Beppo, l´escombriaire

Que s´han tornat bojos els del Pasapas?. A què ve aquest text per començar l´any 2015?. Si teniu paciència per llegir-ho entendreu què fa aquest escrit al començament de l´any 2015 (una pista: no hi ha cap pont ni dia festiu fins la Setmana Santa). Bentrobats
FilmplakatMomo_0
_________

Es deia Beppo, l’escombriaire. Segur que tenia un altre cognom, però com que era escombriaire de professió i tothom l’anomenava d’aquesta manera, ell afirmava que es deia així. (…)

Hi havia gent que opinava que al Beppo, l’escombriaire, li faltava un bull. Ho deien perquè, quan li feien preguntes, es limitava a somriure amablement i no contestava. Pensava. I quan creia que una resposta era innecessària, callava. Però quan creia que la resposta era necessària, hi pensava. A vegades, trigava dues hores a contestar, però altres vegades, trigava tot un dia. Mentre, és clar, l’altra persona havia oblidat què li havia preguntat i es quedava molt sorprès davant la resposta que li feia en Beppo. (…)

Cada matí, abans de l’alba, anava cap al centre de la ciutat amb la seva bicicleta vella que xerricava fins a un gran edifici. Allà s’esperava en un pati, amb els seus companys, fins que li donaven una escombra i li indicaven el carrer que havia d’escombrar.

Al Beppo li agradava molt aquesta estona abans de l’alba quan la ciutat encara dormia. Li agradava la feina i la feia bé. Sabia que era una feina molt necessària.

Quan escombrava els carrers, ho feia a poc a poc, amb calma, però de manera constant: a cada passa, una inspiració i a cada inspiració, una escombrada. Pas-inspiració-escombrada. Pas-inspiració-escombrada. De tant en tant, parava un moment i mirava atentament davant seu mentre pensava. Després, continuava: pas-inspiració-escombrada.

Mentre anava avançant, amb el carrer brut davant seu i el net darrere, se li acudien pensaments. Però eren pensaments sense paraules, pensaments tan difícils de comunicar com una olor que gairebé no recordes, o com un color que has vist en un somni. Després de la feina, quan s’asseia amb la Momo, li explicava els seus pensaments: (…)

  • Veus, Momo? – li deia, per exemple -, les coses són així: a vegades tens davant teu un carrer molt llarg. Et sembla tan terriblement llarg, que creus que no seràs capaç d’acabar-lo mai. I, aleshores, comences a anar de pressa, cada vegada més de pressa. Cada vegada que aixeques la vista, veus que el carrer no s’ha fet més curt. I encara t’esforces més, comences a tenir por i al final et quedes sense alè. I el carrer continua davant teu, igual de llarg. Així no s’ha de fer.

Mai s’ha de pensar en tot el carrer sencer, de cop, entens? Només s’ha de pensar en el pas següent, en la inspiració següent, en l’escombrada següent. Mai s’ha de pensar més enllà del següent moviment.

Aleshores és divertit i això és important perquè la feina es fa bé. I així ha de ser.

De cop i volta t’adones que, pas a pas, has escombrat tot el carrer sense saber ben bé com ho has fet. I no t’has quedat sense alè.

Això és important.

“MOMO” Michael Ende
(Fragment del capítol 4t)

Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya, pindoles. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s