El nen que es va emportar l´àliga

Us expliquem una història extreta d´un bloc de Sellent, municipi de l´Alt Urgell.Ens parla d´una història antiga que s´ha transmès de generació a generació.

Aquest bloc val molt la pena; està coordinat pel Miquel Vinyals. Us aconsello que li doneu una ullada!

http://www.sellent.cat/Histories.html

Sellent_logo

Hi ha històries que avui es fan difícils de comprendre, en aquest món de la màquina i les bèsties domesticades en granges i lo més sorprenent que veiem passar és que es posi a nevar. Quan veiem els documentals d’animals que surten cada matí a buscar menjar i cacen un altre animal per menjar-se’l, que busquen aixoplug quan plou sota un arbre, una roca, ens sembla que això no va amb nosaltres. A Sellent s’explicaven moltes històries de llops que s’havien menjat gent. Aquesta de l’àliga, però, és la més sorprenent.

Calculant el temps pel parentiu d’aquell nen amb la seva família actual surt que d’això en deu fer cap a una centúria. Devien ser les últimes àligues que volaven pel Boumort ja que actualment se n’ha perdut la mena i, artificialment, les han reemplaçat pels voltors.

Aquell matí havia sortit l’últim sol per la criatura ja feia una bona estona. El cel era blau però amb aquella broma prima que l’emblanquinava i les bromes nedaven emportades pel vent de ponent a llevant. El ramat estava aviat i ja se l’havia emportat la mossa cap els trossos de vora el riu. Les gallines també estaven engegades i picaven pels voltants del femer i per l’enclevat de vora del camí. Els nens havien fet camí cap a l’estudi del poble amb l’esmorzar a la bossa i l’amo aquell dia havia decidit d’anar a cavar l’hort. Lo padrí s’havia quedat a arreglar mànecs i voltava per l’era i lo cobert. Les mestresses estaven fent les feines de casa i, just fege un moment, acabava d’arribar la jove de buscar aigua a la font: dues galledes amb lo collader i el canti a la mà. Lo ruc aquell dia pasturava a la punta del tros, estacat al pomer i, quedava la Perla, que estava estacada amb el ramal llarg a vora de la seua cabana vigilant tot el què es movia i lladrant fins i tot als llangots.

Qui ho havia de pensar. Lo xic, amb tota la seva innocència, de quatre anys que havia sortit de l’era perseguint els seus jocs, tot just fins travessar lo camí, al planell de sota la bassa i els seus, amb prou feines, seixanta centímetres alçada. Ni la Perla va tindre temps de lladrar, un xiulet al vent i un esgarip de la criatura que va fer córrer al padrí i, després a la mare i la padrina, però només va poder constatar que l’àliga el portava agafat i ja travessava el barranc cap el bosc. Prou van cridar i córrer cap el bosc, primer, després cap a la roca de Set Comelles per veure si li trobaven lo niu. Ni del nen, ni de l’àliga no se’n va saber mai més res. Si bé se les veia voleiar de lluny, sabien prou bé que el mal ja no tenia solució.

D’aquella en van fer córrer la veu i des d’aleshores a tots els nens se’ls advertia de no corre pels escampats si no era amb un barret ben gros sobre tot si es vegen volar les àligues encara que fos de ben lluny. Se sabia que se n’havia endut algun corder pasturant per la devesa, que el duc se n’emportava les gallines, però aquella vegada va ser l’única que es recorda que s’emportés un vailet.

voltor2

Aquesta entrada ha esta publicada en 15 Alt Urgell, Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s