Ressons de Sarrià

La Fina viu al seu Sarrià de tota la vida. Quan els seus fills es casaren varen optar per emigrar a Sant Cugat, una localitat més adaptada per viure amb tots els requeriments de la modernitat familiar. Quan la Fina va fer els 85 anys, tota la família li va proposar d’anar a viure en una residència a prop d’ells, però ella es va oposar amb contundència a abandonar el seu Sarrià.

El nét de la Fina es diu David i estudia medicina a la Central. Un dia a la setmana, el David aprofita que té una hora lliure després de les pràctiques d’endocrino i s’arriba a dinar a casa la seva àvia. D’ençà que ell va començar els estudis a la universitat, aquesta cita setmanal s’ha convertit en una estona ben especial on les confidències es vesteixen de delicadesa, afecte i admiració per les dues parts.

Els dies especials, les rutines diàries de la Fina canvien un poc perquè tot ha d’anar més organitzat. Es lleva, s’abilla i després del frugal esmorzar surt de casa per acomplir els seus “compromisos”. D’inèrcia recorre un itinerari traçat en la memòria dels temps: Carrer de Setantí, passatge de Mallofré, Major de Sarrià, plaça del Consell de la Vila,…

En passar per davant de l’església de Sant Vicenç de Sarrià no se’n pot estar d’entrar-hi. Aquí s’hi va casar, va batejar els seus fills i hi va enterrar el seu marit. Sentiments tant divergents la capturen en aquest lloc,… S’agenolla amb respecte davant el sagrari i deixa que el silenci es converteixi en confiança, en esperança, en record, en agraïment,… Temps regalat al misteri.

En sortir creua el noble passeig de la Bonanova i s’endinsa al mercat de Sarrià amb el seu bullici habitual. Allí selecciona, amb cerimoniosa expertesa, el recorregut de parades amb millors productes: l’horta de la pagesa de Cardedeu, el peix de l’Encarni, les cerveses de la Casa Dalmases que tant agraden al seu nét,… Al cap dels anys són tantes les amistats, farcides de converses, vivències i anècdotes, que un ritual tant ordinari com la compra diària esdevé un àlbum recopilatori del que som.

Retorna d’aquest periple pels mateixos camins resseguits milers de vegades des de les primeres etapes de la infància conscient. No es queixa però cada cop es fatiga més. Asseguda en un banc de la plaça Sant Vicenç es pregunta si no fora hora de canviar d’aires i anar a viure a prop dels seus fills cap el Vallés. Dubta. Se sent fràgil per decidir.

Amb ulls cansats contempla de nou el seu vell Sarrià. Recorda altres temps quan aquell entramat de carrerons d’ambientació rural, l’empresonaven. Necessitava aire pensava. Va haver de lluitar les seves opcions i la fidelitat al seu dia a dia ha tingut els seus fruits. Desprendre’s de falòrnies i ofertes mundanes l’hi ha donat saviesa i la perseverança l’hi ha imprès fortalesa. Amb aquest bagatge ha construït la seva vida on familiars, amistats i veïns s’hi recolzen i sense voler-ho, ha esdevingut far, en les crisis i en els èxits, en les antigues i en les noves generacions.

No! No marxarà. No podria viure en un lloc millor. Aquí està tot el que ha viscut, el que ha creat i el que ha estimat. Aquesta convicció li recorda que avui ve el seu nét a dinar i que encara ha de posar l’olla al foc. S’alça i mentre enfila carrer Cornet i Mas avall, les finestres miren amables i els balcons somriuen davant el pas d’una senyora de Sarrià.

(Ramon Melgosa)

Aquesta entrada ha esta publicada en 42 Barcelonès. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s