes, primavera i tardor, a les plapes d’herba fosca o carreres. A les pinedes o avetars, a la tardor, els ceps, la pota de perdiu, la pota de rata, els rovellons, els rossinyols i d’altres. Cada any hi havia una sortida, que solien fer un ramat de dones de pobles veïns, Altron i Sorre, potser se n’hi afegien de Surp o d’Olp, qui ho sap ara! Hi anaven per fer recapta dels bolets que poden guardar-se secs: ceps, rossinyols, carreretes, moixarrons. Com un estol d’orenetes recorrien el terme i tornaven exhaustes, amb els cabassos i cistells plens. En acabat, els triarien, els netejarien i els deixarien assecar als porgadors. I, au, al cap de casa, amb les pomes d’olor i les andròmines.
A les valls pirinenques regnen les ordigues; tan sols que hi hagi descurança en un camí, en un carrer, s’omple d’aquestes plantes de fulles verdes, arrissades de la vora i peludes, que omplen de butllofes la pell distreta.
De gran, a Tremp, faltada de prats, la mare admirava l’hort de la mestressa de la casa on vivíem de lloguer. I ella li corresponia de tant en tant amb tomates de pell de setí i enciams. O amb un bell ram de dàlies i gladiols.
(Maria Barbal)


Un trajecte de pocs centenars de quilòmetres

OLYMPUS DIGITAL CAMERALa família de la meva mare vivia de la ramaderia i de la terra en un poble del Pirineu català a l’inici del segle XX. La casa de l’àvia em semblava gran, de fusta i pedra , de foscos llosats de pissarra; a part dels dormitoris i la cuina llarga, constava de l’estable, l’era i el rebost. Allí, la preocupació bàsica dels adults, i aviat dels nens, es dirigia cap a l’economia de la casa, el menjar de les persones i dels animals. La instrucció escolar consistia en unes poques hores, en una aula amb infants de totes les edats, sobretot en l’època del fred, quan la natura quedava atuïda i les feines del camp minvaven. Després de la collita, al final de l’estiu, se celebrava la festa que es resumia en celebracions religioses, el ball de plaça i un bon menjar. Fins als quinze anys vaig captar la manera de comportar-se d’homes i de dones, la dedicació exclusiva a les feines diàries per viure.

La guerra civil espanyola havia arribat fins a aquests petits pobles, a prop de la frontera amb França, amb el seu seguici de mals. Assassinats, morts, ferits, evacuacions, destrucció. En acabat, la dictadura del general Franco, amb milers d’exiliats i d’empresonats, lluiria de progrés econòmic gràcies a les incipients indústries. Pels anys seixanta, els pobles petits de muntanya estaven arruïnats, desprotegits a causa de les males comunicacions, sense serveis bàsics i, en canvi, la potent repressió enxampava les persones de manera eficaç, també allí, a l’últim racó del territori.

Un altíssim tant per cent d’aqueses famílies pageses de les valls pirinenques van tancar les portes i van anar cap a les ciutats per viure d’un sou pobre, però que arribava cada mes. No pas directament, però sí de molt a prop, vaig observar aquests moviments de parents i de coneguts dels meus pares. La millora econòmica comportaria l’oblit de la tradició, creences, maneres de treballar i alimentar-se, de curar, que restaven a mercè del temps com un món residual a extingir.

No em podia imaginar que aquestes migracions de dos a tres-cents quilòmetres en descens produiria en la meva ment el dibuix de personatges que, depenent de la seva edat, de la seva capacitat d’adaptació, de vegades del seu sexe, es mouen entre la nostàlgia i la satisfacció, entre els retrets a la nova vida i un grau superior de llibertat. La meva primera novel.la, Pedra de tartera, finalitza quan una família d’un d’aquests pobles arriba a Barcelona i s’hi instal.la, en uns baixos d’un edifici alt, on el cap de casa es proposa exercir l’ofici de porter. A Càmfora , la tercera novel.la, un d’aquest viatges des d’un poble petit de muntanya a la gran ciutat industrial se situa en l’inici de la trama. Aquest moviment, que feien amb un gran sentiment de provisionalitat, en general va resultar viatge únic d’anada. El retorn tan sols es produiria de forma esporàdica, per vacances. Sovint, de manera lenta però eficaç, les esquerdes anirien obrint les cases i, al cap dels anys, pobles sencers van quedar abandonats.

Jo mateixa vaig participar d’aquest allunyament del lloc d’origen, però el meu trasllat va ser més lleuger perquè deixava els pares a la casa, que ja no era de pagès, i jo podia retornar a la llar. Aquells familiars, que de petita visitava a la muntanya durant l’estiu, tot just superada l’adolescència, em van acollir al seu habitatge escàs de la ciutat perquè pogués continuar els meus estudis. Sense adonar-me’n vaig seguir observant els canvis deguts al seu viatge forçat des d’una primera fila. També, l’orgull d’ells per sortir endavant, per la seva capacitat de treball, de sacrifici i d’estalvi. Vaig viure alguns dels seus moments de nostàlgia, causats per la reducció dels espais, per l’enyor de l’aigua pura, dels aliments de qualitat, del paisatge, per l’aïllament que sentien entre desconeguts.

Els fills nascuts a ciutat ja miraven l’entorn de forma diferent. Quan els avis o els pares expressaven la seva cultura agrària per mitjà de proverbis antics, d’anècdotes, ells els esguardaven amb estranyesa i, sovint, amb vergonya. Les belles imatges de la natura havien perdut el lligam amb el medi, aviat els petits anirien adquirint més coneixements que els adults. Quan les famílies vénen de les vacances del poble, de nou al carrer gris, a l’edifici alt, són conscients que s’han de quedar a la ciutat, el moviment de retorn se’ls apareix quasi impensable. Llavors arriba conformar-se, sempre amb la compensació d’avantatges per a la generació següent: els fills tindran possibilitats d’estudiar, per a ells la vida serà millor.

He fet algun llarg viatge i he presenciat el d’altres persones. Però cap trasllat com aquest m’ha estat donat amb tanta proximitat física i cultural per entendre el principi de l’emigració. La vida és impossible, difícil, dura on has nascut i te n’allunyes sense saber què trobaràs, sense poder fer balanç per endavant. Viatgen els peus, així la resta del cos, també el cap. Recomences i la nostàlgia va pastant el teu somriure, després ets capaç de sostenir la família i rius obertament, però el que vas deixar és irrecuperable.

(Maria Barbal)


L’altre Pirineu

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La majoria de catalans, quan pensen en el Pirineu, no pensen en el Pallars. Els gironins acostumen a pensar de seguida en el Ripollès. El cap dels barcelonins, per la seva banda, se’n va directament a la Cerdanya, on els més afortunats hi tenen una segona residència. Alguns barcelonins pensen també en la Val d’Aran quan se’ls esmenta el Pirineu. Per la seva banda, la majoria de lleidatans pensen en Andorra i l’Alt Urgell, on molts van a comprar-hi o a estiuejar. I en el Pallars? Qui hi pensa?

Els dos Pallars (el Sobirà, que vol dir de més al nord, i el Jussà, que vol dir de més al sud) són algunes de les comarques oblidades del nostre país. Precisament per això, han escapat a la depredació turística massiva i el turisme que s’hi troba és, afortunadament, molt familiar, molt del país i molt reincident. El Pallars no és territori de xalets adossats ni de segones residències: és un territori de petits hotels familiars, de fondes acollidores i de campings agradables. Són dues comarques feréstegues, poc urbanitzades i amb un alicient nou: el retorn de l’ós.

La història del Pallars és, tot i ser un territori oblidat, fonamental per a Catalunya. Els primers textos escrits en català, datats al segle XI, es van redactar als territoris pallaresos, i fan referència a juraments i altres actes de caràcter feudal. Les famoses “Homilies d’Organyà”, que molta gent considera el primer text escrit en català, és del segle XIII (i amb tota probabilitat és una traducció de l’occità). En aquest ambient feudal, és molt significatiu el paper d’Arnau Mir de Tost, un guerrer medieval que va empènyer la frontera amb els sarraïns fins més enllà del Montsec i fins la vall d’Àger. El Pallars va ser un dels territoris que més tard es va incorporar al control de la monarquia, i sempre va tenir un fort sentiment rebel. En aquest sentit, el comte Hug Roger III, molt venerat al Pallars, va intentar preservar la sobirania del seu comtat fins que va ser derrotat per les forces reialistes a finals del segle XV.

Un altre dels trets característics del Pallars és la seva particular variant del català: el pallarès. Aquesta variant, encara ben viva a les dues comarques i amb associacions que en promouen la pervivència, té una llarga llista de paraules exclusives, com ara potxó (petó), furro (esquerp), garrota (pastanaga) o nyaupit (lladruc).

I, finalment, el Pallars té una cuina excel·lent, que darrerament ha millorat substancialment amb dos elements: el retorn de la producció vinícola a la zona afavorida pel canvi climàtic i per l’aparició de cuiners que prioritzen la cuina de quilòmetre zero (productes de qualitat de la zona) per damunt de tendències i modes passatgeres.

(Jaume Clotet)

 

foto11 foto10 foto9 foto7 foto5 foto4 foto3 foto2 foto1

 

 

 

 

 

 

 

 

Una volta pel Pallars

El Josep, el nostre home del Pallars, ens ha fet d´amfitrió a la perfecció. Ens ha acompanyat per les comarques vertebrades al voltant d´uns rius que ajuden a explicar-les d´una manera força aproximada (des dels raiers, als límits de la Guerra Civil, al pantà de Sant Antoni, a la modelació del relleu, la gastronomia o el principal medi de subsistència actual: el turisme. Ens ha ensenyat que existeix el pallarès, aquella variant de la llengua, que tant ens ha sorprès (aquí deixem un enllaç per curiosejar:  http://www.parlapallares.cat/  )

Gràcies amic per possibilitar l´experiència!!

 

Pallars Sobirà, 5 de juliol de 2014

(Planes de Son – Pla de la Font – Coll del Fogueruix – Planes de Son)

He de reconéixer que quan vaig sortir de Pobla per venir-vos a trobar a les Planes de Son estava una mica nerviós, era la primera vegada que feia d’amfitrió d’un grup tan nombrós i això sempre impressiona una mica.

A dos quarts de dotze ens trobàvem a l’aparcament de la Casa de Natura i al punt del migdia i amb puntualitat pallaresa començavem a caminar.

Després d’un començament força pla, va tocar suar la cansalada de valent tot resseguint la Riera del Tinter fins arribar al prat on ens vam aturar per a fer un primer refrigeri. Un petit esforç més i ja érem al Refugi del Pla de la Font, i en una esgarrapada al mirador del Coll del Fogueruix, que ens esperava per oferir-nos una fantàstica panoràmica de la vall d’Espot i del Parc Nacional.

Encara però ens esperava un últim petit luxe, dinar com a “senyors” (cafè inclòs) a més de 2000m d’alçada.

Gràcies a la vostra familiar acollida, els nervis del principi de la jornada ja s’havien esvaït, i ja només quedava disfrutar del descens i de la companyia.

La Pobla de Segur (La Moixarronera), 5 de juliol de 2014

Després d’un Pas a Pas complet, era absolutament imprescindible de reprendre forces amb un Plat a Plat  pallarés (amb accent tancat) de socarrel.

Coca amb tomata, all-i-oli de codony, xolís, llangonissa, girella, coqueta, filiberto i copeta de ratafia dels raiers. Una vetllada més que agradable i piles sobrecarregades per enfrortar-nos al Pallars Jussà el matí següent!

 

Pallars Jussà, 6 de juliol de 2014

(Aramunt – Trinxeres de Vilanoveta – Raiers – Font de la O)

La puntualitat pallaresa ens va fallar en aquesta ocasió, però un cop superat el pes dels llençols vam enfilar el camí que ens duia cap a Aramunt Vell amb un païsatge diametralment oposat al de la jornada anterior. Només en 60 kilòmetres vam passar de “l’orinal del cel” al secà més autèntic.

Tots, fargats i desfargats (recordeu la samarreta de Lo parlar del Pallars?) resseguiem el camí que menava a la zona de Búnquers i Trinxeres de Vilanoveta. Aquesta és la zona millor conservada del front del Pallars. No era difícil d’imaginar que d’allà no en treia el cap ningú sense un bon glop de “Saltaparapetos” (Conyac i pólvora).

Camí de tornada i a rebre als raiers. Aquesta festa rememora l’antic ofici de portar la llenya dels boscos pirinencs a les zones costaneres. Un cop vam haver compert amb l’excursió i amb el folklore local, tocava anar de cara a la manduca. A la Font de la O ens vam amagar de la calor i vam agafar forces per tornar cap a la Mata!

Ha estat un plaer haver-vos acompanyat en aquest Pas a Pas i haver-vos ensenyat un bocinet de la meva terra. Molts potxons per tots!

(Josep Alegret)

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s