De tots colors

assua

Conec la vall d’Àssua des de ben xica, i encara, ella ha estat present fins fa poc en les paraules de la meva mare com una font més certa que la pròpia realitat.

El tresor més xic són les fragues, vermelloses i menudes, que maduren cap allà a mig juny, a les vores d’ombra dels prats o dels camins. Quan nosaltres érem xics, bé que ens les mostrava perquè en collíssim. Compte de prendre-les amb força, que es desfarien entre els dits! També, més que ara, trobàvem els clavells de pastor, d’un rosa intens. La seua olor exquisida feia vores a la de les clavellines, un luxe que les mestresses plantaven en testos o cassoles velles i les tenien exposades als balcons.
Quan jo devia ser més grandeta, vaig descobrir “la vidauba”, enfiladissa de flors blanques i tija forta. Explicava la mare que els grans la feien servir per lligar l’herba o les garbes; en canvi, la canalla l’arrancaven i la feien servir per saltar. Al Pallars deien canalla a les criatures. La vidalba hi era abundant i ho és encara. Llavors proporcionava distracció substituint la mancança d’una corda adequada per jugar, ara fa brolla i no és gaire observada ni benvista. La sabonera era molt estimada i, també, abundant. El perfum de les seues flors roses s’afegia al do de poder usar-la per rentar mans i cara. En canvi, la blanera, groga de flor, que la mare anomenava gamó, tenia una utilitat que sobrepassava el llindar de la innocència, ja que, picant-la damunt de l’aigua del riu emborratxa les truites i així, gates, són fàcils de pescar. Fins i tot a mans.
Eren comuns i abundants les malves i el cascall. Aquesta segona s’espiga i ja devien cuidar-se els grans que no la toquéssim. Sovint la mare, quan de xics ens mostràvem contestataris i no li fèiem cas a la primera de canvi, ens anomenava “cascall”, però no teníem ni idea que era una planta amb poder somnífer.
A casa d’ella, menaven vaques, tenien una egua pel treball fort i un ruc, pel qual ella sempre va tenir predilecció, perquè deia que era intel.ligent i fidel com cap altra bèstia. A part de l’estable, destinaven un corral per al porc, un espai per a gallines i les gàbies dels conills. El gos d’atura i els gats acostumaven a voltar per l’estança del foc a terra, la cuina. De molt gran, la mare parlava d’un tal “Tuno”, un gos que estimava perquè havia fet molta bondat. Quan anava sola a aviar, les contalles sobre serps i escurçons li feien molta feredat i el gos era defensa i companyia. Després ella sabria que, comparats amb alguns humans, d’aquells rèptils, no n’hi havia per tant.
L’adolescència breu d’aleshores estava relacionada amb la Festa Major. Les xicotes, a la missa gran, portaven la plata amb tallets de coca i petits rams “d’aufàbrega”. Aprenien que l’olor intensa d’aquesta planta fa fugir els mosquits i molts hòmens treballaven a fora amb el ramet sostingut damunt de l’orella. I que el romer era bo per condimentar els plats de pollastre, els primers guisats. Els timonets, per les sopes de pa, amb el seu raig d’oli d’olives. Per al mal de panxa, te de roca.
Llavors, en aquella edat, ja eren savis en bolets. Des de xics se solia anar als prats i al bosc. Moixarrons i carreretes, primavera i tardor, a les plapes d’herba fosca o carreres. A les pinedes o avetars, a la tardor, els ceps, la pota de perdiu, la pota de rata, els rovellons, els rossinyols i d’altres. Cada any hi havia una sortida, que solien fer un ramat de dones de pobles veïns, Altron i Sorre, potser se n’hi afegien de Surp o d’Olp, qui ho sap ara! Hi anaven per fer recapta dels bolets que poden guardar-se secs: ceps, rossinyols, carreretes, moixarrons. Com un estol d’orenetes recorrien el terme i tornaven exhaustes, amb els cabassos i cistells plens. En acabat, els triarien, els netejarien i els deixarien assecar als porgadors. I, au, al cap de casa, amb les pomes d’olor i les andròmines.
A les valls pirinenques regnen les ordigues; tan sols que hi hagi descurança en un camí, en un carrer, s’omple d’aquestes plantes de fulles verdes, arrissades de la vora i peludes, que omplen de butllofes la pell distreta.
De gran, a Tremp, faltada de prats, la mare admirava l’hort de la mestressa de la casa on vivíem de lloguer. I ella li corresponia de tant en tant amb tomates de pell de setí i enciams. O amb un bell ram de dàlies i gladiols.
(Maria Barbal)

Aquesta entrada ha esta publicada en 07&08 Els Pallars, Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s