L´aigua a Catalunya

D’entrada, parlar d’aigua ens evoca parlar de natura, de frescor, de relaxació, de transformació, d’alegria, de vida. I això és així malgrat de vegades l’aigua esdevé un conflicte.
A mi m’agrada veure l’aigua caient del cel, brollant del fons de la muntanya, recorrent rierols i rieres, formant congostos, aiguamolls… Tenim la sort que a Catalunya tenim molts racons on podem contemplar fascinats l’espectacle natural que és l’aigua. Segur que ràpidament pensem en les fonts del Llobregat (Berguedà), el riu Fluvià (Garrotxa i l’Alt Empordà) el congost de Mont-rebei (Pallars Jussà i la Noguera), el Delta de l’Ebre (Montsià i Baix Ebre), etc. Però en realitat a cada racó de Catalunya en podem trobar, sense tanta anomenada però amb l’afegit de sorprenents descobertes.

L´aigua a Catalunya

També m’agrada veure l’aigua associada a l’enginy humà: la seva força quan mou molins i turbines, la seva parsimònia calculada quan transcorre per canals i sèquies, la seva quietud quan s’embassa en pantans de preses espectaculars, la seva qualitat quan ens la bevem,… I també, per què no dir-ho, m’agrada veure-la quan –incontrolable- es rebel·la contra la petitesa en que de vegades se la tracta menystenint el seu propi espai natural.
A Catalunya tenim molts bons exemples de l’enginyeria hidràulica: a la conca del Segre i les Nogueres grans preses d’aprofitament hidroelèctric i de regadiu a través dels canals d’Urgell i Segarra-Garrigues; a les conques del Ter i del Llobregat existeixen multitud de petits salts hidràulics que històricament havien proporcionat la força necessària per fer funcionar fàbriques i que ara generen electricitat, però també hi trobem els principals pantans dedicats a gestionar l’aigua per garantir l’abastament a la major part de la població que viu a Catalunya.
Sovint el debat sobre l’aigua a Catalunya sembla polaritzat: uns que voldrien unes condicions gairebé naturals, i uns altres que veuen l’aigua només com un recurs aprofitable. És, de fet, un reflex del que ens passa a nivell de societat (i d’administració): ens atrau l’etiqueta de ‘sostenible’ però alhora volem mantenir activitat econòmica, competitivitat, beneficis, nivell de vida.
En aquest sentit, l’aigua presenta una controvèrsia afegida: és un recurs escàs i no depèn de nosaltres que en disposem de manera suficient o no. I és per això que el primer que s’hauria de fer és anar pas a pas per Catalunya esbrinant la història real, humana, de la gestió que s’ha fet tradicionalment de l’aigua. Una història molt bonica (i de vegades dramàtica, també) com la que ens van explicar la setmana passada: la de la Sèquia de Manresa.

David Maruny

Imatge | Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya, pindoles. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s