03 El Solsonès

La convocatòria

Se’ns acumula la feina. Després de la sortida a La Selva ja preparem la següent que serà a la comarca del Solsonès el diumenge 9 de març diumenge.

Us proposem un itinerari des de Solsona al Santuari del Miracle.

A Solsona ens ensenyaran persones “d’alçada” i amb llarga vida, i ens explicaran algunes anècdotes seves. Anirem caminant tot seguint el riu Negre (Riner) fins arribar al Santuari del Miracle. Allà ens rebrà la comunitat de benedictins i ens respondran tots els dubtes que tenim.
Per acabar hi ha una petita propina : anirem en cotxe al Santuari de Pinós (a uns 8 Km en cotxe per arribar al centre geogràfic de Catalunya). I d’allà a l’eix transversal o la A2 i cap a casa.

Sabíeu que al Miracle hi ha dos retaules meravellosos? Sabeu com es diuen les muntanyes que es veuen direcció nord de la comarca? Quines són algunes de les tradicions més antigues i conegudes de Solsona? Aquestes i altres preguntes trobaran explicació.

Fins el 9 de març!

Detalls pràctics:
– Dia 9 de març
– Ens trobarem a les 10h de matí a la plaça major de Solsona.
– Itinerari seguint el riu Negre, en pujada suau.
– Distància semblant a les anteriors (no més de 12 Km).
– Portar alegria i ganes de caminar i de passar-s’ho bé (i una mica d´aigua i menjar, com sempre).

Solsones


Presentació de l’excursió

Vista d´ocell de la comarca del Solsonès

L´Andreu és un enamorat de la seva comarca. És de Solsona i ens fa unes pinzellades i ens explica perquè aquesta terra és tan especial!

El Solsonès (amb 13.730 habitants l’any 2010) és una comarca prepirinenca on es compaginen els camps de cultiu amb les grans extensions de bosc, els rius, les fonts i els paratges esquerps de l’alta muntanya. Dels quinze municipis, solament sis tenen nucli de població, ja que la major part del territori està formada per masies disseminades, algunes de les quals són bells exemplars de les construccions característiques de la Catalunya rural dels segles XV al XVIII. El Solsonès, que per aquest motiu ha estat anomenat “la comarca de les mil masies”, conserva les seves manifestacions folklòriques més ancestrals i la configuració d’un paisatge de naturalesa intacta. Lluny de les presses i el brogit de les grans ciutats, el Solsonès us convida a fer-hi estada; Ofereix la possibilitat que tothom pugui practicar tot tipus d’esports, i també descobrir les joies del romànic, del gòtic, del barroc, del modernisme o del neolític, que poblen aquesta terra en equilibri amb els homes i les dones que la treballen.
(Andreu Roca)

El Solsonès és per contemplar, no per mirar


Recull fotogràfic

El Solsonès, la comarca que no existeix

veure’n moltes més! 


El Solsonès, una reserva del país (Ramon Ribera – El Miracle)

El Solsonès, una reserva del país

El Solsonès és una de les comarques inexistents en l’imaginari català. Inexistents o quasi: quan es parla del Solsonès hom es refereix, normalment, o bé a la seva capital, Solsona, la ciutat ben cuidada, de molt la de més habitants (els altres nuclis són quasi tots diminuts, de població disseminada, insignificants als ulls urbans), o bé al Port del Compte, un destí turístic hivernal, l’estació d’esquí més pròxima a la capital catalana, que es troba al límit mateix amb l’Alt Urgell, a l’extrem nord de la comarca.
Està situada a la capçalera del Cardener, un dels afluents del Llobregat. Fins fa un quart de segle, camí de pas vers les comarques montanes catalanes i Andorra; ara, però, desbancada, potser sortosament, pel veí Berguedà amb el túnel Cadí – Moixeró, que compateix amb el seu accés natural de la vall de Segre, actualment també molt ben condicionada.
El Solsonès, doncs, s’ha transformat en un comarca de pas secundària, allunyada dels nuclis urbans, amb una població ben poc densa: el conjunt no arriba als 14.000 habitants (en el cens de 2009), dues terceres parts dels quals viuen a la capital, o Sant Llorenç de Morunys, dos municipis de petita extensió, mentre el darrer terç es distribueix en la resta dels quasi 1000 km2, en nombres rodons.
De la marginalitat de les comunicacions i de la poca densitat de població se’n desprèn com a conseqüència l’absència d’indústria. L’única fàbrica, pròpiament dita, de manufacturats de fusta (els boscos, ara en regeneració natural, eren importants abans d’uns incendis devastadors l’estiu del 98), tancà fa poc ran de la crisi de la construcció que provocà la baixa demanda de material.
Podem transformar en positiu les dates aparentment negatives: el Solsonès, una comarca tranquil·la (no és lloc de pas, ni té grans destins); la població, d’un tarannà tradicional, rica de folklore i costums propis, on perviuen el carnaval o altres ritus altrament perduts.
El Solsonès una comarca agrícola, no industrial; un lloc turístic minoritari…, sobretot per aquells que volen calma i silenci, en contrast amb el traüt de la Terra Baixa o de les comarques montanes de moda, que la rodegen.

Fins ací el factor humà de la geografia; fem ara una observació física, del paisatge.
El Solsonès és una comarca intermèdia, pel que fa a l’orografia catalana, entre el mar i la muntanya, amb quasi dos mil metres de desnivell entre els punts més baixos de la riera de Sanahuja i del Cardener, i els més elevats, a la serra de Port del Comte; intermèdia també pel que fa al clima, ja que esdevé terra de ningú, entre les zones pirinenques i les barreres prelitorals, quedant a l’abric de les seves turbulències, així com de les reactivacions de les tempestes en tocar el golf de Lleó, que afecten les comarques del nord-est català, que arriben a la vall del Llobregat (el Berguedà); tampoc no participa de les boirades de la depressió central, ni dels seus excessos de calor. Uns elements, aquests, que configuren igualment el Solsonès com una comarca tranquil·la, una illa de calma al centre de Catalunya, un petit paradís terrenal.
(Ramon Ribera)


Cloenda

Poc a poc la gent arribava al punt de trobada, al bell mig de Solsona, a la seva plaça major. Envoltats de porxades i cases més antigues que l’edat de tots els presents sumades ens hem presentat i hem fet quatre pinzellades de la història passada i present de la ciutat. Aviat hem començat a caminar i en pocs minuts les nostres sabates han deixat de trepitjar els carrers empedrats per començar a trepitjar terra crua. Fora del casc antic, encara amb vistes del palau episcopal al darrere, s’extenia per davant un caminet vora el rierol que ens acompanyaria l’inici del camí. Sobre els nostres caps un cel net de núvols, ans al contrari, un solet que ens escalfava els cossos i l’humor: a mig març però un dia idíl·lic de primavera!
En pocs passos la capital de la comarca ha quedat fora de vista i deixem el rierol per començar a caminar per camins de terra. És hora de veure aquesta comarca rural on les masies són la base de l’estructura social. Passem entre camps que ja són verds i comencem a veure algunes de les masies més maques de la comarca. Just abans d’arribar a una d’elles ens donem la volta per contemplar els Pirineus. Sense adonar-nos-en s’havien aixecat a les nostres esquenes altius, amb els cims nevats. Des de la Serra del Verd al Pedraforca i al més proper Port del Comte, totes les muntanyes a un gir de cap. No gaires metres més endavant els nens han pogut divertir-se amb dos ases que pasturaven prop nostre. Més enllà ens esperaven masies tan històriques com imponents, com és Brics.
A sota Brics és on hem començat a gaudir de la natura. Anàvem acompanyats d’una biòloga local que, a l’arribar a unes basses ens ha pogut explicar la fauna i la flora del lloc. Tots els nens han corregut (algun adults, cal ademetre-ho, també) a veure un gripau amb el que s’ha topat un d’ells. Hem continuat pel bosc fins a arribar a una altra bassa, aquesta més grosa, la de l’Alzina, on hem pogut reposar una estona a contemplar el joc del reflexe del sol sobre les aigües calmades. La biòloga Mati, ens ha continuat explicant altres coses, com les orquídies silvestres de la zona o identificant animals, com un dels voltors que ens sobrevolava bastant baix, o uns conills que han creuat el camí.
I al marge del bosc, a l’altra banda d’una vall, podíem veure el nostre imponent destí, el Santuari del Miracle, on ens esperava Mosssèn Ramon, que ens ha introduït en el que es cou en un centre com aquell des de la visió d’algú que hi viu.
Amb les galtes vermelles del sol, en acabar el dia, ens hem adonat que avui coneixem una mica més el territori del que coneixíem ahir.

Andreu Roca (Solsona)


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s