Passejant entre molins i camps de cereals

Tan bon punt creuem el delimitador de la comarca de la Conca de Barberà ens donen la benvinguda els molins de vent que l’enginyós hidalgo Don Quijote de la Mancha batejava com els gegants; avui els aerogeneradors.

Crec que no deixarem anar cap bajanada si diem que mentre Miguel de Cervantes escrivia aquesta obra cavalleresca cap el segle XVII, s’erigien en aquestes terres imponents construccions medievals: castells, residències, torres de vigilància,… Així d’històrica és aquesta comarca que els colomins, que així s’anomenen els autòctons, prefereixen anomenar la Baixa Segarra. Cada terra fa sa guerra.

Ens citen a la vila de Les Piles, situada a la part nord-oriental de la comarca, on iniciem un recorregut de prop de quinze quilòmetres que transcorreran per terres conreades de cereals de secà i granges d’aviram.

Tan sols dos quilòmetres separen Piles del municipi de Biure de Gaià, on la Kristina, la colomina que ens guia, ens convidarà a visitar-lo, però parant esment en detalls que segur se’ns passarien per alt si no participéssim en el geocaching que, per qui no ho sàpiga, consisteix en trobar tresors amagats mitjançant les coordenades que obtindrem si endevinem les vuit pistes que, en aquest cas, se’ns plantegen. La creu de malta de l’església de Sant Joan de Biure, la creu de terme, les esteles discoïdals penjades a la paret del cementiri o el nombre de torres circulars de l’imponent castell bastit el s. XI, que s’aixeca a la part més alta del poble, són alguns dels elements que ens han quedat retinguts a la retina.

IMG_3394

Seguim. Més cereals i roselles sota un imponent cel blau i un sol que exalça el color groc del blat. Ens diuen que segles enrere, i en el seu lloc, hi hagueren importants plantacions de safrà perquè les condicions climatològiques eren òptimes.

I així arribem a Guialmons. Unes quantes cases, on hi viuen poc més d’una vintena d’habitants empadronats, s’agrupen al voltant de les restes del castell que queden a la part alta del poble. Des d’allí i amb l’ajuda d’una transparència divisarem perfectament la silueta de la geganta: una dona ajaguda que s’estén de dreta a esquerra. És la serra de Montclar.

No podem badar perquè ens espera Santa Coloma de Queralt, municipi de dos mil cinc-cents habitants, a l’esquerra del riu Gaià, que va a morir al mar. L’Església parroquial i un imponent campanar ens donen la benvinguda. Un portal ens dóna accés a la vila que avui fa honor a la seva història desplegant un mercat medieval a la plaça de la vila. Darrera les cases de la plaça major encara es conserven restes de muralla i si parem atenció llegirem algunes denominacions dels carrers que ens indicaran que en aquesta vila hi habità comunitat de jueus. Transcorrent pel poble trepitges història.

Refetes les forces després de dinar, ens acostem, fora del poble, al santuari de Santa Maria de Bell-lloc. Una autèntica joia, barreja de dos estils: el romànic i gòtic. La portalada ens sorprèn amb unes columnes decorades entre elles de manera molt diferent. La Kristina ens informa que aquest santuari té el seu origen en una comunitat laica d’homes i dones. Ens endinsa en la llegenda de Pere II de Queralt o també anomenat Cor de roure perquè fou alliberat pels àrabs després de lluitar amb un lleó que alguns consideren l’origen del lleó rampant de l’escut dels Queralt. A l’esquerra del santuari i custodiat per una creu de terme hi trobem el sarcòfag de Pere IV de Queralt, molt ben esculpit.

I com a colofó de la jornada ens atansem al castell gòtic dels comtes, que fou la residència dels senyors de Santa Coloma, edificat al voltant d’una torre circular de defensa. Som agosarats i accedim a la part més alta amb un parell d’estretes i empinades escales. És de visita obligada. Des de la torre es guaita el nucli antic i allà fins on la vista atansa, que no és poc. La Kristina ens havia advertit que, a mitja tarda, arriba al municipi la marinada. I es confirmà mentre érem allà dalt: el penó brandà.

Agraïts a la Kristina, la colomina que ens ha regalat el seu temps conduint-nos per aquesta esplèndida i històrica comarca i agraïts, una vegada més als organitzadors, que ens encomanen la seva estimació per la nostra terra.

IMG_3510

IMG_3434

(Anna Carreras)

Aquesta entrada ha esta publicada en 17 Conca de Barberà, Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Passejant entre molins i camps de cereals

  1. LLUIS BADIA ha dit:

    Quina traça té l’Anna!! Molt ben escrit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s