Acostament poètic al Segrià

Magí Morera i Galícia és un bon exemple dels poetes que ha lloat la Seu Vella com a signe d´identitat de Lleida i en especial el seu campanar.  L´obra cabdal és el sonet “El campanar de Lleida”, reproduït en una làpida col.locada a la mateixa torre, l´any 1912 i que forma part de l´obra “Hores lluminoses” (1920)

A dalt de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidetans,
s´enlaira un campanar fet per gegants
o per homes de raça gegantina.
Quan guaita cap avall, l´aigua veïna
del riu li dóna espill i l´horta encants;
i guaitant cap amunt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.
Pugem-hi doncs,… l´escala cargolada que als ulls dóna mareig i al cor neguit,
sembla que estigui des del cel penjada.
I amunt, amunt, ¡ ja ets dalt! Ara, esperit,
si et sents d´àliga el cor, ¡pren revolada,
que ja ets a mig camí de l´infinit!
(Morera, 1920)

Màrius Torres i Perenya ha dedicat diversos poemes a les terres de ponent, en especial a Lleida, ciutat on va néixer. És molt conegut el poema “Molt lluny d´aquí, Lleida”, on fa una referència a la boira de la capital del Segrià i que forma part del llibre “Poesies” (1964).

Sé una ciutat, molt lluny d´aquí, dolça i secreta,
on els anys d´alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és Fidel com el meu esperit.
L´Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d´un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d´hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d´amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s´obren al capaltard;
en el seu gran repòs l´ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciencia del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
(Torres 1964)

Altres autors han descrit en les seves poesies el fenòmen meteorològic més característic de les Teres de Lleida, la boira. És el cas de Jaume Agelet al poema “boira a muntanya”, que forma part de la seva obra “Poesies completes” (1984)

La boira va davallant
i escapça el cim a muntanya.
El pendís, tot verdejant,
duu tels immensos d´aranya.
La boira, va colgant
els pins, els avets, el cant
esquerp de les torrenteres.
El tou de boira ara ha dut
blancúria al comal agut
per unes altes dreceres.
De sobte es va escantellant
el Castell de la boirada.
la blancor tova es va alçant
i lluu la verdor, mullada.
(Agelet 1984)

Aquesta entrada ha esta publicada en 24 El Segrià, Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s