05 L’Urgell

La convocatòria

forc

Plantegem una caminada per descobrir la Vall del Corb.  A la Vall del Riu Corb trobareu un racó de la Catalunya d’interior amb pagesos que cultiven la terra i elaboren diferents productes marcats pel clima, els sòls i les varietats singulars. Productors arrelats a un territori de paisatges marcats per la petjada de l’home i per la història que conviden a un descobriment lent i serè. Un viatge que esdevé descoberta exterior i experiència interior alhora. Veniu i ho veureu…

Quedem al Castell de Ciutadilla a les 9:45, al costat de la forca (esplanada superior). Fins a Vallbona de les Monges són 11 km. La primera meitat del recorregut (fins a Rocafort de Vallbona) és completament pla i la segona meitat té tram de pujada.

Arribats a Rocafort de Vallbona, hi haurà un avituallament i possibilitat de fer la segona meitat sense cansar-se (hi haurà algun cotxe preparat). Quedarem a la bàscula del poble.

Preguntes per preparar la sortida: què és una bàscula i per a que serveix?, voleu conèixer la història del nom de Vallbona?, quina relació té l´empresa d´impressores de HP amb la comarca?, quina és la relació de Rocafort amb la marinada?. Aquestes i altres preguntes tindran resposta aquest dia.

És bo ser previsors i portar barret pel sol i aigua pel camí.

Sortida Urgell

Us deixem alguns links per conèixer una mica més la comarca i prendre nota per fer alguna passejada per la vall del Riu Corb un altre dia.

Hi ha molt per veure!

Reportatge a TV3 sobre la Vall del Corb, molt ben fet:
http://www.tv3.cat/videos/4894271/CORB

Mapa turístic de Guimerà i la Vall del Corb:
http://www.guimera.info/avui/MapaTuristicInteractiu.pdf

Un bloc que ha iniciat fa poc el Jordi Sender, urgellenc d’adopció sobre històries de Guimerà.
http://www.guimera.info/wordpress/histories/


Presentació de la comarca

Presentació de la comarca de l´Urgell

L’Urgell és una comarca accessible, una zona de pas en la part més occidental de la depressió central catalana, entre les terres aspres de la Segarra i les planes de la ribera d’Ebre. Tres nuclis principals vertebren la seva activitat econòmica: Tàrrega, Agramunt i Bellpuig.
Si bé pot semblar un territori uniforme, res més lluny de la realitat. Hi trobem 4 zones prou diferenciades, que s’estenen més enllà dels límits de la comarca.
Al nord, la Ribera del Sió, espaiosa, es troba limitada per una cadena de serres amb altituds properes als 500 metres. La part central la formen, a l’est, l’altiplà de la Conca de l’Ondara, provinent de la Segarra i cap l’Oest, el terreny davalla cap al Pla d’Urgell, on el seu canal (1862) transformà les terres de secà en unes de les més riques de Catalunya. Al sud de la comarca trobem la Vall del Corb. El paisatge canvia aquí sobtadament, fins a arribar a la serra del Tallat que separa l’Urgell de la Conca de Barberà amb elevacions fins a 800 metres. Avui en dia és fàcilment identificable pels diversos parcs eòlics instal·lats els darrers anys. Molts dels pobles de la Vall del Corb van respondre que se sentien segarrencs quan l’any 1931 la Generalitat de Catalunya feu una consulta amb l’objectiu de reordenar el mapa comarcal. Van ser adscrits a l’Urgell, però, pel fet d’haver contestat a la segona pregunta, que anaven al mercat de Tàrrega. I és que a vegades les consultes amb doble pregunta tenen trampa…
El clima és dur, amb estius molt calorosos i hiverns gelats, amb un paisatge de contrastos que canvia radicalment de color al llarg de l’any. No us perdeu la verdor dels camps de conreu a la primavera, o a l’hivern quan la boira gebradora cobreix tot el paisatge de blanc!
L’Urgell és una zona de castells i torres de defensa. Al nord, el pilar d’Almenara és una perfecta talaia per gaudir d’unes impressionants vistes de bona part de la comarca. A la vall del Corb, trobem fortaleses com els castells de Verdú o Ciutadilla, i si després visiteu Guimerà i pugeu a la seva torre de guaita no podreu deixar de preguntar-vos que se n’ha fet de la resta del castell. Bé, aquesta és una història sorprenent amb uns protagonistes inesperats…
Finalment no podem oblidar que a l’Urgell ofereix un munt d’ofertes de tota mena: la Fundació Guinovart d’Agramunt, el camí de Sant Jaume, el poblat ibèric del Molí de l’Espígol, el laberint del panís de Castellserà, la Ruta del Cister, el Mercat Medieval de Guimerà, la Fira del Teatre de Carrer de Tàrrega, productes amb denominació d’origen com oli de les Garrigues, vins dels Costers de Segre, torrons d’Agramunt…

Jordi Sender i Beleta


Recull fotogràfic

Urgell-protas

veure’n moltes més! 


El laberint de panís de Castellserà

El laberint de panís de Castellserà

Hi ha una dita que parla de dos pobles de comarques veïnes poc coneguts pels forasters: “millor Torrefeta que Castellserà”. Aquest darrer poble està situat al nord de la comarca de l’Urgell, a tocar de La Noguera. Hi ha un pagès que ha tingut una iniciativa molt original: fer un laberint de panís (plat de moro). Perdre´s per l´interior però és molt divertit i tota una experiència.
….
El nostre país està ple de racons on no hi arriben ni forasters despistats. Però, de cop i volta, la idea de una persona fa que el poble on viu es posi en els mapes. Castellserà, a la comarca de l’Urgell, n’és un bon exemple.
És un poble normal del pla d’Urgell on ja fa uns anys que s’hi va fer el primer laberint de blat de moro de la província de Lleida. Seguint la tradició d’altres països com Estats Units o d’alguns europeus com França, a la masia l’Esperança es pot gaudir d’aquesta experiència lúdica a la temporada d’estiu, Juliol a Setembre/Octubre, vaja, quan el panís creix.
Si busqueu passar una estona divertida i no patiu claustrofòbia de ben segur que aquest laberint no us defraudarà. S’hi pot anar per la tarda (recomenable portar un bon antimosquits) o per la nit (imprescindible portar-hi lot i no creure en les pel·lícules de por)
El propietari mai repeteix el mateix laberint d’una temporada a l’altra. Potser un altre dia filosofarem sobre el concepte d’arquitectura efímera …
http://www.masiaesperanca.com/cat-l8-m9-h684
(David Menta)


Oportunitats entre l’Urgell i la Segarra

Oportunitats entre l’Urgell i la Segarra

La Núria i el Pau viuen amb els seus dos fills des de fa anys a Vallbona de les Monges. Treballen a l’obrador El Rosal i a L’Olivera Cooperativa, en projectes que busquen crear oportunitats per a persones fràgils i amb un model d’economia social i de valor afegit. Són entitats que col·laboren per crear un territori més inclusiu i que actualment també estan cooperant amb un nou projecte, la Fundació Casa Dalmases, que al centre històric de Cervera està creant una experiència d’economia social (amb l’elaboració de cervesa artesana) i cultura.
……………….

Quan vàrem venir per primera vegada a aquests pobles ens vàrem adonar que estàvem descobrint una zona desconeguda per nosaltres, un racó amagat de la Catalunya interior que quedava fora de les grans vies de comunicació i dels destins del a gent de la “gran Barcelona”, però que contenia uns valors i caràcter que ens anirien seduint i arrelant poc a poc.
Pobles marcats per haver-se estructurat de manera apinyada, en contrast a l’estructura típica de masia que trobem a l’anomenada Catalunya Vella. Pobles d’una Catalunya Nova que durant els anys s’han adaptat a l’entorn humil d’interior, de secà i de relleu agrest, buscant sempre maneres de trobar la seva pròpia viabilitat, amb paisatges abancalats i de pedra seca. Pobles que també durant uns anys van enviar nombrosos efectius cap a les ciutats, que anaven rebent una amalgama de persones nouvingudes, i que així han esdevingut el referent simbòlic d’arrelament de molts dels habitants d’aquestes urbs.
Un entorn que poc a poc va seduint, que convida a la introspecció, de sensacions suaus, que transcendeixen les grans emocions del mar o la muntanya, i que s’agermana amb tants altres paisatges humanitzats de la Mediterrània.
Aquí es on fa un quants anys vàrem aterrar des de la Barcelona urbana i on hem trobat espais per recuperar lligams amb la terra i les persones. Potser és aquest entorn el que ha portat a la seva societat a buscar maneres de col·laborar, de transformar les dificultats en oportunitats, i de buscar maneres de crear una societat més inclusiva, on tothom, més enllà de les seves capacitats, pugui tenir el seu lloc. El treball col·lectiu com a eina per superar el distanciament històric.
(Núria Cendoya i Pau Moragas)


Cloenda: Passejada pel Riu Corb

Passejada pel Riu CorbAvui hem anat a un lloc que feia olor de terra endins. Hem arribat a Ciutadilla, on en Pau de l’Olivera ens ha contextualitzat la situació: estem a l’Urgell, però culturalment aquest paisatge pertany a la Baixa Segarra, ens ha dit. En tot cas, érem a la Catalunya Nova, on la gent s’arreplegava en pobles per sentir-se més segura. La vida en terra de frontera. Prou que es veia, amb la torre del castell guaitant-nos mentre en Pau parlava. Fins i tot aquest enginyer amb ànima de poeta ens ha recitat un text del rector de Vallfogona. Després hem enfilat cap a Nalec; avall, que fa baixada. El riu Corb s’esmuny entremaliat pel fons de la vall i no ens deixa veure la seva cabellera. Però el sentim ben a prop. Ens aturem un moment. Unes ortigues de marge faran les delícies de l’Albert. Ja m’explicaràs com t’ha anat! Mentrestant, a tocar, l’ordi es comença a encendre i el raïm treu el nas. Sense adonar-nos voregem Nalec i de seguida arribem a Rocafort de Vallbona, on reposem un moment. Un vilatà ens llegeix unes pàgines viscudes, que parlen d’èpoques d’equilibri i convivència entre l’home i la natura, quan de l’aire condicionat en deien marinada. Vinga va, som-hi! Ara canviem de vall, cap a Vallbona. Sentim la flaire dels purins i, en pujar, comencem a veure les primeres oliveres ben arrenglerades. Es distribueixen en feixes que s’enlairen empeses per murs de pedra seca. Un testimoni ben viu encara de l’esforç de l’home per viure en aquesta terra. El paisatge esdevé més boscà. Es veuen, esparses, algunes carrasques i algun roure despistat. Des de l’alçada, el paisatge davant nostre colpeix. Arribem a Vallbona de les Monges, hem saltat a la vall del Maldanell. El monestir, el safareig i, per fi, la cooperativa de l’Olivera. Un tast de pur or líquid ens alleuja el rau-rau. Quina intensitat! Primer hem mirat la terra i després l’hem tastada, gràcies a l’esforç de la gent que la treballa. Què més es pot demanar? Au, cap a dinar, que és tard. Després, cafetó, tot fent-la petar una estona. Tornant cap a ciutat, les capcinades sovintegen. La pàgina viscuda avui ha pagat la pena. Moltes gràcies, Núria i Pau!

(Manel Arias)


 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s