Entre la Noguera i l´Urgell, el pilar d´Almenara

Miro des de la finestra de casa i allí al fons, com sempre, just en la línia de l’horitzó, un punt gris que ressalta, una antiga torre de guaita, el que queda d’un castell perdut. Es el pilar d’Almenara… me n’hi vaig!

aa

Aprofitant que és d’hora, quan a l’estiu la calor encara no apreta, agafo la bicicleta i enfilo el camí que des de Les Ventoses porta a Castellserà.

Creuo la carretera que va d’Agramunt a Balaguer i seguint pel camí de terra deixo enrere la masia de cal Ponç i continuo pujant fins arribar al punt on el camí s’aparella amb el canal d’Urgell per creuar junts, canal i camí, un per baix l’altre per dalt, la serra d’Almenara.

 M’aturo i contemplo l’immens tall que van haver de fer a la serra, a pic i pala, per que passes l’aigua del canal. Es com un congost artificial de parets gairebé verticals, plenes de nius d’ocells que aprofiten la seguretat que els hi dona un lloc de tant difícil accés per procrear, i a baix al fons del barranc, l’aigua, molta aigua, quina impressió!!

Aixeco la vista, miro el paisatge al meu voltant, no hi ha res, tant sols terra resseca i un sol que crema. Fora del congost, silenci total, la vida on és? Soc a un altiplà dalt de la serra, sóc al desert! un desert que porta per nom Les Planes, que te l’aigua a tocar i es mor de set.

Fujo cap al cim de la serra i després, avall fins que camí i canal tornen a quedar a la mateixa alçada, llavors m’aturo, davant meu el paisatge es un altre, torna a ser verd, ha arribat l’aigua, ha arribat la vida, al fons Castellserà, l’Urgell.

Avanço uns metres i agafo el camí que acompanya el canal per la banda dreta i el vaig seguint fins arribar a la carretera que va d’Agramunt a Tornabous, tombo a l’esquerra direcció Agramunt, creuo el canal. A la meva dreta queda el llogarret d’Almenara Alta, no te cap carrer, només una plaça tancada per tres costats.

 Uns dos kilòmetres mes endavant giro a la dreta i enfilo cap el Pilar, aquell punt gris que veia des de casa, ara una torre que s’aixeca majestuosa davant meu, hi pujo, el dia es clar, i des de dalt puc distingir a la llunyania la Seu Vella de Lleida, les muntanyes de Montserrat…era una torre de guaita i quina vista, Deu meu!!

 Segueixo per la carretera cap a Agramunt, poble de torronaires, encara a l’Urgell, i un cop allí, agafo la carretera que porta cap a Balaguer, set kilòmetres més i ja sóc a casa a Les Ventoses altre cop a La Noguera

aaa

 Distància aproximada del recorregut 23 kilòmetres.

(Ramon Bertral i família)

 

Aquesta entrada ha esta publicada en 20 La Noguera, Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s