L´estructura del relleu pirinenc

He tingut la sort de pujar a algun cim del Pirineu per sobre dels tres mil metres i he gaudit de les vistes espectaculars de la serralada. Em ve a la memòria una ascensió al Pic de Posets (3.375 m) un mes de juliol de l’any 1989. I recordo que a mitja pujada vaig trobar -i recollir- una espècie típica dels prats alpins, la flor de neu o edelweiss.

A mi sempre m’han interessat els cims del Pirineu: Canigó, Puigmal, Carlit, Encantats, Montardo, Comaloformo, Pica d’Estats, Pic d’Aneto, Perdiguero, Posets, Vignemale, Midi d’Ossau, etc. M’atrauen especialment les “muntanyetes” de més de tres mil metres. La major part dels tres mil es troben als dos costats d’un eix de 100 Km de longitud, situat entre El Balaitús (3.144 m) i la Punta Alta (3.014 m). En una altre punt de la cresta divisòria trobem una trilogia per damunt dels 3.000 metres: Pica d’Estats (3.143 m), Montcalm (3.077 m) i Pic del Port de Sotllo (3.072 m).

A fi de gaudir al màxim dels grans cims del Pirineu convé conèixer l’estructura del relleu. A continuació faré una mica de descripció d’aquest relleu, des del Pic d’Anie (2.504 m) a Navarra, fins al Canigó (2.784 m), al Pirineu oriental. Primer parlaré d’un símil de l’estructura del Pirineu. En segon lloc, del Pirineu d’altituds màximes, producte dels períodes d’aixecament orogràfic. En tercer lloc, del procés de fixació dels grans troncs fluvials del Prepirineu. En quart lloc, ho faig del modelatge resultant de l’acció dels agents erosius: els rius i l’activitat de les geleres. I en cinquè lloc em referiré a dues valls pirinenques orientades est-oest. Al final d’aquest escrit he posat tres llibres que poden servir als qui cerquen descobrir la realitat del Pirineu.

Un cop d’ull des d’uns 500 Km

El relleu de la serralada té l’aspecte d’una fletxa fracturada en direcció oest-est. Un astronauta que fes un cop d’ull a l’Europa occidental des d’una nau a 500 Km de la Terra, observaria el relleu del Pirineu. Veuria que a uns 65 Km a l’est del Cap d’Higuer, al Golf de Biscaia, l’eix de la serralada guanya alçada en el sentit de les agulles del rellotge. Aquest eix occidental té 145 Km. En el punt on l’eix occidental davalla d’altitud, 25 Km més al nord, comença un eix oriental paral·lel a l’occidental. L’eix oriental té una distància de 130 Km. El cim del Canigó és la punta de la fletxa fracturada. A l’est d’aquest cim la serralada perd alçada fins arribar al Cap de Creus, al Mediterrani.

La serralada és un eix fracturat en dos. En el centre, els els occidental i oriental són paral·lels i es solapen en una distància de 35 Km. En aquesta distància de solapament es configura la depressió que anomenem Vall d’Aran i el port de muntanya que rep el nom de La Bonaigua. Pels voltants de la punta de la fletxa neixen dues llengüetes. La llengüeta septentrional, en direcció nordoest, cobreix 65 Km de cims fins al cim de S. Barthélemy. La llengüeta meridional, punta de la incluïda, en direcció sudoest (amb una longitud d’uns 65 Km), es troba separada de la cadena axial per la vall de la Cerdanya. A l’est del Canigó, els Pirineus davallen fins al Cap de Creus. I al nordoest, a uns 50 Km, trobem una serralada rectangular que podem assimilar al Pirineu Axial: Les Corbières.

El Pirineu està compost per una banda central, anomenada Pirineu Axial, i dos Prepirineus, el septentrional i el meridional. El Pirineu Axial és l’eix directriu de la serralada i, alhora, divisòria d’aigües entre el vessant francès i l’espanyol. Aquest és el Pirineu granític i pissarrós, d’altituds màximes, el de les glaceres i crestes esportellades, el dels prats i boscos frondosos.

Els dos Prepirineus són sensiblement paral·lels i s’orienten d’est a oest. El Prepirineu basc, aragonès i català es divideix en dues alineacions muntanyoses. Una d’interna, que anomenem Serres Interiors, amb pics i crestes que culminen al voltant dels 2.000 m, enganxada al Pirineu de terrenys més antics. Els plecs bolcats i empesos cap a l’exterior, és a dir, cap al sud, constitueixen el que es coneix com a mantells de corriment. Un d’aquests mantells és el conjunt del massís del Cadí, serres del Port del Comte i dels rasos de Peguera.

Durant les diferents fases del plegament del Pirineu, la serra del Cadí i el Montsec són atacats per l’erosió de les aigües corrents en els vessants, i així s’elabora un relleu constituït per cornises. Al vessant oposat, que correspon al dors del plec, el modelatge és llís i regular.

L’alineació muntanyosa exterior, d’altures més modestes i formes menys enèrgiques, va des del Segre fins a Navarra, formant els anomenats plegaments de les serres secundàries. Per a aquesta alineació reservem la denominació Serres Exteriors. Al Prepirineu francès la petita serralada que es perllonga cap a occident des del cim del Canigó durant 65 Km rep el nom de Les Petits Pyrénées. I la part oriental de Les Petits Pyrénées es coneix també com Les Montagnes du Plantaurel.

L’orogènia pirinenca

A l’est del portell del Portalet (Aragó), un dom granític de 30 Km x 8 Km forma un massís granític. En aquest massís, tres cims depassen els tres mil metres. El primer és El Balaitús, barreja de granit i esquist; en segon lloc, els cims de l’Infern esculpits en granit sòlid; i en tercer lloc, el cim de Vignemale (3.298 m), recobert d’esquist. A uns 16 Km del Vignemale, de sobte, entrem en una regió on es conserva la capa calcàrea que va recobrir tota la serralada durant el període orogènic alpí. 30 milions d’anys d’erosió no han estat suficients per fer-la desaparèixer. És una regió de grans pics, com El Perdut (3.355 m), amb timbes increïbles i circs de cine, com Gavarnie.

Immediatament a l’est d’El Perdut, retrobem la vella serralada herciniana amb un massís granític més petit, situat entre el Midi de Bigorre (2.877 m) i el circ de Troumouse. El cim més alt de la zona és el Néouvielle (3.091 m). Passats els 30 Km següents després del port de Bielsa, amb el seu túnel, ens trobem amb un rocam antic, amb intrusions de granit o esquist. Aquí hi ha el cim de Posets (3.375 m).

Cap a orient de l’Aneto, la serralada torna a guanyar alçada i entrem en una regió amb cims de granit i llacs, amb valls excavades pel gel enmig d’un univers de formacions anomenades rôches moutonnées. La meitat oriental d’aquest massís és un parc nacional, el d’Aigües Tortes.

 

L’encaixament de la xarxa fluvial

Els rius pirinencs, com l’Isàbena, les dues Nogueres, el Segre, el Cardener i Llobregat o l’alt Ter, tendeixen a davallar per la línia de màxim pendent, és a dir, de nord a sud. Per efecte del descens notable del nivell de base, l’erosió lineal de cada riu va entallant poc a poc els engorjats típics del Prepirineu.

A voltes l’engorjament del riu no permet el pas dels camins, essent l’amplària solament d’uns pocs metres, com passa a l’engorjat de Mont-rebei, a la Noguera Ribagorçana, obert dins les calcàries del Montsec. Recordem-ne d’altres, com els dels Tresponts i de Camarasa en el Segre; els de Terradets i Collegats a la Noguera Pallaresa; el de Sopeira i el de Pinyana a la Noguera Ribagorçana; el de Seira a l’Éssera.

L’erosió de la pluja i el gel

Les valls en forma de V obertes damunt la volta exhumada de la seva cobertora de terrenys recents són encara observables entre el Puigmal i el Canigó, al Calm-agra, pla guillem, Noucreus, etc. L’encaixament dels rius dins els materials essencialment esquistosos i granítics s’ha realitzat d’acord amb els cicles d’erosió que han afaiçonat els vessants i el perfil longitudinal de les valls constituint replans o espatlleres.

A l’est del riu Éssera arribem a un univers de cims situats per damunt del mantell de neu perenne. Ens trobem al massís de la Maladeta. Els circs glacials situats a les capçaleres de les valls tenen unes parets gairebé verticals que dominen els fons aplanats. L’acció del gel tendeix a fer recular aquesta paret. Les crestes i els cims piramidals de la Maladeta es formen quan recula la paret d’un circ i pot arribar a esdevenir adjacent a la d’un o més circs veïns. Per damunt d’aquests cims sobresurt l’Aneto (3.404 m).

La llengüa de les glacera de la vall de l’Éssera ha afaiçonat la forma en U del relleu característica. Altres glaceres descendien per les valls del Cinca i de les Nogueres Pallaresa i Ribagorçana i valls adjacents principals, Vallferrera i Cardós, Valira i Segre.

Dues valls “latitudinals”

El riu Segre, des del seu naixement fins a La Seu d’Urgell, transcorre d’est a oest. Aquesta vall “latitudinal” rep el nom de La Cerdanya. Durant l’etapa final de l’Era Terciària aquesta zona es va veure afectada per un sistema de falles orientat de NE a SW, les quals van produir l’enfonsament i donen lloc a la fossa de la Cerdanya i del Conflent.

El riu Aragó al Prepirineu aragonès, sense capacitat erosiva per encaixar-se al relleu, i una vegada ha deixat enrera el Pirineu Axial, canvia de direcció a la Sierra de la Peña. Segueix el seu curs durant cinquanta quilòmetres d’est a oest i gira, posteriorment, cap al sud a Sangüesa. La vall est-oest de l’Aragó rep el nom de Canal de Berdún.

(Lluís Badia)

************

Bibliografia:

-Hugh Hodgkinson: Los Pirineos. Vademecum de viandantes. Barcelona: Ediciones del Serbal 1986.

-Oriol Riba i Arderiu…et al: Geografia física dels Països Catalans. Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears. Barcelona: Ketres 1980 (tercera edició).

-Michel Sébastien: Cimas pirenaicas. Barcelona: Ediciones Martínez Roca 1985. 16/03/2017

Aquesta entrada ha esta publicada en geografia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s