A Passes Plenes

Lo meu repte en aquest moment és fer un escrit curt i amb pocs dies amb la manera d’enraonar de la meua terra de pels voltants del macís del Boumort. En los articles que faig pel meu indret web puc passar-m’hi mesos projectant-los perquè m’agrade que tinguin suc. Que responguin a una reflexió llarga, que facin reflexionar, que facin volar la imaginació o que aportin un coneixement i sempre amb un esperit burxant; alguna vegada a mig camí o al final encara, els he de descartar perquè no em fan el pes.

El Pas-a-Pas x Catalunya es presente com una manera de conèixer lo nostre país, caminant i amb uns “tocs de cultura”. Però què és realment? Després d’aquest cap de setmana amb doble pas-a-pas, faig les meues reflexions i les meues preguntes. Es fa una caminada per un indret d’una comarca diferent a cada sortida, això és un fet objectiu, amb una colla de gent que va variant en part i en número a cada excursió. Però, que n’esperem realment? En el meu cas ho sé, una necessitat bàsica com ho diria Abraham Maslow, de fer salut; i devons, per algú que s’ha criat entre muntanyes, és un retorn a casa, però si en lo Pas-a-pas no es parlés de les famílies ho deixaríem coix. Ensenyar als més joves amb l’exemple és el millor que podem fer: lo Pas-a-pas és esport, és conèixer lo món i obrir-nos la visió de l’entorn, és aprendre a sortir-se’n dels entrebancs, és aprendre a compartir on los recursos són limitats al que podem portar i lo que no ens haguem descuidat a casa o al cotxe, és apartar-se dels vicis que comporten les rutines diàries, cremar sucres i greixos i suar toxines i conèixer los propis límits. La part negativa és que es pot descobrir algun pinçament que fos latent.

Les famílies també comporten limitacions i discrepàncies en les decisions i al final fer quadrar los múltiples i diversos interessos requereix flexibilitat i un bon grapat de comprensió.

En l’apartat del pas-a-pas cultural sóc més crític, per començar crec que no he sabut diferenciar mai lo que és cultura del que no ho és perquè de fet la cultura és una amalgama de tradició, educació, record històric i representació de la realitat. Devons, què no és cultura?   I quan recordem del passat un manaire, sigui compte, rei o religiós, no estem només fent memòria d’una prat molt reduïda de lo que és l’existència humana? I en canvi d’això en diem cultura. Al meu entendre cultura, parlant de la muntanya, es rebolcar-se per l’englevat per absorbir los olors de la terra, conèixer les herbes, los arbres, los insectes, los animals, moixons i àligues (les àligues al nostre enraonar és tot ocell gros que vole per les muntanyes) [aprofito per a fer aquest aclariment en relació a l’article del “Nen que s’emportar l’àliga”] i en la part dels homens els costums, tradicions i els engranatges que mos permeten viure i relacionar-nos. A la pràctica, que els nens aprenguin a beure almosta com diu el Pep Coll (escriptor de Pessonada -Pallars Jussà) o de la mosta com diem a Sellent, a diferenciar un llangardaix d’una sargantilla (o sargantana, en català central) un escurçó verinós d’una serp vulgar, una planta de coniell, d’una gatarabiosa, d’una xicoia, d’una masteguera, o saber que els grans de corner o les serves són comestibles i dels arbres, diferenciar entre una servera i una freixera i així, només en uns pocs metres quadrats, n’hi ha per a fer-ne un doctorat que tampoc és això l’objectiu, però anar reconeixent el que es va trobant pel camí sense perdre el pas fore un bon pas cultural.

IMG_9660_x

Finalment, respecte al pas-a-pas dual, dia 1: hem pogut visitar les ruïnes que va deixar la guerra civil a Puigcerdà i imaginar-nos com devia ser abans, passejar per camins frescos i verds de muntanya, visitar el que en queda de Bell-Lloc una capella que regnava al cap del tossal sobre la rica i verda Cerdanya i competir sobre qui és el més valent aguantant els peus en la gelada aigua del desglaç; Dia 2: hem fet una bona caminada per camins d’alçada, per uns paratges espectaculars, la visita de rigor a l’objectiu turístic de Núria i he fet el meu repte personal, una baixada de més de dues hores sense que el pinçament del meu genoll esquerre se’n sentís fent servir la tècnica d’amortir el cop tocant el terra amb la punta del peu i frenant fins que lo taló toque terra. Això fet poc a poc cansa molt, per això anava depresa i el resultat va ser positiu ja que no me’n vaig ressentir gens.

La part negativa ha estat que dilluns al matí el ‘mesurador objectivador de la salut‘ diu que no he fet gens de salut, Vetualolla!  I que em vaig oblidar de poar la garrafa d’aigua per veure.

IMG_9642_x_

M’esperava algun comentari de la meua boca recent desdentegada però tothom va tenir el detall de reservar-se’l. Crec que la canalla fins hi tot s’hi identificaven: ‘mira! un altre esdentegat com jo quan les mudava‘. Lo bigoti encara m’ha de créixer més per tapar lo portell de l’espluga.

Auh, fins una’tra, ciau!

(Miquel Vinyals)

Aquesta entrada ha esta publicada en 07&08 Els Pallars, Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s