Les paraules, el camí, el diàleg

18 __ ARADIUMENGE __ 23.08.2015

IDEES DE REÜLL (XAVIER ANTICH)

HI HA UNES PARAULES QUE PORTEN LA MORT A DINS, COM N’HI HA D’ALTRES QUE PORTEN LA VIDA. Hi ha paraules que fereixen, com n’hi ha d’altres que acompanyen. Les paraules, ho sabem, no són només paraules: arrosseguen amb elles mons, llocs, cossos. De vegades revelen veritats fulgurants; altres cops, però, basteixen murs inaccessibles. Poden ser opaques o transparents, poden convidar a parlar i, així, a l’aparició de més paraules, o poden fer el silenci al seu voltant perquè són paraules –i això podria semblar una paradoxa!– que no porten enlloc.

N’hi ha, dèiem, que porten la mort a dins i que, de vegades, coven l’odi: acostumen a provocar el desert al seu voltant, i són devastadores. S’assemblen a l’alè putrefacte de l’hidra de Lemnos, que enverinava les aigües i assecava els camps i que, quan s’adormia, empestava tant l’aire al seu voltant que podia matar un homes si gosava acostar-s’hi. Però n’hi ha també que porten vida a dins, i aquestes encara generen més vida, més paraules, més complicitat.

Aquestes són paraules que  obren camí, perquè permeten l’aparició d’espai i perquè generen temps: un espai i un temps que són la possibilitat de compartir alguna cosa que les paraules posen en comú. No és pas fàcil, però de vegades passa: llavors les paraules no es repleguen sobre elles mateixes, sinó que dibuixen un espai per recórrer. Ningú ho ha expressat millor que Plató en els seus diàlegs, la primera filosofia à plein air.

En aquestes peces, memorables i fascinants, sempre hi ha un parell de personatges que es troben enmig d’un camí i se saluden. Després, un comença a explicar alguna cosa, l’altre arrenca a preguntar, i entre aquestes dues intimitats comença a bastir-se un camí que, per una estona, els interlocutors estan disposats a recórrer junts, mentre busquen alguna cosa que no sempre troben, però que justifica les paraules trenades en aquest intercanvi generós.

baixa

En el Fedre, per exemple, Sòcrates es troba un jove, i li pregunta (així comença el text!): “Oh estimat Fedre, on vas i d’on véns?” La invitació està feta I Fedre contesta: “Vinc de casa de Lísies, Sòcrates, el fill de Cèfal; i me’n vaig a passejar fora de les muralles”. I Sòcrates li pregunta: “I de què heu conversat? No és cert que Lísies us ha obsequiat amb les seves paraules?” I aleshores Fedre el convida a caminar, a escoltar i a continuar parlant: “Ho sabràs, si res no t’impedeix de sentir-me tot passejant”. I Sòcrates, es clar, no pot resistir-s’hi: “És que penses que jo podria fer una cosa millor /…/ que sentir de què heu estat conversant?” I Fedre: “Camina, doncs!”. I Sòcrates: “Comença a parlar!” I parlant, parlant, mentre caminen, acabaran, descalços, a la vora del riu, compartint paraules i, amb elles, confidències.

Les paraules que fan diàleg: les úniques que porten la vida amb elles i que, per una incontenible fertilitat, acaben fent, al seu voltant, que la vida es multipliqui. ■

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya, pindoles. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s